L’escriptora mallorquina converteix la memòria, els silencis i les històries amagades en el centre d’una obra literària que reivindica les persones que la història ha deixat al marge.
Maria Escalas escriu per recordar. O, més ben dit, per evitar que determinades persones i històries desapareguin. Novel·lista, músic, divulgadora cultural i lectora incansable, l’autora mallorquina ha construït una trajectòria literària marcada per una constant: la voluntat de rescatar de l’oblit vides que mereixen ser explicades.
A les seves novel·les hi apareixen dones invisibilitzades, secrets familiars, silencis heretats i episodis històrics que rarament ocupen els titulars dels llibres de text. Escalas s’endinsa en aquests espais buits i els converteix en literatura. Ho fa des de la convicció que les històries personals són sovint la millor porta d’entrada per entendre una societat i una època.
«Vaig escriure perquè els meus fills sabessin la història de la seva família. Vaig escriure perquè els meus avis no morissin mai», explica. Aquesta necessitat de preservar la memòria és també l’origen de la seva vocació literària.
Tot i que avui és una veu consolidada de la narrativa catalana, Escalas no arriba a la literatura des dels circuits habituals. La seva formació és musical. Durant anys desenvolupa la seva carrera professional vinculada a aquest àmbit mentre manté l’escriptura com una activitat íntima i personal. Des de ben petita omple diaris, redacta textos i utilitza les paraules com una forma natural d’expressió.
El blog que obre les portes de la literatura
Tot i que avui és una veu consolidada de la narrativa catalana, Maria Escalas no arriba a la literatura des dels circuits habituals. La seva formació és musical. Durant anys desenvolupa la seva carrera professional vinculada a aquest àmbit mentre manté l’escriptura com una activitat íntima i personal. Des de ben petita omple diaris, redacta textos i utilitza les paraules com una forma natural d’expressió.
El primer gran punt d’inflexió arriba gairebé per casualitat. Un Sant Jordi, el seu marit li regala una rosa, un llibre i una eina que en aquell moment encara és poc coneguda per a ella: un blog.
«El meu home em va regalar una rosa, un llibre i un blog. Jo ni tan sols sabia què era això dels blogs», recorda.
Aquell espai digital, batejat amb el nom d’IDÒ, es converteix en una finestra oberta al món. Per primera vegada, persones que no formen part del seu entorn més proper llegeixen els seus textos i hi reaccionen.
«Va ser la primera vegada que gent que no coneixia de res llegia les coses que jo escrivia. Va ser una experiència fascinant.»
Escalas hi publica reflexions, articles i petites històries que connecten amb un públic cada vegada més ampli. Amb els anys, aquell blog es converteix en un espai de creixement literari i en una escola d’escriptura constant.
L’autora considera que internet ha contribuït a democratitzar l’accés a la cultura i a facilitar que moltes veus puguin trobar lectors sense necessitat de grans intermediaris. En el seu cas, l’impacte és directe. La qualitat dels textos desperta l’interès d’una editorial que li proposa publicar un llibre amb una selecció dels articles.
La proposta arriba en una data que encara recorda perfectament. «Era el dia que feia quaranta anys. Estava a punt de sortir a sopar quan em van trucar per dir-me que volien publicar un llibre amb els textos del blog.»
Aquella publicació representa el seu primer contacte amb el món editorial. Un fet excepcional, segons reconeix la mateixa autora, perquè és l’editorial qui la va a buscar a ella i no a l’inrevés.
Però és la novel·la la que li permet trobar la seva veu definitiva. Poc després comença a escriure una història inspirada en la memòria familiar, sense cap expectativa de publicació. «La primera novel·la la vaig escriure sense pensar que es publicaria mai. Només volia explicar una història que considerava important.»
Aquella autenticitat inicial continua sent una de les característiques que defineixen la seva obra. Escalas fuig de les modes i dels plantejaments artificials. Les seves històries neixen sovint d’una pregunta, d’una descoberta inesperada o d’un personatge que sembla reclamar una segona oportunitat.
El valor de seguir una vocació
La decisió de dedicar-se professionalment a la literatura arriba després d’anys compatibilitzant l’escriptura amb una feina estable. L’autora reconeix que el canvi no és fàcil, però arriba un moment en què la necessitat de provar-ho esdevé inevitable. «Va arribar un moment en què em vaig adonar que només tenim una vida. I que jo estava comptant els anys que em faltaven per jubilar-me.»
El suport familiar esdevé fonamental en aquell moment. Una conversa amb el seu marit acaba sent determinant per fer el pas. «Jo li deia: quin exemple donarem als nostres fills si deixo una feina fixa? I ell em va respondre: el d’una persona que segueix els seus somnis.»
Aquella decisió acaba obrint la porta a una trajectòria que avui inclou títols com Abans que el teu record torni a cendra, Sara i els silencis, Estimada Mirta, Matilde E. o No va quedar res.
Les dones que la història no explica
Si hi ha una temàtica recurrent en la seva narrativa és la recuperació de dones que han estat esborrades del relat oficial.
L’exemple més evident és Matilde E., novel·la inspirada en la figura de la compositora mallorquina Matilde Escalas. La història arriba a les seves mans gairebé per casualitat, però aviat es converteix en una obsessió literària. «Em parlaven d’una dona extraordinària que havia tingut una vida fascinant i de qui pràcticament ningú no recordava res. Em vaig preguntar com era possible.»
