1 Flares 1 Flares ×

L’escriptor Miquel Esteve autor de ‘El joc de Sade’ i  ‘La fi dels secrets’ entre d’altres novel·les publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.

miquel esteveTEN TOLEDO

Els estels s’agombolaven en la nit toledana, la xafogor d’agost sadollava els carrers costeruts i les velles façanes. L’heràldica en cada portalada magna, els estigmes de les grans famílies, de les nissagues d’oripells presents a la pedra, la fragància tova de les aigües del Tajo, l’àguila bicèfala dels dos imperis d’antuvi… Vestigis de l’esplendor pretèrita… El demiürg em va recordar que les grans famílies —com els grans imperis— neixen, creixen i s’extingeixen… I allí a Toledo, en ple 10 d’agost de pleniluni amorós, constatava que no sempre hi ha extinció i la mort és, de vegades, vençuda…

Toledo gairebé et convidava a viure el seu passat. La mà d’Alessia i els seus llavis molls em mantenien al present. L’havia acompanyada a Toledo perquè ella estava enllestint un extens article sobre el Greco per a la revista de pintura en què col·laborava i jo podria anestesiar el meu instint d’escriptor passejant els carrers angostos i empinats.

Els estels s’agombolaven, aquella nit, com us deia, i Alessia i jo passejàvem la nostra passió per Toledo. Feia poc que ens havíem conegut, en el decurs d’un sopar d’amics a Barcelona, un dia 10 de juliol, i decidirem córrer l’aventura d’unes petites vacances per mitigar les nostres solituds. Ella va proposar Toledo, malgrat l’eixorquia xafogosa de l’agost messetari; necessitava mirar als ulls de cadàver del Senyor d’Orgaz i reverenciar la vermella mortalla de Jesús de l’Espoli per bastir un bon article… Jo tan sols necessitava enaltir el seu cos bru i extraviar-me en la seva cabellera morena…

Vàrem aturar-nos davant d’un casal on el vespre anterior ens havien explicat, en una visita guiada, que el marquès de Villena, Enrique el Nigromant, Maestre de Calatrava, escriptor i mag, practicava l’alquímia al soterrani. El guia es va esplaiar explicant que els toledans de l’època s’estremien quan veien passejar la figura fosca del marquès pels carrers sense projectar cap ombra…

Alessia em va deturar uns metres més avall, davall una portalada amb el número 10, i em va deixar tastar la seva llengua. Allò sí que era veritable alquímia, el contacte amb els seus llavis a l’empara d’una mirada ocre amb un aiguabarreig de nena i femella.

No ens vam adonar que estàvem al bell mig de l’estret carrer i impel·líem el pas a un vianant vestit de fosc i tocat amb una mena de barret desmodat. Ens vam fer a un costat i l’individu va passar saludant-nos la nit amb un castellà florit. Quan tan sols era a deu metres de nosaltres em va solcar l’esgarrifança. Vaig girar-me cap enrere i vaig mirar neguitós l’ombra que projectàvem Alessia i jo, fruit dels llums del carrer. I quan vaig fitar l’individu que caminava a pas lleuger, vaig sentir un espaordiment en comprovar que ell, no projectava cap ombra al terra…

Miquel Esteve, 2016

FER UN COMENTARI