Amb La palabra mágica (Plaza&Janes), l’escriptora xilena publica una obra híbrida entre memòria i assaig sobre l’ofici d’escriure, on reivindica la disciplina, la llibertat creativa i el poder de la lectura en un present marcat per la censura i la distracció digital.
En un moment en què la lectura sembla competir amb la immediatesa de les pantalles i l’escriptura sovint es mitifica com un acte d’inspiració sobtada, Isabel Allende proposa un gest radicalment contrari: tornar a l’essencial. La palabra mágica no és només un llibre sobre com escriure, sinó una reflexió profunda sobre per què escrivim i, sobretot, sobre com sostenir aquesta necessitat al llarg del temps.
“Això és tot el que faig… escriure, jugar amb els meus gossos, estimar el meu marit. Una vida molt simple”, va afirmar l’autora durant la roda de premsa. Lluny de la imatge pública d’una figura literària global, Allende es descriu com una treballadora de la paraula, algú que ha convertit l’escriptura en rutina, en disciplina i en forma de vida. Aquesta simplicitat aparent és, en realitat, la base sobre la qual es construeix un dels universos narratius més reconeguts de la literatura contemporània.
La disciplina com a motor creatiu
Un dels eixos centrals de La palabra mágica és la desmitificació de la inspiració. Allende no nega la seva existència, però la relativitza. “La inspiració i el talent, fantàstic, però sense disciplina no s’arriba a res”, va assegurar amb contundència. La seva pràctica diària és gairebé ritual: comença cada llibre el 8 de gener i escriu cada dia, excepte els diumenges.
“Cada dia m’assec aquí des de ben d’hora a escriure, i això té prioritat sobre tot”, va explicar. Aquesta constància, que ella mateixa atribueix a l’educació rebuda del seu avi, es presenta com el veritable secret d’una trajectòria que s’allarga ja més de quaranta anys.
Però la disciplina no elimina les dificultats. Al contrari, Allende reconeix que el procés està ple d’obstacles, especialment al principi. “El que més em costa són les primeres dues o tres setmanes… perquè he de treure’m del cap aquesta ambició de fer alguna cosa extraordinària”. En aquest sentit, proposa una estratègia clara: reduir l’escala del projecte. “Si penses en 400 pàgines, et paralitzes. Has d’anar dia a dia, pàgina a pàgina”.
Aquesta idea, aparentment simple, conté una pedagogia potent: l’escriptura no com a gran gest, sinó com a acumulació de petits gestos sostinguts en el temps.
Escriure contra la por
El llibre neix també amb una voluntat explícita: combatre la por. “El propòsit del llibre és treure la por… no només a escriure, sinó també a llegir”, va afirmar. Allende detecta una relació cada cop més distant amb la lectura, especialment entre els joves, acostumats a formats breus i visuals.
“La major part de la gent jove té por de la pàgina… ho vol tot resumit, visual”, va advertir. Aquesta por no és només una qüestió d’hàbit, sinó també de percepció: el llibre, especialment el llibre llarg, pot intimidar. “Jo veig un llibre gruixut i també em fa por”, va admetre amb ironia.
Davant d’això, Allende proposa una reconciliació amb la lectura i amb l’escriptura des d’una perspectiva més accessible: començar sense grans pretensions, sense voler escriure una obra mestra, sinó simplement contar. “No es tracta d’escriure la gran novel·la… sinó de contar alguna cosa i veure com es va obrint pel camí”.
La literatura com a descoberta
A diferència d’altres escriptors, Allende afirma que no treballa amb esquemes previs rígids. “No puc escriure amb un guió, perquè no sé què passarà”, va explicar. Per a ella, la història es desplega a mesura que avança l’escriptura, en una relació íntima amb els personatges.
“Espero que els personatges es vagin manifestant, que el conte s’obri com una flor”, va dir. Aquesta imatge resumeix una concepció orgànica de la narrativa, on el control absolut és substituït per una mena d’escolta activa.
Aquesta manera d’entendre l’escriptura connecta amb una altra de les grans constants de la seva obra: la convivència amb allò invisible.
Realisme màgic o multirealitat
Interrogada sobre el paper del realisme màgic, Allende va oferir una resposta que va més enllà de la teoria literària. “Jo em vaig criar en una casa on la meva àvia era clarivident… fèiem sessions d’espiritisme”, va recordar. Aquesta experiència va marcar profundament la seva manera de percebre el món.
