L’autor de Els versos satànics publica La penúltima hora, un llibre de relats sobre la mortalitat, el poder de l’art i el col·lapse de la comunicació en un món dividit.
Poques figures literàries del nostre temps concentren una biografia tan travessada per la història, la violència política i el debat sobre la llibertat d’expressió com Salman Rushdie. Des de fa gairebé quaranta anys, el seu nom no només evoca una obra literària fonamental, sinó també una batalla constant pel dret a imaginar, a narrar i a dissentir. Des de la publicació de Els versos satànics el 1988, que va desencadenar una fàtua i una persecució internacional, Rushdie ha viscut sota amenaces, protecció policial i exili. A aquesta llarga ombra s’hi va afegir, el 2022, un atac brutal durant una conferència a Nova York que el va deixar greument ferit.
Que Rushdie continuï escrivint, publicant i intervenint en el debat públic no és només un acte de resistència: és una afirmació radical de vida. “La literatura no pot enderrocar règims, però sempre ha estat la millor manera que tinc de respondre al món en què visc”, ha afirmat. Aquesta convicció impregna el seu nou llibre, La penúltima hora (Random House) , un recull de cinc relats que, sense estridències, assumeixen un to més reflexiu, més concentrat i, en molts moments, obertament crepuscular.
El volum, publicat originalment en anglès a la tardor i ara disponible en castellà, va néixer sense un pla previ. “La primera història que vaig escriure era anglesa, Finado. Quan la vaig acabar, no sabia què fer-ne: no era prou llarga per ser una novel·la. La vaig deixar de banda. Més tard van arribar les altres, i vaig entendre que potser tot plegat podia convertir-se en un llibre.” El resultat és una constel·lació de peces autònomes que, tanmateix, dialoguen entre si com variacions sobre una mateixa melodia.
En aquests cinc relats, Salman Rushdie adopta un to clarament crepuscular. L’autor torna als seus orígens literaris, als carrers del Bombai de Els fills de la mitjanit, on es retroba amb vells personatges de la novel·la de 1981, i completa alhora un recorregut pels tres països que han marcat la seva vida: l’Índia, Anglaterra i els Estats Units. Les històries es mouen entre dues preguntes essencials: ens deixem arrossegar cap a la mort o hi oposem resistència? Com ens acomiadem dels llocs que han estat la nostra llar? En aquest univers narratiu hi conviuen dos ancians criminals, un matrimoni infeliç carregat de música, dòlars i màgia, el fantasma d’un acadèmic anglès amb set de venjança, una mort misteriosa i una delicada paràbola sobre la llibertat d’expressió. Rushdie s’enfronta així a la penúltima hora de la vida i reflexiona sobre la mort i el llegat, la identitat i la pertinença.
El retorn conscient al conte
Durant anys, Rushdie ha estat identificat sobretot amb la gran novel·la, però el conte i la novel·la curta han ocupat sempre un lloc discret però essencial en la seva trajectòria. Amb La penúltima hora, hi torna de manera deliberada. Ho fa, diu, perquè la brevetat pot contenir una densitat extraordinària. Cita Kafka i Thomas Mann, però també Borges, un autor que considera determinant en la seva formació.
De fet, el relat Oklahoma és, segons el mateix Rushdie, el més “borgesià” del llibre: una història sobre històries, sobre textos inacabats i sobre la idea que els éssers humans, com les obres de Kafka, som sempre relats oberts. “Tots estem inacabats. Només deixem d’estar-ho quan ja no hi som.”
Aquest retorn al conte també respon a una necessitat expressiva: trobar una forma prou flexible per parlar de temes grans sense l’obligació d’aixecar edificis narratius monumentals. La novel·la curta li ofereix, diu, “prou espai per ser seriós i prou concís perquè sigui intens”.
Escriure des del final “tinc una visió bastant bona de la mort i em serveix d’inspiració”
Rushdie complirà 79 anys aquest any. No ho diu amb dramatisme, sinó amb una mena de curiositat intel·lectual. El fascina observar com els artistes reaccionen davant l’últim acte de la seva vida. Alguns responen amb fúria. Altres amb serenor. Altres amb una combinació inestable d’ambdues coses.
Cita Beethoven, Goya, Rembrandt i Picasso. Especialment Goya, a qui va redescobrir en una visita recent al Museu del Prado. Les pintures negres, creades quan el pintor vivia retirat i desencantat, li van semblar inquietantment contemporànies. Un món que es torna més autoritari, més fosc, més violent. Aquesta ressonància es cola en un dels relats del llibre, on Goya apareix com a personatge.
