L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Columna us avança els primers capítols de la nova novel·la de Dolores Redondo.
Després de l’èxit d’El guardià invisible’ torna amb ‘El llegat dels ossos’ la segona part de la Trilogia del Baztan.
Un any després de resoldre els crims que van aterrar Baztán, la inspectora Salazar, embarassada, assisteix al judici contra Jason Medina, acusat de violar, mutilar i matar a la filla adolescent de la seva dona imitant els assassinats del cas basajaun.
El judici es cancel·la quan l’acusat apareix mort amb una nota dirigida a Amaia, un missatge curt i inquietant: TARTTALO. Una sola paraula que retornarà a la cap d’homicidis i al seu equip a Elizondo per buscar la veritat.
La novel·la es publicarà el 21 de novembre Columan en català i Destino en castellà
Primers capítols
Itxusuria
Va localitzar la tomba guiant-se per la línia que l’aigua havia dibuixat a terra en caure des del ràfec de la casa. Es va agenollar i d’entremig de la seva roba en va extreure una paleta de jardí i un picot amb els quals va escrostonar la superfície compacta de la terra fosca, que es va desprendre en terrossos humits i esponjosos que destil·laven una olor bona, com de fusta i molsa.
Amb molta cura, va anar eliminant capes d’uns quants centímetres fins que van aparèixer, barrejats amb la terra, uns esquinços ennegrits de tela podrida. Va excavar amb les mans, va apartar la peça que encara s’endevinava com una manteta de bressol, que es va desfer només de tocarla, i va descobrir la tela encerada que embolcallava el cos.
Amb prou feines es veien les restes de la corda que l’havia lligat i havia deixat sobre el llenç un dibuix marcat i profund allí on estava cenyit. Va retirar els residus del cordill, esgrunat entre els seus dits, i va acariciar la superfície buscant la vora del llenç, que tot i no veure-la va notar que tenia unes quantes voltes de tela. Va enfonsar els dits a l’extrem del farcellet i va esquinçar la mortalla, que es va obrir com si ho hagués fet amb un ganivet.
El nadó dormia de bocaterrosa, com si dormís bressolat en la terra. Els ossos, igual que el llenç, estaven ben conservats, però tenyits per la terra fosca de Baztan. Va allargar la mà, que gairebé cobria tot el petit cos, va pressionar el tòrax contra la terra i, sense resistència, va trencar la petita clavícula amb un espetec suau, com un sospir que, procedent de la sepultura, lamentés l’espoli. De sobte, intimidat, va retrocedir i es va aixecar, va ficar-se els ossos entremig de la roba i va dedicar una última mirada a la tomba abans d’empènyer-hi la terra de nou amb els peus.
1
L’ambient al jutjat era irrespirable. La humitat de la pluja, impregnada als abrics, es començava a evaporar i es barrejava amb l’alè de centenars de persones que abarrotaven els passadissos davant de les diferents sales. L’Amaia es va descordar l’abric mentre saludava el tinent Padua, que després de parlar breument amb la dona que l’acompanyava per instar-la a entrar a la sala se li va acostar tot esquivant la gent que s’esperava.
—Inspectora, m’alegro de veure-la. Com es troba?
No estava segur que pogués venir aquí avui —va dir, fent un gest cap a la voluminosa panxa.
L’Amaia es va posar la mà al ventre, que evidenciava l’últim tram de l’embaràs.
—Bé, sembla que de moment aguantarà. Ha vist la mare de la Johana?
—Sí, està bastant nerviosa. És a dins, acompanyada de la família, i m’acaben de trucar de baix per dir-me que haarribat el furgó que porta en JasónMedina—va dir, mentre es dirigia a l’ascensor.
L’Amaia va entrar a la sala i va seure en un dels bancs del final, però tot i així veia la mare de la Johana Márquez, endolada i molt més prima que pel funeral de la nena. Com si hagués percebut la seva presència, la dona es va girar i la va saludar amb un breu gest d’assentiment.
L’Amaia va intentar somriure, sense aconseguir-ho, mentre observava l’aspecte apagat del rostre d’aquella mare turmentada per la certesa de no haver pogut protegir la seva filla del monstre que ella mateixa havia dut a casa. El secretari va llegir en veu alta els noms dels citats. No se li va escapar el gest de crispació que es va dibuixar a la cara de la dona quan va sentir el nom del seu marit.
