La novel·lista i assagista nord-americana afronta la pèrdua de Paul Auster amb un llibre íntim que reflexiona sobre l’amor, la memòria, la mort i les presències que deixen els qui marxen.
«Sóc viva. El meu marit, Paul Auster, és mort». A partir d’aquesta frase, Hustvedt inicia un viatge literari que no busca tant explicar la mort d’Auster com entendre què significa continuar existint després d’ella. El centre del relat de “Històries de fantasmes” (Edicions 62 /Seix Barral), no és només l’home que ha desaparegut, sinó la dona que ha de reconstruir-se després d’haver perdut una part fonamental de si mateixa.
L’autora descriu la sensació que el món ha quedat desordenat: la casa és la mateixa, el llit és el mateix, els objectes continuen ocupant el seu lloc habitual, però res no és igual. La quotidianitat adquireix una estranya dimensió fantasmagòrica. El cos continua reproduint hàbits construïts durant dècades, però la persona amb qui compartia aquells rituals ja no hi és.
Hustvedt reconstrueix la història compartida amb Auster des de la seva primera trobada el febrer de 1981, a la sortida d’un recital de poesia a Nova York. Aquell instant, que l’autora descriu com una mena d’impacte físic, va marcar l’inici d’una relació que duraria més de quatre dècades.
Per a Siri Hustvedt, escriure Històries de fantasmes no va ser una decisió literària, sinó una necessitat vital. L’autora explica que va començar el llibre només dues setmanes després de la mort del seu marit, l’escriptor Paul Auster, desaparegut el 30 d’abril de 2024. «Sabia immediatament que havia d’escriure, i l’única cosa sobre la qual podia escriure era sobre ell, sobre nosaltres i sobre el que havíem passat durant la seva malaltia», recorda.
El resultat és una obra situada a mig camí entre la memòria personal, el dietari del dol i la reflexió filosòfica. Hustvedt construeix un relat que no només parla de la pèrdua, sinó també de la persistència dels vincles. Per donar forma a aquesta experiència, va decidir incorporar cartes, notes i documents que feia dècades que no rellegia. «Volia que el llibre contingués la immediatesa dels temps passats», explica.
Un dels descobriments més significatius durant el procés va ser trobar 35 pàgines d’un projecte inacabat de Paul Auster, basat en cartes que l’escriptor va escriure al seu nét Miles durant els últims mesos de vida. Són textos tendres i emocionants en què l’escriptor intenta transmetre a la següent generació una part del seu llegat humà. L’escriptor havia imaginat una obra de més de cent pàgines, però la malaltia només li va permetre escriure’n una petita part. Hustvedt va decidir integrar aquells textos dins del seu llibre. D’aquesta manera, Històries de fantasmes es converteix també en una conversa literària pòstuma entre dos dels grans noms de les lletres nord-americanes contemporànies. «El lector llegirà la meva veu, però també la seva», afirma.
Escriure l’amor sense distància
L’autora rebutja qualsevol temptació de fredor o distanciament. Després de quaranta-tres anys de vida compartida amb Auster, considera impossible explicar aquella història des de la neutralitat. «No pots escriure sobre una persona que has estimat durant 43 anys i fer-ho d’una manera distant o freda. Simplement no funcionaria», assegura.
Aquesta honestedat travessa tota l’obra. Hustvedt descriu moments de vulnerabilitat extrema, però també episodis que desafien les explicacions convencionals. Un dels més impactants és la sensació de presència que va experimentar el mateix dia del funeral del seu marit.
Mentre descansava sola a la seva habitació, va sentir amb absoluta certesa que Auster pujava les escales, entrava a l’estança i l’observava. No el va veure ni el va sentir físicament, però la convicció era total. «Em va omplir d’alegria», recorda.
Entre la neurociència i el misteri
Lluny d’interpretar aquesta experiència en termes sobrenaturals, Hustvedt la relaciona amb les seves investigacions sobre neurociència i psicologia. Segons la seva interpretació, quan desapareix una persona que forma part de la quotidianitat més íntima, el cos entra en una mena de xoc.
Inspirant-se en el filòsof francès Maurice Merleau-Ponty i el concepte del «cos habituat», sosté que el cervell intenta suplir una absència que encara no pot assimilar. «Les persones que fan el dol volen que els morts tornin. Aquestes presències poden ser una manera d’obtenir-ho», reflexiona.