“Sempre he viscut amb la idea que existeixen moltes dimensions de la realitat”, va afirmar. Per això, el que sovint s’ha etiquetat com a realisme màgic és, per a ella, una forma natural d’experiència. “Per a mi és una manera de viure en una multirealitat”.
Aquesta “multirealitat” inclou no només allò tangible, sinó també la memòria, la intuïció i les presències dels éssers estimats que ja no hi són. “Em rodejo de presències… la meva mare, la meva filla… les saludo cada dia”, va explicar. Aquest vincle amb els absents es converteix en matèria narrativa i en motor emocional de la seva escriptura.
Memòria i veritat
La relació amb la memòria ocupa un lloc central en La palabra mágica. Allende reconeix que recordar no és un acte neutre. “La memòria ho transforma tot… el que recordes potser no va passar així”, va admetre.
Per contrarestar aquesta fragilitat, conserva un arxiu extens de cartes intercanviades amb la seva mare durant dècades. “Des de 1987 tinc les cartes ordenades… si em preguntes què va passar un dia concret, ho puc saber amb l’emoció d’aquell moment”.
Aquest arxiu funciona com una base documental, però també com una font literària. La memòria, en el seu cas, no és només record, sinó també reconstrucció.
Aquesta tensió entre veritat i narració es fa especialment evident en l’escriptura autobiogràfica. “En una memòria, les persones són reals… has de tenir més cura”, va explicar. Tot i així, defensa la necessitat de no autocensurar-se en excés. “Per no tenir por, escric tot el que em sembla… després decideixo”.
Silenci i concentració en temps digitals
En un context marcat per la hiperconnexió, Allende reivindica la necessitat del silenci. “La habitació pròpia no és un lloc físic, és un espai dins del cap”, va afirmar. Aquest espai interior és essencial per escriure.
“Si tens el telèfon al costat, no es pot… has de tenir silenci per convocar els personatges”, va dir. Per això, evita les distraccions, especialment al matí. “No miro les notícies fins a la tarda… si veig certes coses, se m’arruïna el dia”.
Aquest control de l’entorn no és una mania, sinó una estratègia per protegir el procés creatiu en un món saturat d’estímuls.
Censura i context contemporani
La roda de premsa també va abordar qüestions polítiques, especialment la censura. Allende va alertar sobre noves formes de restricció cultural als Estats Units. “S’està censurant el que s’ensenya… especialment tot el que té a veure amb raça o lluita social”.
La seva pròpia obra no n’ha quedat al marge. “La casa de los espíritus està censurada en diversos estats… cosa que considero un honor”, va afirmar amb ironia. “Per alguna cosa els censuren”.
Tot i aquesta preocupació, Allende va reconèixer que no pot escriure sobre el present immediat. “No puc escriure des del centre de l’huracà… necessito distància”. Aquesta necessitat de perspectiva defineix la seva manera d’abordar la realitat: no des de la urgència, sinó des de la reflexió.
Literatura, gènere i crítica
Allende també va reflexionar sobre la relació amb la crítica literària, especialment en el cas de les dones. “La crítica és brutal amb les dones”, va afirmar. Segons ella, existeix encara un biaix evident: “Si una dona escriu una història d’amor, és sentimental; si ho fa un home, és literatura”.
També va qüestionar la idea que l’èxit comercial sigui incompatible amb la qualitat. “Dir que un llibre no val perquè es ven molt és una falta de respecte als lectors”, va assenyalar.
Aquest posicionament reforça la idea que travessa tot el llibre: la literatura com a espai de llibertat, però també de resistència.
Escriure per necessitat
Malgrat els anys i l’èxit, Allende manté intacta la motivació inicial. “Si no tingués la il·lusió de contar cada llibre, no el podria començar”, va confessar. Aquesta necessitat de narrar, més que qualsevol reconeixement extern, és el que sosté la seva obra.
Quan li van preguntar què es diria a si mateixa en el passat, la resposta va ser clara: “Segueix escrivint… ja veurem pel camí com s’arregla tot”. Aquesta confiança en el procés, en el temps i en la pròpia veu és, potser, el veritable nucli de La palabra mágica.
En un moment final carregat de serenitat, Allende va resumir la seva mirada vital: “El més important que m’ha passat en la vida és l’amor que he donat”. Des d’aquest lloc —entre la memòria, la disciplina i l’afecte— es construeix un llibre que no només parla d’escriptura, sinó també de com habitar el món a través de la paraula.
Amb La palabra mágica, Isabel Allende no ofereix fórmules, sinó una invitació: perdre la por, recuperar el temps i tornar a escoltar el que només es revela en silenci.
