L’escriptor analitza la novel·la “Veus de paper” (Columna) la primera novel·la de Carlota Benet.
Sí sí ho heu llegit bé. Ja sé que la frase feta és que “llegir no et faci perdre l’escriure”. Però aquesta és la raó de ser de Veus de paper (Columna) la primera novel·la de Carlota Benet.
És un llibre de llibres. És una novel·la que honora el llegir i l’escriure per la capacitat que tenen les dues activitats per donar sentit a la vida, tant la de la protagonista com, de retruc, a la vida dels altres. Inclosos nosaltres, els lectors. Perquè aquesta és la màgia de les paraules escrites. És una oda al llibre, un elogi als llibres i a la ficció per evadir-se de la realitat però també gràcies a aquesta ficció entendre la realitat. I per això la Sina- per Carmesina, com la de Tirant lo Blanc– ha escrit trenta capítols que van de la “Realitat” a la “Màgia”. I ho fa en companyia de les “veus de paper”, una quinzena llarga d’heroïnes dels seus llibres preferits, a través de les quals rep el contrapunt a la crua i dura realitat. Però no patiu. Les aparicions d’aquestes dones potents i amb veu pròpia estan molt ben encalçades, no grinyolen.
I, per mi, el més important,l’esforç i la traça de Benet és que et dona entendre que no passa res si no hem llegit la novel·la que protagonitzen qualsevol de les quinze. Benet les contextualitza de manera que et fa venir ganes d’anar a buscar aquests llibres i endinsar-t’hi. Per això dic que és un llibre de llibres. Perquè gràcies a aquestes dones de ficció, la Sina comença a entendre la realitat. Una realitat per la qual mira de transitar al costat d’en Joan, el seu pare; l’Ofèlia, la mare absent; la Lluïsa, l’amiga exuberant i amb una infantesa equilibrada i feliç, sinònim de seguretat en si mateixa i de capacitat per prendre bones decisions; d’en Roc, professor de literatura com la Sina i amb qui comparteix converses literàries i la vida; i els tiets de Gualba, la Lola i en Cisco: molt autèntics. I en aquest trajecte, la Sina mira de buscar la seva pròpia veu, la real, i la troba gràcies a la màgia de les veus de paper. De la literatura. Perquè com molt bé li diu Plaerdemavida, no en va és l’amiga i serventa de Carmesina a Tirant lo Blanc, que “el llegir no et faci perdre el viure”. Una vida que comença des del capítol zero, qüestionant-se la realitat. I preguntant-se si podrà mai a tornar a sentir, a veure la màgia que abans de la patacada havia vist i sentit. Perquè la Sina viu amb el seu pare, en Joan, llibreter al capdavant de La Lectora, un establiment que amb el seu carisma i do de contador d’històries el sap convertir en un regne de fantasia. Com si fos un sacerdot del temple del saber, en Joan la va fer créixer entre llibres, amb la idea d’una mare absent, acostumant-la a viure aventures sense treure el nas a fora de la botiga i ignorant el món real del qual en Joan desconfiava. Però la primera que li llença un toc d’atenció és la Patricia Miralpeix del Temps de les cireres de Montserrat Roig: “Si rasques amb l’ungla la pols d’aquests pisos de l’Eixample i, per extensió, la de les persones que hi viuen, en surt molta porqueria.” Quan parlen de relacions amb els nois, li apareix la Lizzie, l’Elisabeth Bennet d’Orgull i prejudici de Jane Austen. La Teresa Valldaura de Mirall trencat la renya per la devoció que té pel seu pare que ratlla el ridícul. La Wendy de Peter Pan li diu que s’està resistint a créixer a fer-se gran.
I la marquesa de Merteuil de Les amistats perilloses la vé a veure un dia després de quedar amb en Roc. Jane Eyre de Charlote Brontë li fa un retret sobre l’atenció que dona al seu pare. “Estigues més per la salut de la seva ànima que no pas de la física”. Rosalía Pipaon, La de Bringas de Pérez Galdós l’anima a empolainar-se per anar a la festa al pis de la Lluïsa, a Rubí, on parla amb la Becky Sharp, l’escaladora social protagonista de la novel·la Vanity fair de William Thackeray i l’ensinistra a propòsit de l’art d’estar en societat. Però quan en Joan desapareix de la vida de la Sina es troba sola davant d’una realitat que no en té cap de màgia. Sola perquè les veus desapareixen i perquè sola ha de sortir d’aquell reialme de fantasia per enfrontar-se a la vida real. Però s’adonarà que no està sola. Té amic, família i comptarà amb aparicions reals que l’ajudaran a donar sentit a la seva vida. L’una és la senyora rossa i elegant de les misterioses ulleres de sol. En ella retroba la figura de la mare absent que l’ajuda a perdonar el seu pare “Els humans som petits i plens de merda, però també estem carregats de bones intencions.”
I l’altra és qui li ensenya que ha d’aprendre a deixar anar. I és algú de carn i ossos. Que, en realitat, també és una veu de paper, però masculina. Tot un senyor, Ernest Xavier Rocafort, fill de la vídua d’un metge molt conegut que tenia una biblioteca enorme i la Sina el visita per valorar aquell tresor. I allà obre els ulls. I un cop ha après a desprendre’s de certs llasts està a punt per perdonar la persona que li va amagar la realitat, que la va voler protegir en desmesura d’una realitat, d’una vida que tard o d’hora hauria de viure, s’hi hauria d’enfrontar.
Un cop fa net tornen les veus i és molt significatiu que la primera que senti sigui la Cecile, la protagonista de Bondia tristesa de Françoise Sagan qui li oficialitzi aquest sentiment. El de la tristesa. No serà l’única veu que tornarà.
Us animo a descobrir qui parla a la Sina al final de la novel·la quan ella ja ha entès el missatge de tot plegat que si hi ha un llibre que vols llegir- el de la teva vida- i encara no s’ha escrit, fes-ho tu.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’, “El fabricant de records” (Premi Prundenci Bertrana) i els àlbums il·lustrats “Un talp al meu jardí”, “Un talp a l’Antic Egipte” i “Un talp a l’Antiga Roma”.