Per Rushdie, l’anomenat “estil tardà” no és un declivi, sinó una transformació. És el moment en què l’artista es desprèn de convencions i escriu, pinta o compon amb una llibertat guanyada a força d’anys.
Assegura “tinc una visió bastant bona de la mort i em serveix d’inspiració de com les persones enfoquen el final de la seva vida i de com és viure el darrer acte de l’obra”
La mort, el fantasma i la paradoxa
Un dels relats més sorprenents del volum és una història de fantasmes protagonitzada per un home que no creu en fantasmes. Rushdie admet que no creu en el més enllà, però considera aquestes ficcions “summament útils”. Li interessa la contradicció. Cita Walt Whitman: “Em contradic, molt bé, em contradic.”
La mort, en La penúltima hora, no és tant una presència terrorífica com una ombra persistent, una consciència que obliga els personatges a mirar enrere i a preguntar-se què ha valgut la pena, què s’ha perdut i què queda encara per dir.
La paraula en perill “La comunicació dins d’una societat està col·lapsant i la profunditat de la divisió als Estats Units és alarmant”
Si hi ha un eix polític clar al llibre és la idea que el llenguatge està en crisi. El relat El viejo de la Piazza suggereix que la comunicació entre els diferents sectors de la societat s’ha ensorrat. Les persones parlen, però no s’escolten. Comparteixen idioma, però no significat.
Aquesta idea culmina amb la frase final del llibre: les nostres paraules ens fallen. Rushdie la concep com una alarma. Observa especialment els Estats Units, però la seva preocupació és global. La polarització extrema, la simplificació del discurs i l’ús constant de la mentida com a eina política han erosionat la confiança en el llenguatge. “La comunicació dins d’una societat està col·lapsant i la profunditat de la divisió als Estats Units és alarmant. En una societat tan dividida, el llenguatge és insuficient per a la comunicació i això és molt perillós per a la societat” assegura Rushdie.
Per a algú que ha dedicat la vida a les paraules, aquest diagnòstic és especialment dolorós. Però no deriva en silenci, sinó en una aposta encara més decidida per escriure.
Contra la censura “El creixement de la censura als Estats Units és un crim”
Rushdie assisteix amb inquietud al creixement de la censura als Estats Units, sobretot en escoles i biblioteques. Que llibres com Cien años de soledad o Matar un rossinyol siguin retirats li sembla un símptoma greu d’un retrocés cultural.
Recorda que la llibertat d’expressió no és una concessió, sinó un dret constitucional. I que cal defensar-lo una vegada i una altra, encara que sigui esgotador. “El creixement de la censura als Estats Units és un crim contra la primera esmena i va en contra de la llibertat d’expressió”.
Assegura que avui en dia “estem a la part fosca del segle XXI, però quan era més jove als 60 o 70, hi havia més optimisme i més esperança”. Al mateix temps assegura “si les coses estan canviant a pitjor, també ho poden fer a millor”.
Llars, arrels i identitats múltiples
Bombai, Londres, Nova York. Tres ciutats, tres llars. Rushdie no concep la identitat com una cosa fixa. És plural, mòbil, canviant. Quan torna a l’Índia, diu, el seu subconscient canvia de llengua. Somia en hindi i en urdú. Aquest desplaçament íntim li sembla una prova que les arrels poden ser múltiples sense ser febles.
Aquesta experiència travessa el llibre, on molts personatges es mouen entre llocs, cultures i llengües.
Escriure per als futurs lectors “escric també per als lectors que encara no han nascut”.
Rushdie no té cap intenció de retirar-se. Escriure és, per a ell, un privilegi i una necessitat. Com molts escriptors, somia amb la immortalitat literària: que algú, d’aquí a cinquanta o cent anys, trobi un dels seus llibres i senti que encara diu alguna cosa valuosa. “Els escriptors escrivim per a la posteritat i no només per a l’escriptor immediat. Tots els escriptors busquen la immortalitat i esperen que la seva obra visqui per sempre” afirma Rushdie al mateix temps que assegura que “escric també per als lectors que encara no han nascut”.
“No tinc cap intenció de jubilar-me”
Confessa que “si no hagués estat escriptor, hauria estat actor, però crec que vaig prendre la millor decisió de no ser-ho” Es mostra molt interessat “en com llegeix la gent i com arriben a un text. Penso molt en els lectors”. Sobre el futur assenyala “soc un profeta horrible i en altres moments ho ha passat molt malament per haver-me inspirat en profetes”.
I sobre deixar d’escriure?, és contundent “No tinc cap intenció de jubilar-me”. Rushdie ja prepara una nova novel·la…
