Malgrat haver assegurat que no escriuria més novel·les, Eduardo Mendoza sorprèn amb “Tres enigmas para la Organización”, una divertida novel·la de detectius.
Torna l’humor d’Eduardo Mendoza amb “Tres enigmas para la Organización” (Seix Barral). L’escriptor ofereix als seus lectors una comèdia detectivesca, amb aires de novel·la negra i policíaca. Des de Mortadel·lo i Filemó fins a Agatha Christie, podrien ser alguns dels referents que ofereix l’escriptor.
Malgrat anunciar fa un temps que no escriuria més novel·les, als seus 81 anys torna a l’actualitat literària. “Quan vaig publicar “Transbordo en Moscú, vaig decidir no escriure més novel·les de ficció. Vaig pensar que ja havia escrit moltes, però és difícil abandonar un hàbit que has adquirit en la teva infància. El resultat de tanta contradicció és aquesta novel·la”. En canvi, “sí que era molt fàcil saltar-me una norma que m’havia autoimposat”.
Assegura que “moltes vegades he dit coses que no hauria d’haver dit”, però aquell anunci li va donar molta llibertat “vaig pensar que l’escriuria després podria ser com aquells cantants que es retiren i fan gires d’estiua les festes majors i fa el que li dona la gana sense por a emetre un gall en directe”.
“VAIG COMENÇAR A ESCRIURE UNA NOVEL·LA DE QUALSEVOL MANERA SEGUINT EL MODEL DE LES SÈRIES DE TELEVISIÓ I NOVEL·LES POLICÍAQUES ACTUALS”
L’autor de “El misterio de la cripta embrujada” assenyala que “És veritat que vaig anunciar que no escriuria més, però era una pena no continuar fent el que m’agrada i llavors vaig començar a escriure una novel·la de qualsevol manera seguint el model de les sèries de televisió i novel·les policíaques actuals”. Recorda que “Ara ja no és un detectiu, ara són un grup de detectius que solen formar part d’una organització paral·lela”. Les novel·les policíaques actuals reconeix que “s’ho prenen molt seriosament, quan és evident que són una ximpleria per entretenir” i per aquest motiu va decidir no dissimular “escriure una novel·la per entretenir i que fos una rucada”, simplement per divertit al lector.
AFICIONAT A LA NOVEL·LA POLICÍACA
Eduardo Mendoza és un lector habitual de novel·la negra “soc aficionat i sempre llegeixo novel·les policíaques que vaig alternant amb altres lectures, però a la meva tauleta de nit sempre tinc una novel·la policíaca”. L’afició li ve de petit “quan anava a l’escola i em posava malalt i havia de quedar-me a casa, llegia novel·les d’Agatha Christie, en aquella època ens posàvem molt malalts, ja sigui per la manca de calefacció o per l’alimentació. En aquella època vaig poder llegir molt”. La novel·la negra, per Eduardo Mendoza s’ha convertit “en el gènere més representatiu i representat”.
Eduardo Mendoza ha recordat que va començar a escriure novel·la negra quan no era un gènere usual a Espanya. Manuel Vázquez Montalban i Andreu Martín eren els altres autors que ho feien. A l’inici recorda que el gènere “era menjar porqueria i marginal fins a comptar amb molt prestigi fins a convertir-se en el gènere més predominant de les sèries”.
“M’HA DIVERTIT PROVAR NOUS CAMINS”
Sobre la novel·la, com altres anteriors, és d’intriga i detecció; a diferència d’elles, s’adapta a les característiques actuals del gèneres, un que “M’ha divertit provar nous camins, tant com m’ha divertit escriure-la” confessa Mendoza.
“Tres enigmas para la Organización”, ens situa a la Barcelona del 2022 quan els membres d’una organització governamental secreta s’enfronten a la perillosíssima recerca de tres casos que podrien estar relacionats entre si, o potser no: l’aparició d’un cos sense vida en un hotel de Les Rambles, la desaparició d’un milionari britànic en el seu iot i les singulars finances de Conservas Fernández. Creada en ple franquisme i perduda als llimbs de la burocràcia institucional del sistema democràtic, l’Organització sobreviu amb dificultats econòmiques i en els límits de la llei, amb una reduïda plantilla de personatges heterogenis, extravagants i mal avinguts.
