Recuperem declaracions de l’autor analitzant l’èxit de la seva novel·la, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la publicació de “L’ombra del vent”.
Quan L’ombra del vent començava a guanyar lectors de manera silenciosa però constant, el seu autor, Carlos Ruiz Zafón, ja marcava distàncies amb qualsevol relat grandiloqüent sobre l’èxit. “No m’ha canviat res”, afirmava amb rotunditat en una entrevista concedida a Jordi Milian l’any 2003, deixant clar que la repercussió de la novel·la no alterava ni la seva manera de treballar ni la seva concepció de la literatura.
Lluny de presentar-se com un autor revelació, Zafón situava L’ombra del vent dins d’un recorregut previ. “És la meva cinquena novel·la”, recordava, després d’una etapa consolidada en la literatura juvenil. L’èxit, en aquest sentit, no era un punt de partida, sinó una continuïtat. “El que et permet és pensar que pots seguir fent el que vols: explicar històries”, afegia.
Un fenomen nascut del boca-orella
En un moment en què el mercat editorial depenia cada cop més de grans llançaments i estratègies promocionals, el cas de L’ombra del vent es va construir a contracorrent. Sense campanyes massives, la novel·la va créixer gràcies a la recomanació directa entre lectors.
“Ha anat incrementant cada dia els seus seguidors”, explicava l’autor, subratllant el paper clau del boca-orella. Aquesta expansió progressiva va convertir el llibre en un fenomen sostingut, més sòlid que efímer, i va consolidar una comunitat de lectors fidel.
Una publicació fora de norma
El recorregut editorial de la novel·la també trencava esquemes. Finalista del Premi Fernando Lara l’any 2000, L’ombra del vent no tenia assegurada la publicació, ja que aquesta categoria no ho contemplava habitualment.
Tanmateix, el jurat va decidir fer una excepció. Zafón ho interpretava amb una barreja de realisme i ironia: “50% sort, 50% treball”. Una fórmula que resumeix la seva visió del procés literari, lluny tant del determinisme com de l’atzar absolut.
Aquell “petit cop d’estat”, com ell mateix el descrivia, va marcar l’inici d’un recorregut que acabaria tenint una dimensió internacional.
Escriure des de sempre
Més enllà de l’èxit, l’entrevista revela una vocació primerenca. Zafón explicava que ja inventava històries abans de saber escriure, i que de petit havia impulsat una petita editorial amb companys d’escola.
Ell redactava els relats, altres els il·lustraven, i després els venien entre els alumnes. L’experiència, que va ser finalment prohibida per la direcció del centre, evidencia una constant en la seva trajectòria: la necessitat de crear i compartir històries. “Faig això des de sempre”, venia a dir, convertint la literatura en una extensió natural de la seva vida.
Contra les etiquetes: “La literatura no té edat”
Un dels posicionaments més clars de Zafón és el rebuig a les classificacions editorials. La distinció entre literatura juvenil i adulta li semblava artificial, fruit de criteris comercials.
“Jo intento escriure la millor història possible”, afirmava, sense plantejar-se el perfil del lector. En la seva visió, només existeixen dues categories: la bona literatura i la dolenta.
Aquest plantejament explica l’abast transversal de L’ombra del vent, llegida tant per joves com per adults, i consolidada com una obra intergeneracional.
Una història sobre la lectura i la identitat
Zafón definia la novel·la com un “viatge iniciàtic”. A través del protagonista, Daniel Sempere, el lector recorre el descobriment de la lectura, de la imaginació i, en última instància, de la vida.
La recerca de l’autor fictici Julián Carax funciona com una metàfora d’aquest procés. “És la recerca de si mateix, de la vida i de la literatura”, explicava. Aquest triple nivell de lectura —emocional, narratiu i simbòlic— és una de les claus que expliquen la capacitat de la novel·la per connectar amb un públic ampli.
L’ambició de recuperar la gran novel·la
Zafón no amagava la seva ambició literària. L’ombra del vent volia ser una síntesi entre la tradició de les grans novel·les del segle XIX i les tècniques narratives del segle XX.
Intriga, romanç, tragèdia i humor es combinen amb recursos propis del llenguatge cinematogràfic i de la narrativa moderna. L’objectiu era clar: intensificar l’experiència del lector. “Volia crear una experiència gairebé tàctil”, afirmava, subratllant la voluntat d’immersió total en la història.
Tot i la seva experiència com a guionista a Los Angeles, Zafón es mostrava crític amb el cinema. El definia com un procés industrial en què l’autor perd el control sobre l’obra.
Per aquest motiu, separava estrictament aquesta activitat de la seva feina literària. La novel·la, per a ell, era un espai de llibertat creativa que no estava disposat a comprometre.
Barcelona, una presència interior
Un altre element central en les seves declaracions és la relació amb Barcelona. Tot i viure a l’estranger, l’autor insistia que la ciutat formava part d’ell. “La portes al cap allà on vas”, explicava. Aquesta vinculació es reflecteix en la novel·la, on Barcelona esdevé un escenari essencial, carregat de memòria i significat.
L’escriptor més llegit després de Cervantes
Carlos Ruiz Zafón s’ha consolidat com l’escriptor espanyol més llegit al món després de Miguel de Cervantes. Les seves obres han estat traduïdes a més de cinquanta idiomes i han rebut nombrosos reconeixements internacionals.
Nascut a Barcelona el 25 de setembre de 1964, va iniciar la seva carrera com a creatiu publicitari abans de traslladar-se als Estats Units i dedicar-se plenament a la literatura el 1992. Es va donar a conèixer amb El príncep de la boira (1993), premi Edebé, iniciant una trajectòria destacada dins la literatura juvenil amb la trilogia de la Boira. Posteriorment publicaria Marina (1998), considerada una de les seves obres més personals.
Amb L’ombra del vent (2001) iniciava la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats, completada amb El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016). El seu objectiu, segons explicava, era “crear un híbrid de gèneres” que combinés tragèdia, novel·la policíaca i història d’amor.
El Cementiri dels Llibres Oblidats: una metàfora de la memòria
Per Zafón, el Cementiri dels Llibres Oblidats és molt més que un escenari narratiu. “Va començar amb la imatge d’un nen en una catedral gòtica plena de llibres”, explicava.
A partir d’aquesta idea, va construir una metàfora sobre la memòria i l’oblit. Un espai que simbolitza la persistència de les històries i el seu paper en la construcció de la identitat. Segons l’autor, es tracta també d’un homenatge a la paraula i al poder dels llibres, capaços de sobreviure al pas del temps.
Les declaracions de Carlos Ruiz Zafón dibuixen un perfil allunyat de l’estereotip de l’autor mediàtic. La seva mirada sobre l’èxit és pragmàtica; la seva concepció de la literatura, exigent però oberta.
L’ombra del vent apareix així no només com un fenomen editorial, sinó com el resultat d’una manera d’entendre l’escriptura: sense concessions, sense etiquetes i amb una confiança absoluta en el poder de les històries.
Vint-i-cinc anys després, aquestes paraules no només expliquen l’origen del llibre, sinó també la seva vigència. Perquè, com suggeria el mateix Zafón, el veritable èxit no és vendre milions d’exemplars, sinó poder continuar explicant històries.
Coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari, Planeta i Columna han publicat una edició especial de L’ombra del vent amb cantells tintats.
