L’escriptor i periodista analitza la novel·la ‘Simfonia de tardor’ de Vicenç Llorca


“Hem d’intentar sentir-nos creatius i saber-nos enamorats fins al moment de la nostra mort.”

Aquesta frase l’escriu Vicenç Llorca a “Simfonia de tardor”, la novel·la que acaba de publicar Columna Edicions. I és una declaració d’intencions, una filosofia de vida que es farà seva el protagonista de la novel·la. Marc Giralt és un prestigiós músic gironí que decideix retirar-se a Organyà per crear una simfonia abans de retirar-se. Qui pronuncia aquesta frase és l’Emma Garcés, una cèlebre violinista, amor fugaç de joventut de Giralt, que retroba Giralt en el moment just que aquest necessita que la música torni a la seva vida.

Vicenç Llorca ha escrit un cant a l’amor, a la música, a la poesia, als llibres, a la natura i a la vida i ho fa amb una prosa molt suggerent i poètica.

Aconsegueix bastir una literatura molt sensorial, propera, càlida, tendra i musical que transmet aquest acte d’amor que és crear i que es pot aplicar a qualsevol obra, també literària.

En Marc Giralt recorda que l’Emma tenia la virtut d’expressar en poques frases poètiques els secrets més recòndits dels sentiments. Això és exactament el que fa en Vicenç a través d’aquests dos personatges que són al mateix temps un homenatge a Robert Schumann i a Clara Wieck.

L’Emma és la música que torna a omplir la vida d’en Marc per això en un moment d’intensitat al refugi d’Organyà diu que “no volia posseir l’Emma la volia interpretar, fer que cada centímetre del seu cos vibrés com un instrument capaç d’expressar melodies belles i inaudites.”

Per saber interpretar aquell amor impossible, aquell amor contra pronòstic, “un amor per sempre jove perquè va néixer a la joventut,” aquell amor de joventut que ara li permet llegir el cosmos, un univers que fins aleshores era inabastable, incomprensible, però que reconeix que gràcies a l’amor n’aprèn l’alfabet i pot mirar el cel per mantenir un diàleg amb les estrelles. Entenem que gràcies a l’amor retrobat li dona la clau de sol necessària per obrir el pentagrama, mirar-lo amb els ulls de l’amor i crear la música de la seva vida “perquè si crees atures la mort, ja que estàs donant vida.”

Giralt necessita compondre per comprendre. Compondre la simfonia de la seva vida i que dona sentit a la seva vida i que explica la seva vida a través de la simfonia, de la música. La música, que ell mateix la qualifica com “l’amant perenne” és l’Emma. I és gràcies a ella que s’adona que quan “les paraules se li havien acabat , havia d’expressar-se a través de la música. La música ho pot expressar amb la seva màgica capacitat d’abstracció.”

És meravellós constatar que la música és una de les grans eines que tenim els humans per millorar la nostra vida com a societat.” Diu l’Emma. No només amb la de Schumann. A la banda sonora de la novel·la també hi sona el Memory d’Andrew Lloyd Webber, Unchained Melody de The Righteous Brothers en la versió de Norah Jones o Katie Melua amb No fear of heights. No els fa por l’altura perquè estan convençuts que estan a punt per interpretar la seva història que és una melodia que desencadenada pels seus records de joventut els permet expressar amb una ferma voluntat l’essència de l’amor.

L’Emma li ensenya el camí de tornada. El de tornada a la música a través de l’amor i aprendre a tornar també vol dir tornar a estimar. La vida és també la capacitat d’un màgic retorn: el de l’amor. Tornar a Girona -després de dos imprevistos-, tornar a casa, amb els que t’estimen i aquest bany de realitat fa que Giralt i, de retruc, tots els creadors obrin els ulls a reconèixer que “de vegades hem d’assumir que si crear és un acte d’amor hem de tenir present el nostre cercle més íntim, aquell que sempre hi és, que ens estima de manera incondicional malgrat el pas del temps.”

Llorca també ens fa veure que cal assumir aquesta dimensió més humana que fa que mirar tan al cel descuidem els que ens acompanyen, aquí a la terra. Perquè l’amor és sobretot generositat. I això ajuda a crear obres encara més potents, amb una capacitat molt més alta d’irradiar amor que és el que li passa a en Marc Giralt que vivia enyorat d’una dona, però troba el seu propi camí gràcies a la bellesa de la creació d’una simfonia dedicada a ella. I tot plegat perquè a la seva vida hi torna l’amor.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’ ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i recentment ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here