L’escriptora mexicana Elma Correa ha estat distingida amb el Premio Biblioteca Breve 2026, convocat per Seix Barral, per Donde termina el verano, una novel·la que explora l’amistat femenina, la culpa i la violència estructural en un barri de Mexicali, a tocar del mur que separa Mèxic dels Estats Units.
El jurat n’ha destacat la força narrativa i la capacitat de sostenir el suspens en una comunitat on “la lleialtat està per sobre de la llei”. La novel·la, que arribarà a les llibreries l’11 de març de 2026, parteix d’un estiu decisiu en la vida d’Elisa i Aimé, dues amigues inseparables marcades per la desaparició d’una nena del barri i pel secret que decideixen compartir.
“Era l’únic escenari possible”
Elma Correa reivindica el caràcter autobiogràfic del paisatge —no de l’anècdota— i explica per què Mexicali no és només un escenari sinó un personatge més. “El barri on vaig créixer, a trenta metres del mur que separa Mèxic i els Estats Units, era una colònia popular amb ecos dels primers assentaments”, recorda. De petita, diu, no era conscient de la singularitat d’aquell entorn: “Pensava que això era el món, que les coses eren així a tot arreu”.
Amb el temps va entendre que aquell espai —travessat per la migració, la pobresa, els missioners religiosos, el pànic pel robatori de nens o fins i tot un efímer campament gitano— era “l’únic escenari possible per a la història” que volia explicar. El descampat on juguen Elisa i Aimé és, de fet, “on jo jugava amb les meves amigues”.
L’amistat com a casa i resistència
Donde termina el verano s’inscriu en una línia temàtica recurrent en l’obra de Correa: els vincles entre dones. “M’interessa la manera en què les dones ens vinculem”, afirma. Pertanyent a una generació educada en la idea que les dones competeixen entre elles, l’autora reconeix que escriure sobre l’amistat femenina ha estat també un gest polític: “Rebel·lar-me contra això ha estat un treball d’anys. Per a mi, les meves amigues són casa meva, són el que em sosté”.
Correa defensa la necessitat de narrar aquestes relacions des de la pròpia experiència: “La visió masculina ha estat la norma en la història de la literatura. Les dones i les dissidències hem d’explicar les nostres pròpies històries. El sol fet de fer-ho aporta un univers d’experiències diferent”.
Entre els seus referents cita explícitament la saga La amiga estupenda de Elena Ferrante, especialment per la complexitat amb què retrata dues amigues d’origen humil que s’estimen, s’envegen i es necessiten.
El pes de la culpa i el final de la innocència
El títol remet a un estiu literal —l’últim que les protagonistes passen juntes— però també simbòlic: la frontera com a promesa d’una Califòrnia idealitzada davant la duresa del desert. “Crec fermament que les geografies ens determinen”, assegura Correa. A Mexicali, diu, hi ha “un orgull en la bogeria de suportar gairebé seixanta graus”, alhora que persisteix el desig d’“una vida millor a l’altre costat”.
La novel·la segueix Elisa i Aimé durant vint anys, mostrant com la culpa modela les seves trajectòries. “Em vaig proposar explorar com la culpa pot canviar el rumb de les vides”, explica. Aquell estiu —el del primer període menstrual, el del pas de la infantesa a la maduresa— és també el moment en què decideixen guardar un secret “que les uneix i les separa al mateix temps”.
Estructura polièdrica i mirada social
La novel·la desplega una estructura coral amb salts temporals que recorden una sèrie televisiva. “Vaig organitzar els capítols per mostrar accions del passat i les seves conseqüències en el present”, detalla. Aquesta estructura “polièdrica, una mica cinematogràfica” li permet oferir una visió complexa del barri i dels personatges que l’habiten.
Entre aquests secundaris hi ha infermeres inspirades en la seva mare —“són una mica les heroïnes de la història”— i detectius que evidencien les asimetries entre ambdós costats de la frontera. També figures masculines amb “qualitats redemptores”, en un món on la violència és sistèmica.
Sobre la violència de gènere, Correa és contundent: “El masclisme i la misogínia són mals intrínsecs del capitalisme”. A la frontera, afirma, es perceben diferències culturals en la manera d’entendre i naturalitzar aquesta violència, tant als Estats Units com a Mèxic, on durant dècades els feminicidis van ser romantitzats com a “crims passionals”.
Literatura com a comunitat
A més d’escriptora, Correa és fundadora del festival Tiempo de Literatura, nascut el 2008 per combatre l’aïllament cultural de Mexicali. “Em vaig convertir en gestora per necessitat”, confessa. L’objectiu era “teixir xarxes, intercanviar lectures i fer comunitat”, especialment entre joves narradores que, com ella en els seus inicis, no trobaven referents propers.
Amb Donde termina el verano, Elma Correa consolida una trajectòria que conjuga memòria personal i mirada crítica. La seva novel·la converteix la frontera en metàfora universal: un espai on s’acaba l’estiu, s’esberla la innocència i la lleialtat esdevé l’últim refugi davant la intempèrie.
