L’escriptor suís publica la setena novel·la “Un animal salvatge” (La Campana / Alfaguara), una novel·la sobre les aparences, les relacions de parelles, el poder i els secrets amb un atracament que inicia el compte enrere de la trama.
JORDI MILIAN
BARCELONA
Un atracament en una joieria de Ginebra, cinc personatges principals i sobretot una història explicada amb girs de guió i flashbacks constants formen part de la nova novel·la de Joël Dicker. L’autor publica la setena novel·la, “Un animal salvatge” on l’escriptor suïs dona als seus lectors els trets més característics de la seva escriptura.
Al llibre, l’autor explora les aparences dels protagonistes, a partir de la imatge que ells mateixos volen mostrar, però també de com són percebuts per la societat.
Un animal salvatge, la nova novel·la de l’escriptor suís Joël Dicker suposa un repte per l’autor. Joël Dicker presenta la història d’un atracament que no és el que sembla, amb cinc personatges amb molts secrets com a protagonistes.
La novel·la arrenca el 2 de juliol de 2022 quan dos delinqüents es disposen a dur a terme un atracament en una important joieria de Ginebra. Un incident que difereix molt de ser un simple robatori.
Un dels atracadors es treu un cronòmetre de la butxaca i l’engega. Només disposa de set minuts exactes.
Set minuts és el temps del qual disposen els atracadors per cometre l’atracament. Per a Joël Dicker “El temps em fa l’efecte que sempre és molt important en qualsevol lectura, bàsicament perquè no tenim temps de llegir. I en aquest llibre jo volia que hi hagués una dinàmica temporal, és a dir que tinguéssim aquesta sensació que el temps realment passa molt ràpidament i que d’alguna manera cal atrapar-lo. La pregunta era com fer-ho i vaig pensar escriure una novel·la que es podia llegir en temps real”. L’escriptor recorda que la novel·la podria llegir-se en quatre hores perquè, la intriga es desenvolupa en el decurs de quatre hores “Evidentment que és impossible, perquè el temps i el ritme de lectura de cada lector és diferent i, per tant, és impossible fer aquest temps real literal.”
Davant d’aquest fet “vaig tornar a la idea original d’atrapar el temps i d’aquí va sorgir la idea de l’atracament. Un atracament on calia una durada breu, un atracament suposa un estrès molt intens pels atracadors i també per a la policia. Llavors vaig pensar que quin temps necessitaria? Tres minuts? Em semblava poc temps. Deu minuts? Massa temps”. Finalment, va optar pels set minuts “perquè em semblava el punt just”, confessa Dicker.
Jugant amb el temps i amb el cronòmetre en marxa “Aquest compte enrere ha començat pels atracadors, però també per als lectors”, recorda l’autor.
Amb l’inici del compte enrere comença la trama creada per Joël Dicker on entren en acció cinc personatges, menys dels habituals en les seves novel·les anteriors.
Vint dies abans de l’atracament, en una urbanització de luxe a la vora del llac Leman, la Sophie Braun es prepara per celebrar el seu quarantè aniversari. La vida li somriu: viu amb la seva família en una mansió envoltada de boscos. Però el seu món idíl·lic està a punt de trontollar. El seu marit està embolicat en una trama de petits secrets. El seu veí, un policia de reputació impecable, s’ha obsessionat amb ella i l’espia fins i tot en els moments més íntims. I un home misteriós, anomenat Fera, li fa un regal que posa en perill la seva vida. Caldran diversos viatges al passat, lluny de Ginebra, per trobar l’origen d’aquesta intriga.
El títol de la novel·la “Un animal salvatge” fa referència a l’instint “al nostre instint, allò que tenim tots nosaltres dins nostre, el nostre propi autoconeixement”. Un instint que Joël Dicker assegura que “En el món actual en què vivim, sembla que d’alguna manera oblidem el nostre instint per qüestions de sociabilitat, d’aparences, de fer allò que toca quan toca, allò que respon a les convencions, i tots aquests aspectes ens allunyen del nostre instint”. Per Dicker, “Tots tenim un costat lluminós i un costat fosc, les temptacions.”
A la novel·la cada personatge “està una mica atrapat entre aquest instint, allò que ell creu que ha de fer o creu que li convé fer, i allò que els altres esperen, les expectatives de la resta.” En aquest sentit, Dicker assegura que “tots som un animal salvatge”.
