Moliner publica “Instruccions per viure sense ella”, una novel·la tragicòmica sobre una periodista que, davant la mort imminent, decideix continuar escrivint des del més enllà. Un relat incòmode i lúcid sobre l’amor, la cura, el poder de la paraula i la necessitat de deixar empremta.
Hi ha una escena implícita que travessa tota Instruccions per viure sense ella: una dona que sap que morirà i que, en lloc d’acceptar el silenci, decideix continuar parlant. Escriure, en aquest cas, no és només una vocació ni un ofici: és un acte de resistència. Empar Moliner construeix amb aquesta premissa una novel·la densa, irònica i incòmoda, que interroga la relació entre literatura i permanència, entre amor i dependència, entre vida i relat.
Després d’haver guanyat el Premi Ramon Llull el 2022 amb una obra centrada en la menopausa i la maternitat, l’autora torna ara amb un llibre que, sense abandonar els seus temes recurrents, radicalitza la seva mirada. “Com sempre dic, tots els meus llibres estan basats en fets reals i tots són ficció”, recorda. Aquesta ambivalència —entre experiència i construcció literària— és el motor d’una novel·la que juga constantment amb els límits del que és versemblant.
Un dispositiu narratiu inquietant
L’argument, aparentment senzill, desplega múltiples capes. Clàudia Pruna, periodista, sap que li queda poc temps de vida. Davant d’aquest horitzó, pren una decisió extrema: continuar publicant articles després de morir.
El mecanisme és tan literari com moralment ambigu. Recluta un jove bibliotecari que l’admira i el trasllada a la seva masia del Montseny. Allà, el forma, el modela i, en certa manera, el sotmet a un projecte que posa en qüestió la mateixa noció d’autoria. Qui escriu, realment? Qui signa? Qui existeix en el text?
Moliner ho defineix amb ironia com “un pla mestre i deliberadament tragicòmic per continuar facturant des del més enllà”. Però rere aquesta ironia hi ha una reflexió punyent sobre el desig de permanència. Escriure esdevé una forma de seguir sent-hi, encara que el cos ja no hi sigui.
El cuidar com a espai de tensió
Un dels grans encerts de la novel·la és la manera com aborda el tema de la cura. Lluny de qualsevol visió edulcorada, Moliner en mostra la complexitat. “La novel·la és d’algú que volia cuidar però que ha convertit els seus éssers cuidats en gats de pis”, explica. Aquesta imatge —tan quotidiana com inquietant— resumeix el procés pel qual l’amor pot derivar en dependència.
Els altres esdevenen exigents, demandants, gairebé parasitaris. I, en aquest context, apareix una pregunta incòmoda: què passa quan qui cuida necessita ser cuidat? “En algun moment donat pensa que també necessitaria ser cuidada”, diu l’autora. La novel·la no resol aquesta tensió. La manté oberta, com una ferida que no acaba de cicatritzar.
La família: una supervivència col·lectiva
Aquest conflicte es trasllada també a l’àmbit familiar. Moliner s’allunya de la idea de la família com a espai protector i la redefineix amb una contundència desarmant: “No és ni molt menys un refugi, sinó una supervivència col·lectiva”. La família apareix com un sistema fràgil, travessat per l’egoisme, el desgast i les expectatives frustrades. No hi ha idealització, però tampoc condemna absoluta. Hi ha, més aviat, una mirada lúcida que reconeix la complexitat dels vincles.
Humor: una forma de resistència
En aquest univers carregat de tensions, l’humor esdevé imprescindible. Però no és un humor superficial, sinó una eina crítica. “L’humor és arma i armadura”, afirma Moliner. Serveix per protegir-se, però també per atacar. Per dir allò que, d’una altra manera, seria insuportable. La novel·la es mou així en un registre que l’autora defineix entre la tragicomèdia i la “dramèdia”. “Riem molt quan volem plorar”, podria ser una síntesi de l’experiència de lectura. L’humor no alleugereix el drama, sinó que el fa més visible.