Davant d’aquest argument, Eduardo Mendoza descriu “Tres enigmas para la Organización” com “una novel·la autocontinguda, sense tema ni contingut, una definició que m’he inventat jo i que només vol significar que si entres en el joc de què tot el que passa a la novel·la es queda allà. No està basada en fets reals i, per tant, no cal buscar-li un sentit fora de la novel·la”. Ho compara com un joc “quan juguem al Monopoly, això val tant i m’he fet ric o m’he arruïnat, però quan acaba la partida estem igual que bans de jugar la partida”.
La novel·la segons és una novel·la d’intriga en clau d’humor amb uns personatges divertits on també som testimonis de la seva vida privada. Una novel·la coral amb diversos investigadors, però al mateix temps “individualitzada per centrar-nos en la vida privada de cada protagonista. Volia que els personatges fossin una mica individualitzats, que fossin arquetips en la seva vida privada”.
“L’HUMOR ÉS MOLT EXIGENT, PERQUÈ SI FAS HUMOR HAS DE FER RIURE I SER EFICAÇ”
Detectius i humor marca de la casa i habitual a les novel·les d’Eduardo Mendoza “L’humor és molt exigent, perquè si fas humor has de fer riure i ser eficaç”. Fent paral·lelisme amb la cuina assegura que “ha de tenir el seu punt i no passar-se de llest” perquè llavors l’humor ja no funciona. Trobar aquest equilibri “és pura intuïció” i recorda que cal estar preparat per escriure comèdia i saber controlar els tempos, però confessa que s’ho passa molt bé. “L’humor és una deformació de la realitat”, recorda.
L’humor assegura, serveix per criticar i el no humor també. La nova novel·la no vol ser una crítica de la societat actual “però, un és un ciutadà i, per tant, participa de les inquietuds i de la realitat”. L’escriptor barceloní recorda que “si escrius una novel·la que passa a Barcelona, al final és inevitable que a la foto surti el que la gent es troba quan camina per la ciutat”.
Alguns personatges i situacions ens poden recordar a les històries de Mortadel·lo i Filemó, els agents de la TIA creats per Francisco Ibáñez “soc un gran admirador d’Ibáñez, els dos hem begut de les mateixes fonts que eren els personatges dels còmics de quan érem petits i ens agradaven tant aquells còmics de Bruguera on sortia doncs en el Loco Carioco o la família Cebolleta”.
“JO VIURIA EN UNA COVA, CÒMODA I AMB AIRE CONDICIONAT”
Sobre les influències, confessa que un escriu sobre allò que ha vist i sentit “de tot el que llegit i vist, dels acudits que m’expliquen” i també de les passejades pels carrers. Tot que no és gaire conscient de tot plegat en el moment d’escriure “quan escriure fas una mena de destil·lat de l’herència que tens guardada”. Assegura que necessita “tranquil·litat per escriure” i que “jo viuria en una cova, còmoda i amb aire condicionat”, per escriure amb la llibertat i la tranquil·litat que necesssita. Escriure “necessita ordre i constància” assevera.
DOS DELS SEUS GRANS ÈXITS VAN SER ESCRITS SENSE INTENCIÓ DE PUBLICAR-SE
Dos dels seus grans èxits literaris “El misterio de la cripta embrujada” i “Sin notícias de Gurb” confessa que els va escriure pensant que serien una ximpleria i les va escriure amb total llibertat i sense pressió. En cas de la primera va ser per treure’s del cap “una novel·la que estava escrivint m’estava donant molts mals de cap”. Un cop escrita la va enviar a l’editorial “els hi vaig dir vosaltres mateixos si voleu la publiqueu o sinó la llenceu a la brossa”. Finalment, i per sort, la van publicar.
“ESTIC EN EL TEMPS DE DESCOMPTE I SI CAU ALGUN GOL, DONCS FANTÀSTIC”
Eduardo Mendoza recorda que mai ha tingut un pla i que ara, “estic en el temps de descompte i si cau algun gol, doncs fantàstic i sinó no passa res. Arriba una edat on ja no es poden fer plans a llarg termini”.
De moment gaudim de “Tres enigmas para la Organización”, però no descartem que en un temps relativament curt, Eduardo Mendoza ens sorprengui amb noves aventures.
