En Jordi Sanuy ens analitza la novel·la.

El dolor de la pèrdua és irreparable. Mai es torna a aixecar el cap del tot. Ho sap perfectament la Mariana, protagonista de “La filla de la tempesta”, de Santi Baró (Terrassa, 1965).

El llibre està publicat per Edicions 62 i té 256 pàgines. La Mariana viu amb els seus pares i dues germanes a Cañete de las Torres, a Còrdova. Treballen en unes condicions precàries i els costa molt arribar a finals de mes.

Tot comença a canviar el dia que uns veïns els parlen de Catalunya, terra d’oportunitats. Ells van fer el salt endavant, fa uns mesos, i no se’n penedeixen.

L’acció té lloc a principis dels anys seixanta, quan una forta onada d’immigrants procedents d’Andalusia s’hi desplacen en cerca d’oportunitats. I la família de la Mariana no s’ho pensa dos cops. L’única que es queda Cañete és l’àvia. Diu que és massa vella per agafar el Catalán, el tren que canvia destins, que porta els andalusos al paradís, a un lloc on es lliguen els gossos amb llonganisses. L’Antonio, pare de la Mariana, està molt il·lusionat. La resta de la família el segueix quasi per obligació.

Terrassa, en ple boom industrial, és la localitat on van a parar els protagonistes de “La filla de la tempesta”, arrossegats pels seus veïns andalusos. Els inicis no van ser fàcils. En algun moment, fins i tot es plantegen llançar la tovallola. Però amb el temps i paciència, molta paciència, comencen a adaptar-se a la nova realitat. Quan la família compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res, aquesta història de supervivència individual i col·lectiva entra en una nova dimensió. Inicialment, l’Antonio i la Mariana comencen a treballar en una fàbrica. En poc temps, ell passa al sector de la construcció i ella se’n va a servir a casa del propietari de la fàbrica, casat i amb dos fills. La seva esposa, la Magdalena, l’estima com una filla des del primer moment.

La Mariana narra la història en primera persona. Ho fa quan ja té una certa edat. És el moment de mirar cap enrere i de fer balanç d’una vida que podia haver anat millor, però també pitjor.

L’epíleg, que ocupa les tres últimes pàgines del llibre, és francament bo. “La filla de la tempesta” és una història de lluita; és una història d’amor (gran personatge el d’en Paco) i també una història de patiment i de frustració, provocada per les riades que hi va haver a Terrassa el 25 de setembre de 1962; unes riades que van provocar quasi un miler de morts. Santi Baró dedica el llibre al Senyor Baró, el seu pare, joier de Terrassa, a qui al llarg de la història cita un parell de cops.
L’home va sobreviure a la riada i va explicar-li un munt d’anècdotes, que acaben sent la gènesi d’aquesta obra.

En definitiva, estem davant d’un títol que retrata els immigrants d’una època i la revinguda de les aigües d’un riu que van emportar-s’ho pràcticament tot. Patiment màxim.

 

“L’aiguat havia esdevingut ensordidor, les gotes de pluja picaven damunt dels vidres de la finestra amb tal força que semblava que els poguessin trencar.
El Paco ho va fer servir d’excusa per poder-me cridar, que què collons fotia a casa tan d’hora, que si no ho havia entès, que ho havia engegat tot a la merda, que què collons fotia a casa tan d’hora, va tornar a repetir en el mateix moment que es va deixar caure a plom damunt del sofà, desolat.
En aquell precís instant vaig adonar-me que portava els cabells xops i que el seu serrell amarat regalimava. Amb l’ajut de la llanterna en vaig acostar al lavabo per agafar una tovallola i, sense pensar-m’hi, em vaig asseure al seu costat per eixugar-lo.”.

Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here