Recordem a Carlos Ruiz Zafón arran de la publicació de ‘La ciutat de vapor’, una recopilació de relats de l’autor de ”L’ombra del vent”.
”El cementiri dels Llibres Oblidats” és el títol que engloba els quatre últims títols que va publicar Carlos Ruiz Zafón. Un recorregut que va començar amb L’ombra del vent, després El joc de l’àngel, seguit d’El presoner del cel i acabant amb El laberint dels esperits. I ara arriba La ciutat de vapor l’obra pòstuma de l’autor que va néixer amb El príncep de la boira, El palau de mitjanit i Les llums de setembre. Tal com diu el sots títol són tots els contes i és un regal pels lectors. Sobretot, pels lectors incondicionals de l’atmosfera tenebrosa, vaporosa, però consistent, poètica i sinistrament embruixadora, intrigant i captivadora que de manera magistral sabia teixir Záfon.
Onze contes són els que atresora aquest volum editat curosament per Émile de Rosiers de Castellaine, editor de Editions de la Lumiere encarregat de publicar El Laberint dels esperits de Julian Carax. Un personatge que va crear Zafón i que és l’alter ego d’Emili Rosales, editor i autor, per cert, de La ciutat invisible, de la qual el mateix Zafon en va dir per l’edició en anglès que era “un viatge literari i emocionant d’autodescobriment”. Rosiers de Castellaine ha fet la seva feina emocionat perquè és un nou llibre de Zafón, però també amb la tristor de saber que és l’últim. I ho ha fet amb la mirada de la puntaire i la traça de l’orfebre que no gosa tocar ni una coma d’aquella petita obra d’art conscient que té una joia entre mans i que poc o res ha de polir. I perquè tots els retalls que pogués descartar era conscient que seria privar de ser assaborits com delicadeses, exquisideses pel paladar del lector que es va deixar seduir per l’autor que estimava els lectors, els llibres i els dracs.
Onze contes que serveixen també per fer un viatge literari i emocionant per descobrir detalls de l’univers que va crear Ruiz Zafón. N’hi ha tres que veuen la llum per primera vegada, però els altres havien estat publicats des de 2002 fins aquest mateix any, en diversos formats. Tots i cadascun però són excel·lents. I demanen ser rellegits. Trobo que és una característica, una marca de la casa.
Aquesta capacitat que Zafón ha conferit a aquests relats per generar una curiositat que et porta a rellegir-los una vegada i una altra, com si fos un encanteri. Com si estiguéssim embruixats pel seu magnetisme. Però dels onze, n’hi ha un que aprofundeix en els fonaments de la construcció d’aquesta biblioteca maleïda, el Cementiri dels Llibres Oblidats que vam conèixer amb Daniel Sampere. Un cementiri on no hi trobarem cap dels llibres de l’autor de Marina. Allà només hi anaven a parar obres perseguides, maleïdes o menystingudes per la ignorància i la malícia dels homes. Uns llibres que s’estarien allà dormint el son dels injustos fins que, segons escriu Zafón,” trobés el lector que tot llibre porta a dins”. El conte en qüestió es titula El príncipe de Parnaso. Un relat que passa entre la Barcelona del 1569 i la de 1616 on el vell Antoni Sampere, el creador de llibres, recorda amb l’editor Andrea Corelli una trobada amb un jove Miguel de Cervantes. No té pèrdua. On entre altres coses veiem com persuadeixen el futur autor del best-seller universal, El Quixot, perquè: “narri la història dins de la història, allò que els assassins i els bojos en diuen la veritat.” Amb frases d’aquest estil i del de: “un home és capaç de perdonar-ho tot menys que li diguin la veritat” assistim a un festival al més pur estil zafonià.
Deixeu-vos embolcallar una vegada més per la vaporosa prosa de Carlos Ruiz Zafón, de ritme diabòlic i on hi canten els àngels, i viureu una altra experiència única i inoblidable.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘El pont dels jueus’ i ‘Paraula de jueu’.
