L’escriptor i periodista analitza la novel·la Els dies robats de Blanca Busquets
Les novel·les de la Blanca Busquets sempre exploren les relacions humanes. Constel·lacions, Obaga, La fugitiva, El crit per citar-ne només quatre. Però potser, aquesta última Els dies robats (Proa,2024), és l’exploració més profunda, de les relacions humanes, més psicològica que ha fet fins ara. I Busquets ho torna a fer en un exercici marca de la casa on una colla de personatges a través de les seves històries i connexions ens aniran despullant l’ànima, sense concessions, fins a permetre’ns arribar a tots els racons. Personatges aïllats i tancats en un castell, -que també té una història-, en un poble del Pirineu on, en principi, hi fan un retir i que la situació es complica quan per ordre governamental s’han de quedar tancats i no es poden relacionar amb ningú, però, en canvi, descobrirem que hi va haver relacions que es van trenar en un passat, connexions que alguns personatges comparteixen. Lligams i vincles inesperats.
Amb una estructura que ens pot recordar a la novel·la de Busquets de l’any del 2007 Tren a Puigcerdà, on un grup de persones quedaven tancades, aïllades, dins dels vagons d’un tren i sorgien connexions amb el seu passat, relacions inesperades entre ells. Una mica en sintonia amb l’estructura de l’obra de teatre d’Arthur Schnitzler La ronda. Perfils singulars, variats. Monòlegs que es van entrellaçant. Allà, a l’obra del dramaturg austríac, es van entrellaçant deu escenes on anem descobrint uns personatges que s’entenen els uns amb els altres. La prostituta i el soldat. El soldat i la noia de fer feines. La noia de fer feines i el jove cavaller. El jove cavaller i la dona casada. La dona casada i el seu marit… I així, fins al final que tanquem la ronda amb el comte i la prostituta, altra vegada. I torna a començar.
A Els dies robats, Busquets ens presenten una colla de personatges que tenen diferents maneres d’assumir una situació límit: una pandèmia que els obliga a tancar-se, a aïllar-se, a aturar-se. I que quan s’aturen i miren enrere, al passat, veuen que potser és allà en aquella època reculada on els van prendre els dies, que els van robar dies de veritat, més que no pas ara, amb la pandèmia. Personatges que també s’adonen que s’aïllen per fer un retir i quan el món els aïlla busquen desesperadament la forma de tornar allà d’on fugien. De reconnectar amb aquell món del qual volien fugir. Perquè som així de contradictoris, d’estranys, de simples i de ximples. Conclusions a les quals arribem al final d’aquesta història on ens acompanya una cançó: I will survive. És el títol original de Gloria Gaynor que cantusseja una de les protagonistes i que és molt adient. Perquè tots els personatges sobreviuran a aquella situació. Perquè la Marta, en Ton, en Pep, la Consol, en Mateu, la Judith, la Rosa, la Laia, en Gerard i, fins i tot, el castell no deixen de ser uns veritables supervivents.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’, “El fabricant de records” (Premi Prundenci Bertrana) i els àlbums il·lustrats “Un talp al meu jardí”, “Un talp a l’Antic Egipte” i “Un talp a l’Antiga Roma”.