Sophie Braun és la filla d’un ric empresari i Arpad la seva parella treballa a la banca suïssa. Viuen en una casa que anomenen “La casa de vidre”. La seva vida sembla idíl·lica i representen la parella perfecta, perquè és així és com la resta de la gent ho perceben. Sobretot els seus veïns, Gerg i Karine. En Greg és policia i s’obsessiona amb Sophie fins al punt d’espiar-la.
L’aparença, la percepció, el judici a les altres spersones formen part del joc que ens planteja a “Un animal salvatge”. Dicker assegura que “A la novel·la hi ha un qüestionament i dos tipus d’aparences. Les aparences, que són les més evidents, són aquelles que volem mostrar allò que fem per construir-nos una imatge, un personatge, que no som ben bé nosaltres, sinó una imatge que mostrem per als altres, per enganyar, per impressionar”. La novel·la també parla de l’altra aparença “que són aquelles sobre la imatge que es fan les persones sobre qui som nosaltres o s’imaginen de nosaltres”. 
La novel·la compta amb els ingredients habituals de Dicker, amb girs de guió i amb una trama que atrapa al lector. No ens explica una història de forma lineal i aquí radica la dificultat de la narració. De com ens explica la història, on els flashbacks són molt més habituals amb una acció que va fent salts endavant i enrere per conèixer tots els detalls dels fets i saber-ne més del present i passat dels protagonistes.
L’escriptor assenyala que “El flashback en realitat és un mitjà per explicar la història, és a dir, és una cosa que ens està sempre al servei de la història. Quan jo necessito explicar un fet determinat o un personatge determinat, faig un flashback i salto cap al passat. El flashback és una cosa realment fàcil i que fem servir sempre per dir què fem o qui som. És un recurs que utilitzem constantment”.
La gran dificultat, confessa “és construir la història i que aquesta història realment se sostingui i sigui ben sòlida des de principi fins a final i que el lector, en acabar de llegir el llibre, tingui aquesta percepció que ha valgut molt la pena”.
No vol decebre als lectors “Si tu presentes un llibre de suspens, ho fas amb una promesa que al final hi ha una revelació determinada i aquesta revelació ha de justificar el suspens en si. I si al final del suspens tens una decepció o no hi ha hagut una sorpresa com tu esperaves, la decepció acaba sent doble. Per tant, aquesta és la dificultat i això és una mica la clau de la construcció de tota la història”.
LA NOVEL·LA, COM A UN JOC ENTRE L’ESCRIPTOR I EL LECTOR
Des del seu debut com a escriptor, ha volgut jugar amb els lectors “La novel·la és un joc, és l’únic entreteniment que permet al lector i a l’autor de jugar plegat“. En aquest joc afirma “l’autor crea els personatges, crea els llocs, però després és el lector el que té la feina d’imaginar en la seva ment aquests personatges i aquests llocs que ha desenvolupat l’autor. Per tant, hi ha una feina conjunta, evidentment important la part de l’autor, però també és la del lector que s’ha de ferrar en aquesta construcció que tu li has proposat”.
Joël Dicker intenta crear un vincle i una relació amb el lector “amb el temps s’ha creat una relació de complicitat, una relació honesta amb els lectors i amb els llibres. Això em permet distanciar-me, separar-me de l’èxit, perquè m’adono que els lectors el que volen és que jo sigui una persona autèntica, que sigui senzillament jo mateix. Per tant, si jo em poso a escriure no penso si el lector vol cinc, trenta o cent personatges,sinó senzillament que el que esperen és això mateix, que sigui una persona autèntica, perquè ells confien amb mi. No és important si la novel·la comença amb un assassinat o no, sinó que senzillament fer una feina exigent i que sigui digne dels lectors”.
A més, en aquest llibre, concretament, hi ha pocs personatges, només, entre cometes, cinc personatges principals, quan en el llibre La desaparició de Stephanie Mailer en teníem pràcticament trenta.