La primera persona i la desconfiança
Formalment, el llibre aposta per una primera persona que no correspon a la protagonista, sinó al jove bibliotecari. Aquesta decisió introdueix un element clau: la incertesa. “Un narrador en primera persona pot ser poc de fiar”, recorda Moliner. El lector es veu obligat a interpretar, a dubtar, a reconstruir la veritat a partir d’un relat que pot estar esbiaixat.
Aquest joc narratiu reforça un dels temes centrals del llibre: la impossibilitat d’una veritat absoluta.
La paraula com a camp de batalla
Si hi ha una obsessió clara en la novel·la és la del llenguatge. Moliner reivindica la precisió com una forma de respecte. Escriure bé no és només una qüestió estilística, sinó una actitud. A la novel·la, aquesta exigència es manifesta en la relació entre la protagonista i el seu “escrivent”. Les esbroncades per una paraula mal triada o un recurs massa obvi esdevenen moments d’una comicitat feroç.
“S’enfada amb l’obvietat”, diu l’autora. I afegeix una crítica directa al periodisme contemporani: “Hi ha una crítica a l’escriptura lleugera de diaris, als qui no trien les paraules”. La conclusió és contundent: “Si només importa de què parlo, estic fent una carta al director”.
El periodisme que desapareix
Aquest posicionament connecta amb una reflexió més àmplia sobre l’ofici. Instruccions per viure sense ella és també una novel·la sobre la crisi del periodisme escrit. “Parlem d’un món que desapareix”, diu Moliner. Però ho fa amb una ironia que relativitza qualsevol nostàlgia: “Quan vaig començar el 1999 el català ja s’estava morint. I anem fent”.
La novel·la recull aquesta tensió entre decadència i resistència. D’una banda, un ecosistema mediàtic dominat pels clics i la immediatesa. De l’altra, una concepció de l’escriptura com a artesania. “Ens hem acostumat a mirar què és el més llegit i llegir això”, observa. En aquest context, la protagonista representa una forma gairebé obstinada de fidelitat a la paraula.
Llegir com a acte radical
En paral·lel, Moliner reivindica el lector. No qualsevol lector, sinó aquell que encara aposta per la ficció i, sobretot, pel paper. “Qui llegeix ficció i en paper té uns altres ulls, uns de més intel·ligents”, afirma. Llegir exigeix una atenció que avui és escassa. “No pots estar llegint i fent una altra cosa”. Aquesta idea situa la lectura com un espai de resistència davant d’un món fragmentat. Llegir implica aturar-se, concentrar-se, deixar-se afectar.
Envellir sense maquillatge
La novel·la també dialoga amb el pas del temps. Moliner ho fa amb una franquesa que evita qualsevol discurs edulcorat. “Fer-se gran és una oportunitat. ¿De què?”, es pregunta. “Comences sent intolerant a la lactosa i acabes sent intolerant a tot”. La frase, aparentment humorística, amaga una veritat incòmoda sobre l’envelliment.
Després d’haver abordat la menopausa en la seva obra anterior, l’autora continua explorant aquesta etapa vital, però des d’una perspectiva més existencial: la proximitat del final.
Escriure contra l’oblit
Al capdavall, Instruccions per viure sense ella és una novel·la sobre la por de desaparèixer. Sobre la necessitat de deixar empremta, encara que sigui a través d’un artifici. Clàudia Pruna organitza la seva absència com si fos una obra. Escriu, dicta, manipula, construeix. Tot per continuar existint en el text. Però Moliner no ofereix una resposta tranquil·litzadora. Escriure no garanteix la permanència. Només ofereix una il·lusió —potser necessària— de continuïtat. I és en aquesta tensió, entre lucidesa i autoengany, on la novel·la troba la seva força. Una obra que no busca consolar, sinó incomodar. Que no vol agradar, sinó remoure. I que, precisament per això, es queda dins del lector molt més temps del que duren les seves pàgines.