—JasónMedina—va repetir el secretari—. JasónMedina.
Un policia d’uniforme va entrar corrent a la sala, es va acostar al secretari i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. Tot seguit, el secretari es va inclinar per parlar amb el jutge, que el va escoltar, va assentir, va cridar el fiscal i la defensa, hi va parlar breument i es va aixecar.
—Se suspèn la sessió, seran citats novament si escau
—va dir, senzillament, i va sortir de la sala.
La mare de la Johana va començar a cridar i es va girar cap a l’Amaia exigint respostes.
—No! —va cridar—. Per què?
Les dones que l’acompanyaven van intentar en va abraçar-la per contenir la seva desesperació.
Un dels policies es va acostar a l’Amaia.
—Inspectora Salazar, el tinent Padua li demana que baixi als calabossos.
Quan va sortir de l’ascensor va veure que un grup de policies s’arremolinava davant de la porta dels lavabos. El guàrdia que l’acompanyava li va indicar que hi entrés. Un policia i un funcionari de presons es repenjaven a la paret amb el rostre trasmudat, en Padua mirava cap a dins del cubicle, apostat a la vora del bassal de sang que s’esmunyia per sota de l’estructura que separava els vàters i que encara no s’havia començat a coagular. Quan va veure entrar la inspectora es va apartar cap a un costat.
—Ha dit al guàrdia que havia d’anar al lavabo, ja veu que va emmanillat, però tot i així ha aconseguit tallar-se el coll. Ha sigut tot molt ràpid, el policia no s’ha mogut d’aquí, l’ha sentit que tossia, ha entrat però ja no hi ha pogut fer res.
L’Amaia va fer un pas endavant per veure l’escenari. En Jasón Medina estava assegut al vàter amb el cap tirat enrere. Un tall fosc i profund li esberlava el coll. La sang li havia deixat amarada la pitrera de la camisa com un pitet vermell i li havia anat baixant cap a les cames tenyintho tot de color vermell al seu pas. El cos encara emanava escalfor i la pudor de la mort recent viciava l’aire.
—Amb què ho ha fet? —va preguntar l’Amaia, que no veia cap objecte allà a prop.
—Amb un cúter. Li ha caigut de les mans quan ha perdut les forces i ha anat a parar al vàter del costat —va dir, tot empenyent la porta del següent vàter.
—Com ho ha pogut entrar, això, aquí? És de metall, l’arc l’hauria d’haver detectat.
—No l’ha pas introduït ell, inspectora. Miri —va dir, assenyalant—, si s’hi fixa bé, el mànec del cúter té enganxatun tros de cinta americana. Algú s’ha pres moltes molèsties per deixar el cúter aquí, segurament darrere de la cisterna, i ell només ha hagut de desenganxar-lo de l’amagatall.
L’Amaia va sospirar.
—I això no és tot—va dir en Padua, disgustat—. Hem trobat això a la butxaca de la jaqueta d’enMedina—va dir,mentre alçava un sobre blanc amb la mà enguantada.
—Una carta suïcida —va suggerir l’Amaia.
—No exactament—va dir en Padua, oferint-li un parell de guants de paper—. Va dirigida a vostè.
—A mi? —es va sorprendre l’Amaia. Es va posar els guants i va agafar el sobre.
—Puc?
—Endavant.
La solapa estava adherida amb una cola suau que va cedir sense esparracar-se. A dins, una cartolina blanca amb una única paraula escrita al mig del paper.
«Tarttalo».
L’Amaia va notar una forta punxada al ventre, va contenir l’alè dissimulant el dolor, va girar la cartolina per comprovar que no hi hagués res escrit al revers i la va donar a en Padua.
—Què significa?
—Esperava que m’ho digués vostè.
—Doncs no ho sé, tinent Padua, no significa gaire res per a mi —va respondre l’Amaia, una mica confosa.
—Un tarttalo és un ésser mitològic, oi?
—Sí… Pel que jo sé, és un ciclop de la mitologia grecoromana i també de la basca. On vol anar a parar?
—Vostè va treballar en el cas del basajaun, que també era un ésser mitològic, i ara l’assassí confés de la Johana Márquez, que casualment va intentar imitar un crim delbasajaun per ocultar el seu, se suïcida i li deixa una nota a vostè, una nota on només hi posa «Tarttalo». No em dirà que no és curiós, com a mínim.
