37 Flares 37 Flares ×

L’escriptora catalana presenta a L’Illa dels Llibres la cinquena novel·la ‘Mare i filla’ publicada a Amsterdam Llibres.

Jenn DiazText de Jordi Milian

Jenn Díaz debutava com a escriptora l’any 2011 amb Belfondo (Principal de los Libros) i des de llavors la seva carrera literària que s’ha anat consolidant i fins i tot oferint un univers narratiu propi que també ens oferiria a les novel·les El duelo y la fiesta, Mujer sin hijo i Es un decir (Lumen).

Ara  publica la primera novel·la en català ‘Mare i filla’ (Amsterdam) on s’inspira en l’univers i l’obra de Mercè Rodoreda i la lectura de la novel·la transmet la literatura de l’escriptora catalana.
Jenn Díaz ha volgut transmetre en la nova novel·la on explora un cop més en els sentiments i les emocions de les protagonistes, en la difícil relació entre mares i filles.
L’illa dels Llibres l’ha entrevistat per conèixer una mica més la seva literatura.

mare-i-fillaMare i filla és la cinquena novel·la que publica i la primera en català. Per què ha decidit ara fer aquest canvi?
Des de fa uns anys comparteixo la vida amb el Dani i la seva família —catalanoparlant. Fins aleshores, malgrat haver estudiat en català, no em considerava tan bilingüe com per escriure en català. A més, formar part del Catorze.cat, gràcies a l’Eva Piquer, va facilitar moltíssim les coses.

La llengua canvia o modifica la seva literatura?
La complementa, diria. Els temes i les obsessions segueixen sent els mateixos. L’única cosa que canvia és la música, el ritme, certes expressions.

La novel·la Mare i filla respira un aire molt rodoredià.
Voler assemblar-se a Mercè Rodoreda és sempre una intenció, perquè cal aprendre de les millors. Jo vaig recolzar-me en la seva literatura i la vaig llegir i rellegir. La lectura és la millor eina d’escriptura.

Ana Maria Matute i Mercè Rodoreda ha estat els seus referents. Què en destacaria de cada escriptora?
De la Matute, la tendresa maliciosa de la infància. De Mercè Rodoreda, l’habilitat per parlar de la vida i convertir-la en gran literatura.

En poc temps ha aconseguit una gran maduresa literària i se la considera com un dels nou talents literaris. Què en pensa?
El periodisme cultural necessita escriure aquesta mena de paraules —talent, maduresa, futur— i jo m’ho prenc com ens ho hem de prendre els escriptors: amb alegria però també amb prudència. No és cap pressió quan penses que, igual que tu, qui ha escrit allò està fent la seva feina, i part de la seva feina és convèncer al lector perquè llegeixi el llibre que recomana. Ho ha de fer d’alguna manera.

Suposo que sempre ha tingut clar que volia dedicar-se a escriure?
No, en absolut. Vaig començar a escriure a un bloc, però abans mai no m’havia proposat escriure de veritat. Escrivia coses personals, diaris, contes, però res amb aspiració de dedicar-m’hi.

Què busca com a lectora i escriptora?
Històries de veritat, que em commoguin.

Com es definiria?
Una persona atenta als detalls.

Pot resultar curiós que en una època molt tecnològica escriu les novel·les en una llibreta. Romanticisme potser?
Ho vaig provar amb una novel·la i em vaig adonar que el ritme i l’estil canvia. Alguna dosi de romanticisme potser també…

El seu univers narratiu se centra en les relacions familiars. Què busca en aquest entorn?
Fer universal allò que tothom creu particular. No hi ha res més universal que les vivències que tothom reconeix quan llegeix un llibre.

Jenn Diaz 02 L'illa dels llibresLa maternitat és un tema recurrent en la seva obra i també és present a ‘Mare i filla’’ amb mares biològiques i d’altres que en certa manera fan de mares de les seves nebodes o la filla dels altres.
Sí, m’interessa. És un tema apassionant: el que fan les hormones, l’educació, la convivència, l’amor, l’excés d’amor, l’odi. És molt interessant i hem deixat de considerar-ho així perquè ho tenim massa a la vora.

‘Mare i filla’ tot que no se situa en un lloc i època concreta podem dir que el punt de partida arrenca a Xile.
Sí. Potser la història no és de Xile, però el personatge principal —la Natàlia— el vaig conèixer allà. Per això hi ha aquest vincle tan fort.

A ‘Mare i filla’ ens descriu el dia a dia d’unes dones, mares i filles, que després de la mort del pare i la pèrdua del referent masculí de la casa, han de sobreviure davant d’una nova situació i cadascuna d’elles haurà d’assumir el seu rol en el cercle familiar.
Sí, aquesta és la situació inicial. Després la novel·la comença a tenir vida pròpia i hi ha personatges que prenen el seu camí particular.

En certa manera els uneix també l’absència de felicitat.
Tots són personatges infeliços, estan al marge de la felicitat. A més, conviuen amb secrets fins de la família, que dificulta molt més la comunicació entre ells.

La primera frase del llibre fa referència a Ingmar Bergman qui assegura ’Una mare i una filla. Quina combinació absurda de sentiments, confusió i destrucció. No ho entendré mai’’.  Són difícils les relacions entre mares i filles?
Crec que sí, que hi ha una tensió entre les dones d’una casa, sobretot a l’adolescència.

Una casa amb jardí forma part del paisatge de la novel·la i més concretament una buguenvíl·lia que apareix també a la coberta de ‘Mare i filla’.  Un jardí que s’inspira en un jardí real….
Sí, en un principi era el jardí de la família del Dani, un jardí de Sant Andreu de la Barca. Quan vaig acabar la novel·la i estava en procés de correcció, ens vam mudar a una casa amb jardí. Va ser llavors quan em van regalar una buguenvíl·lea i va començar a tenir protagonisme dins i fora de ficció…

Una de les protagonistes de la novel·la assegura que ‘’Una dona enamorada és el pitjor animal que hi ha’’. Ho creu així?
Sí. És el pitjor… i també el millor.

Es publicarà ‘Mare i filla ‘ en castellà?
Al febrer, sí. Una traducció que he fet jo mateixa. La publicarà l’editorial Destino.