La novel·la s’ubica a Suïssa, com també va fer amb “L’enigma de l’habitació 622″, i preguntat per què ha deixat els Estats Units, que han format el paisatge de les seves anteriors novel·les, afirma amb un somriure” Senzillament perquè soc suïs, perquè he nascut a Ginebra i perquè encara hi visc. Per mi és una ciutat important, volia parlar d’ella, em semblava una cosa molt evident. I també perquè la conec, com conec també els Estats Units que apareixen als meus altres llibres. Crec que als Estats Units també hi vaig passar molt de temps i si fas un llibre de ficció has de conèixer molt l’entorn on se situa el llibre per fer l’ambient creïble. Si aquest ambient és creïble, dins de la novel·la pots inventar-te qualsevol cosa“.
L’ÈXIT DE LA NOVEL·LA ES DEU A LA VOLUNTAT DE DISTREURE I DIVERTIR
Té clar que la bona acollida de la novel·la negra “Crec que la popularitat de la novel·la negra només té a veure amb la necessitat o el plaer que té la gent de passar-s’ho bé. La literatura o la novel·la negra en principi existeix per divertir-nos, per distreure’ns. No sabem massa bé què vol dir això de divertir-nos o d’entretenir-nos. No hi ha una definició clara de què és aquest entreteniment, però el que sí que sabem és que la novel·la negra compleix aquest criteri. Altres tipus de literatura o gèneres han renunciat a aquesta voluntat clara de distreure o de divertir”.
L’escriptor Borges, recorda Dicker “deia que qualsevol història ben explicada acaba sent una novel·la negra. És a dir, tant si tens una investigació criminal o no, si el lector acaba sabent allò que vol saber, si li dones uns personatges sòlids i hi ha un desenvolupament perquè el lector hi trobi un pacte fet amb l’autor, allò funcionarà. El que passa és que ara de vegades, costa trobar llibres que ofereixin aquest aspecte i la novel·la negra sí que ho garanteix”.
CANVIARÀ DE GÈNERE EL FUTUR?
Sobre si es planteja canviar de gènere, creu que en algun moment ho farà “Hi ha una frase en francès que literalment diu que no pots anar més ràpid que la música, que vindria a ser, que no pots posar el carro davant dels bous o alguna cosa semblant. Les coses tenen un ordre, un tempo i aleshores el moment arriba quan arriba. Evidentment, si penso en el llibre “Els últims dies dels nostres pares”, que vaig escriure quan tenia vint-i-tres anys, i penso en l’evolució ara disset anys després, doncs evidentment l’evolució existeix de totes totes, no? Però, crec que he de confiar en la meva pròpia evolució solitària més enllà de les expectatives o del que puguin demanar o reclamar els mateixos lectors o periodistes”.
Va pas a pas, i ho ha comentat amb la serenor que el caracteritza “t’has d’escoltar a tu com a autor, perquè si fas un primer llibre que funciona molt bé i després en fas un altre que no té res a veure, et diuen molt bé, però per què no continues amb aquests personatges o per què no el feies com el primer llibre? I si per al contrari el fas molt diferent, o si el fas igual et diuen que podries haver fet una altra cosa”.
“ESCRIURE ÉS UA SUMA DE DUBTES PERMANENTS”
Sobre el futur assegura “em veig continuant escrivint, de totes totes, però tampoc et diré que tinc una idea sobre mi com a escriptor d’aquí a trenta anys, vaig pas a pas, llibre a llibre. D’una banda, penso que no deixaré d’escriure mai i d’altra penso que aquest llibre no l’acabaré o si la trama i els personatges funcionen”.
Confessa que “escriure és una suma de dubtes permanents i, per tant, escriure és superar els dubtes“.
El tranquil·litza que alguns dels seus llibres que ha escrit “no ha llegit ningú perquè me’ls han refusat, les editorials, però també he escrit llibres que han estat llegits per milions de persones. I en tots dos casos, les meves sensacions han estat idèntiques”.
CAL BUSCAR ELS LECTORS A LES XARXES
Finalment, comenta que utilitza les xarxes, sobretot Instagram per mantenir el contacte amb els lectors i “sobretot per anar a buscar els lectors allà on siguin, per aconseguir seduir els que encara no llegeixen”. Afirma rotundament “que a tothom li agraden els llibres, el que succeeix és que hi ha gent que encara no ho sap”. Per aquest motiu, afirma que cal buscar els lectors a les xarxes per intentar amb la lectura extreure’ls de les xarxes” i convidar-los a llegir.