Des de la publicació del llibre, moltes persones li han explicat experiències similars. Algunes són simples sensacions de proximitat; d’altres, autèntiques al·lucinacions. Per a Hustvedt, aquestes vivències formen part del complex territori emocional i neurològic del dol.
Parlar de la mort per entendre la vida
Un dels fils conductors de Històries de fantasmes és la necessitat de recuperar una conversa pública sobre la mort. L’escriptora considera que les societats contemporànies tendeixen a ocultar-la, una actitud que només incrementa la por.
«Sabem que morirem, però cap ésser viu no ha experimentat la seva pròpia mort», afirma. Precisament per això defensa la importància d’imaginar-la i de pensar en la pèrdua dels éssers estimats com una manera d’afrontar una realitat inevitable.
Segons Hustvedt, quan mor una persona propera, una part de nosaltres es resisteix a acceptar-ho. El dol és també el procés d’assumir aquesta absència definitiva.
L’ombra de Paul Auster i quaranta-tres anys d’influència mútua
El llibre és també una reflexió sobre la influència mútua que van exercir Hustvedt i Auster al llarg de les seves trajectòries. L’autora reconeix que, mentre escrivia, sentia encara la veu crítica del seu marit comentant els seus textos.
Una de les qüestions que travessa Històries de fantasmes és la naturalesa de la relació intel·lectual que Siri Hustvedt i Paul Auster van mantenir durant més de quatre dècades. Tots dos van construir trajectòries literàries pròpies i diferenciades, però també van compartir lectures, manuscrits, dubtes creatius i discussions sobre escriptura que van acabar deixant empremta en les seves respectives obres.
Quan li van preguntar què havia après de Paul Auster i què havia après Auster d’ella, Hustvedt va reconèixer que es tracta d’una de les qüestions centrals del llibre. «És una pregunta que intento abordar a Històries de fantasmes i és una molt bona pregunta», va explicar. «Però és difícil de respondre perquè crec que les influències més profundes són inconscients.»
L’escriptora admet que, fins i tot mentre redactava aquest llibre marcat per la mort del seu marit, continuava escoltant la seva veu crítica. «Em vaig adonar que havia internalitzat moltes de les crítiques que em feia. De vegades em deia: “Aquesta frase és massa sinuosa”. Amb això volia dir que la frase s’estava descontrolant, que havia perdut estructura. I jo l’ajustava.»
Aquella mirada crítica, exercida durant dècades en la intimitat de la parella, forma part avui del seu procés d’escriptura. Però Hustvedt insisteix que la influència va ser recíproca. «La nostra feina va canviar. Tots dos ens vam fer més madurs, però també, sens dubte, vam integrar aspectes de l’altre en la nostra obra.»
L’autora recorda un moment especialment revelador mentre rellegia La nit de l’oracle, una de les novel·les més conegudes d’Auster. En una escena, el matrimoni format per Grace i Sidney manté una discussió que li va resultar sorprenentment familiar. «Grace és molt analítica i intenta desmuntar-ho tot, entendre’n les causes i els mecanismes. Sidney, en canvi, li diu que no cal teoritzar tant. Quan ho vaig rellegir vaig pensar immediatament: “Som nosaltres”. Era exactament una conversa que havíem tingut moltes vegades.»
La confessió il·lumina una faceta menys coneguda d’una de les grans parelles literàries nord-americanes. Si Auster representava sovint la intuïció narrativa, l’atzar i els laberints de la identitat, Hustvedt aportava una mirada més filosòfica, psicològica i analítica. Amb els anys, però, aquelles fronteres es van anar difuminant.
Històries de fantasmes mostra precisament aquesta fusió. El llibre no és només el relat d’una absència; és també la història d’un diàleg intel·lectual que continua després de la mort.
Del dol íntim a la inquietud política
Tot i que el llibre gira al voltant de la mort, la memòria i l’amor, la conversa amb Hustvedt també va abordar la situació política dels Estats Units. I aquí l’autora va deixar algunes declaracions més contundents.
L’escriptora considera que l’antiintel·lectualisme que travessa la societat nord-americana és un fenomen antic, però creu que ha adquirit una nova dimensió sota el lideratge de Donald Trump. «L’antiintel·lectualisme fa molt de temps que forma part de la cultura americana. Això ve de lluny, molt abans de Trump», va afirmar.
Tanmateix, Hustvedt considera que l’actual administració representa una amenaça seriosa per a les institucions democràtiques. «Jo clarament la qualifico de protofeixista», va dir. «Quan dic protofeixista vull dir que encara no és un moviment consolidat perquè hi ha resistència, però és un règim que treballa per instaurar un govern supremacista blanc, nacionalista i patriarcal.»