La investigació posterior confirma les seves sospites. Darrere de Matilde Escalas hi ha una creadora brillant que, com tantes altres dones del seu temps, queda relegada a un segon pla. Per a l’escriptora, aquesta invisibilització no és una excepció sinó un patró repetit al llarg de la història. «Quan comences a buscar, apareixen moltes altres dones que també han quedat amagades. És com estirar un fil que no s’acaba mai.»
La literatura es converteix així en una forma de reparació. No es tracta només de reconstruir una biografia, sinó de restituir una absència i retornar protagonisme a qui l’ha perdut.
Històries que emergeixen del passat
La recerca és una part essencial del procés creatiu de Maria Escalas. L’autora gaudeix investigant i sovint defineix aquesta fase com una de les més estimulants de la seva feina. «M’encanta documentar-me. En una altra vida hauria estat historiadora o investigadora.»
Tanmateix, defensa que la documentació no pot convertir-se en una finalitat en si mateixa. «Una novel·la no és un assaig. Tot allò que no és necessari acaba sobrant.»
Aquest equilibri entre rigor i narració es fa especialment visible a No va quedar res, una obra que recupera la història de Llers durant els darrers dies de la Guerra Civil.
El que inicialment sembla una història local acaba revelant una realitat molt més complexa. Personatges atrapats entre ideologies, pobles destruïts i vides marcades per decisions impossibles formen part d’un relat que qüestiona les visions simplistes del passat. «No m’interessen les històries de blancs i negres. La realitat és molt més complicada que això.»
Aquesta mirada humanista travessa tota la seva producció literària. Els seus personatges no són herois ni villains. Són persones amb contradiccions, dubtes i fragilitats.
Els clubs de lectura: quan la literatura deixa de ser solitària
Malgrat que l’escriptura és una activitat essencialment individual, Maria Escalas considera que els clubs de lectura representen l’altra cara imprescindible de la literatura. Són els espais on els llibres abandonen definitivament el despatx de l’autor i passen a formar part de la vida dels lectors.
L’escriptora els ha viscut des de totes les perspectives possibles: com a lectora, com a dinamitzadora i com a autora convidada. Aquesta experiència li permet observar amb una mirada privilegiada el paper que juguen aquests espais en la promoció de la lectura. «Un club de lectura és molt diferent d’una presentació. En un club tothom ha llegit el llibre i pots parlar absolutament de tot.»
Segons explica, és en aquests espais on apareixen les lectures més inesperades. Els participants analitzen personatges, qüestionen decisions narratives i descobreixen detalls que sovint passen desapercebuts. «M’encanta quan algun lector troba alguna cosa que he deixat amagada dins la novel·la. Vol dir que ha llegit amb molta atenció.»
Per a Escalas, els clubs de lectura representen també una manera de reivindicar la lectura pausada i reflexiva en una època dominada per la immediatesa. «És un luxe que algú es faci seus els teus personatges. Que et pregunti per què has pres una decisió determinada. Això significa que el llibre continua viu.»
Com a dinamitzadora, defensa que aquests espais han de servir per descobrir nous autors, recuperar clàssics i fomentar el debat. «Quan un llibre agrada a tothom és una mica avorrit. El més interessant és quan genera conversa, discrepàncies i diferents punts de vista.»
Malalletra: quan els escriptors pugen a l’escenari
La vinculació de Maria Escalas amb la música no desapareix amb l’arribada de la literatura. Ben al contrari. Amb els anys, les dues disciplines acaben trobant un punt de connexió en un projecte singular: Malalletra, una banda formada per escriptors, editors i professionals del sector editorial.
El grup neix de manera gairebé espontània i acaba convertint-se en una proposta cultural singular dins el panorama català.
Per a Escalas, l’experiència té un component especialment estimulant perquè la situa fora de la seva zona de confort. «Jo vinc del món de la música clàssica. Toco l’oboè i estic acostumada a treballar amb partitures. De cop em trobo en un grup on moltes coses funcionen d’una manera completament diferent.»
La banda reuneix autors, periodistes, editors i divulgadors culturals que comparteixen la passió per la música i les paraules. Però més enllà de l’activitat artística, Escalas destaca especialment el valor humà del projecte. «Els escriptors tenim maneres de fer i preocupacions molt particulars. Ens entenem molt bé entre nosaltres.»
Una de les coses que més aprecia és la possibilitat de relacionar-se amb altres autors fora del marc estrictament literari. «Va molt bé parlar amb escriptors sense parlar sempre d’escriptura.»
Per a ella, Malalletra representa una prolongació natural de la seva trajectòria creativa. Si les novel·les li permeten explicar històries a través de les paraules, la música li ofereix una altra forma d’expressió. «La música i la literatura parteixen de la mateixa necessitat: comunicar, emocionar i explicar-nos.»
La literatura com a acte de memòria
En una època marcada per la rapidesa i el consum immediat, Maria Escalas reivindica la necessitat de mirar enrere per entendre millor el present. Les seves novel·les no només recuperen històries oblidades; també plantegen preguntes sobre la identitat, la memòria i la manera com construïm els nostres relats col·lectius.
La seva obra demostra que darrere de cada silenci hi ha una història pendent de ser explicada i que la literatura continua sent una de les eines més poderoses per evitar que aquestes històries desapareguin.
Perquè, com defensa l’autora, mentre algú continuï explicant-les, les persones que les protagonitzen continuaran vives.
Text i fotografies de Jordi Milian