—Sí, té raó —va sospirar l’Amaia—, és estrany, però ja vam determinar en el seu moment que, sense cap mena de dubte, en Jasón Medina va violar i assassinar la seva fillastra i després va intentar imitar, de manera força maldestra,un crim del basajaun. A més, ell ho va confessar amb tota mena de detalls. Que insinua que potser no va ser l’autor del crim?
—No, no tinc cap dubte que ho va fer ell—va afirmar en Padua, tot mirant el cadàver amb cara de fastigueig—.
Però hi ha el tema de l’amputació i dels ossos de la noia que van aparèixer a Arri Zahar, i ara això… Esperava que vostè pogués…
—No sé pas què significa això, ni per què m’ho dirigeix a mi. En Padua va sospirar sense deixar d’observar-la.
—És clar, inspectora.
L
’Amaia es va dirigir cap a la sortida del darrere per no trobar-se amb la mare de la Johana. No hauria sabut què dir-li; potser que tot s’havia acabat, o que al final aquell desgraciat s’havia escapolit cap a l’altre món com la rata que era. Va ensenyar la placa als guàrdies i per fi es va alliberar de l’atmosfera carregada de l’interior.
Havia parat de ploure i, a través dels núvols, la llum incerta i brillant d’entre xàfecs tan típica de Pamplona li va arrencar unes llàgrimes dels ulls mentre furgava dins de la bossa tot buscant les ulleres de sol.
Li havia costat trobar un taxi que la portés al jutjat en hora punta, quan plovia sempre passava el mateix; en canvi, ara hi havia uns quants cotxes que feien cua a la parada mentre els pamplonesos optaven per caminar. Es va aturar un moment davant del primer. Encara no volia anar a casa, la perspectiva de tenir la Clarice al voltant bombardejant-la a preguntes no li venia gens de gust.
Des que els seus sogres havien arribat feia gairebé un parell de setmanes, el concepte de llar havia patit greus alteracions. Va mirar cap a les agradables vidrieres de les afeteries que hi havia davant del jutjat i el capdavall del carrer San Roque, on va entreveure els arbres del parc de a Taconera. Va calcular que hi havia un quilòmetre i mig fins a casa seva i es va posar a caminar. Si es cansava, ja agafaria un taxi.
Va notar un alleujament instantani quan, en entrar al parc, va deixar enrere el soroll del trànsit i la frescor de l’’herba va substituir el fum dels cotxes. De manera imperceptible va relaxar el pas i va enfilar un dels senders de pedra que retallaven la perfecta verdor. Va agafar aire profundament i el va deixar anar molt a poc a poc. «Déu n’hi do quin matí», va pensar. En JasónMedina encaixava perfectament en el perfil de reu que se suïcida a la presó.
El violador i assassí de la filla de la seva dona havia estat aïllat en espera del judici, i segur que la perspectiva de barrejar-se amb els presos comuns després de la condemna l’havia aterrit. El recordava dels interrogatoris nou mesos enrere, durant les investigacions del cas basajaun, com un ratolí plorós i espantat que confessava les seves atrocitats entre un mar de llàgrimes.
Tot i que eren casos diferents, el tinent Padua de la Guàrdia Civil l’havia convidat a participar-hi a causa de l’intent matusser d’en Medina d’imitar el modus operandi de l’assassí en sèrie que ella perseguia basant-se en el que havia llegit als diaris. Nou mesos, just quan es va quedar embarassada. Des de llavors, havien canviat moltes coses.
—Oi que sí, bonica? —va xiuxiuejar mentre s’acariciava a panxa.
Una forta contracció la va obligar a aturar-se. Repenjada a paraigua i inclinada cap endavant, va aguantar la terrible punxada a la part baixa del ventre, que es va estendre fins a la part interna de les cuixes i que li va provocar una rampa que li va arrencar un gemec no tant de dolor com de sorpresa per la intensitat. L’onada va decréixer tan ràpid com havia arribat.
O sigui que era així. S’havia preguntat mil vegades com devia ser estar de part, si sabria distingir els primers senyals o si seria una d’aquelles dones que van a l’hospital amb el cap del nadó a fora o que pareixen en un taxi.