L’autora també va mostrar-se molt crítica amb la manera com una part de la premsa nord-americana aborda aquest fenomen. «El que em preocupa és que gran part de la premsa tradicional no està tractant això com una emergència. Els paral·lelismes amb el feixisme europeu del segle XX no són idèntics, però són extraordinàriament poderosos.»
Per argumentar la seva posició, Hustvedt va citar l’historiador Robert Paxton i el seu assaig The Anatomy of Fascism, una de les obres de referència sobre el fenomen feixista.
«Paxton parla de la fabricació de greuges, de la identificació d’un grup privilegiat davant d’uns altres, de l’ús de la violència i del menyspreu per les normes democràtiques. Quan llegeixes aquesta definició, encaixa perfectament amb el que està passant.»
La reflexió no és aliena a la seva feina actual. Abans de començar Històries de fantasmes, Hustvedt estava treballant en una novel·la política sobre l’eugenèsia, un projecte que va quedar interromput per la malaltia i la mort de Paul Auster.
Ara hi tornarà, però des d’un altre lloc. «Reprendré aquell llibre, però començaré des del principi perquè ja no sóc la mateixa persona que va escriure aquelles dues-centes pàgines.» I afegeix una observació reveladora: «Els horrors que estem veient avui dia tenen molt a veure amb els temes que hi tractava. Tinc molt material per treballar.»
Així, Històries de fantasmes es converteix també en una frontissa dins de la trajectòria de Siri Hustvedt. És el llibre que acomiada Paul Auster, però també el llibre que marca el pas cap a una nova etapa creativa. Una etapa en què la reflexió sobre la mort conviu amb una preocupació creixent pel futur de la democràcia nord-americana.
La mort de Paul Auster va ser una notícia internacional. Però abans de convertir-se en un titular als diaris de mig món, abans de les necrològiques, dels homenatges i dels missatges de condol, era una realitat íntima que pertanyia només a la seva família. És precisament aquest pas sobtat de l’esfera privada a l’espai públic el que encara avui provoca indignació a Siri Hustvedt.
Durant la conversa, l’autora recorda aquelles hores amb una barreja de tristesa i ràbia. Explica que la notícia de la mort d’Auster va començar a circular per les xarxes socials i pels mitjans quan ella encara no havia tingut temps d’assimilar el que acabava de passar. «Em vaig enfadar moltíssim», reconeix. «Heu de pensar que el Paul encara era a casa. El seu cos encara no havia estat retirat i la notícia ja corria per tot internet.»
No és només una qüestió de protocol ni de privacitat. Per a Hustvedt hi havia una dimensió moral molt més profunda. En aquells primers moments després de la mort, quan la família encara intentava trobar un espai per al dolor, va tenir la sensació que alguna cosa essencial els havia estat arrabassada. «Les úniques dues persones que teníem el dret moral d’anunciar aquella notícia érem jo mateixa i la nostra filla Sophie», afirma.
L’escriptora evita buscar culpables concrets. No assenyala periodistes ni persones determinades. El que li interessa és la reflexió de fons sobre una societat que sembla haver perdut la noció dels temps del dol. La velocitat amb què circula la informació fa que sovint les morts deixin de ser experiències humanes per convertir-se immediatament en contingut públic.
Per això va decidir expressar públicament el seu malestar. No perquè esperés revertir el que havia passat, sinó perquè confiava que aquella reacció servís almenys per obrir un debat. «L’únic que pretenia era que almenys algú s’ho pensés dues vegades. Perquè això no està bé.»
La seva indignació connecta directament amb un dels fils invisibles que travessen Històries de fantasmes. El llibre parla de la mort, però també del temps que necessita el dol per convertir-se en memòria. D’aquell espai de silenci i desconcert que s’obre quan desapareix una persona estimada. Un espai que les xarxes socials, els mitjans i la cultura de la immediatesa tendeixen cada vegada més a escurçar o a envair.
Per a Hustvedt, la mort de Paul Auster va ser un esdeveniment públic perquè ell era una figura pública. Però abans de ser l’autor de la Trilogia de Nova York, abans de ser un dels escriptors més influents de la seva generació, era el seu marit. I durant unes hores, les últimes hores, ella hauria volgut poder conservar aquella realitat només per a ella mateixa i per a la seva família.
