L’escriptor britànic Mick Herron reivindica una manera d’entendre la literatura basada en la constància, la precisió i la independència creativa.
L’autor de Slow Horses —publicada en castellà com Caballos lentos— insisteix que mai no escriu pensant en el mercat: “No intento perseguir un ‘hit’. Escric el que vull escriure”.
La sessió, conduïda pel periodista Juan Carlos Galindo, tanca una de les jornades centrals del festival i combina reflexió literària amb anàlisi del context polític i cultural que travessa l’obra de Herron. L’acte conclou amb la projecció de dos capítols de l’adaptació televisiva de Slow Horses, reforçant el diàleg entre literatura i audiovisual.
Una trajectòria consolidada abans del reconeixement massiu
Herron subratlla que el reconeixement internacional li arriba després d’anys de trajectòria sostinguda. Recorda que Slow Horses és la seva sisena novel·la i que l’èxit no és immediat. “La meva carrera avança molt a poc a poc, i estic content que hagi estat així”, afirma. Segons explica, aquesta evolució gradual li permet construir una veu pròpia abans de convertir-se en un autor de gran difusió.
L’escriptor britànic considera que arribar a l’èxit amb una identitat literària ja definida evita pressions externes i desviacions creatives. “Quan arriba el reconeixement, jo ja soc l’escriptor que vull ser”, assegura. En aquest sentit, defensa la lentitud com a part natural del procés literari i com a garantia de coherència.
Llegir com a fonament
Preguntat pels seus inicis, Herron atribueix la seva formació, abans que res, a la lectura. “La meva influència principal és que soc lector des de molt jove”, explica. Llegeix de manera compulsiva durant la infància i l’adolescència i identifica Agatha Christie com una figura clau en el seu desenvolupament lector, especialment com a pont entre la narrativa juvenil i l’adulta.
Tot i haver estudiat literatura anglesa a la universitat, insisteix que la seva educació literària és anterior i autodidacta. Fins i tot afirma que, si hagués de triar, preferiria llegir abans que escriure, una declaració que situa la lectura al centre del seu univers creatiu.
Slough House: una metàfora del fracàs institucional
Un dels eixos principals de la conversa és la creació de Slough House, el departament fictici del servei d’intel·ligència britànic on són destinats els agents que han fracassat. Coneguda com la “Casa del Pantà”, aquesta oficina concentra espies castigats per errors professionals, addiccions o decisions imprudents.
Herron explica que la idea neix de l’observació de la burocràcia contemporània. En grans estructures administratives, acomiadar algú no sempre és fàcil; sovint, el sistema opta per arraconar en lloc d’expulsar. “En lloc de fer-los fora, el sistema els aparta”, resumeix. Aquesta premissa li permet construir un relat que desmunta el mite de l’espia heroic i centra l’atenció en la incompetència i la gestió errònia del poder.
La sèrie no presenta agents glamorosos ni operacions espectaculars, sinó funcionaris frustrats atrapats en una oficina gris. Aquesta mirada, segons Herron, reflecteix millor la realitat de les organitzacions modernes que no pas els relats d’aventures tradicionals.
Jackson Lamb, una figura incòmoda
La figura de Jackson Lamb, cap de Slough House, concentra bona part de l’interès del públic. Herron defensa que el personatge funciona perquè no queda completament explicat. “Si sabéssim exactament què pensa, deixaria de ser creïble”, afirma. Lamb és ofensiu, despietat i intel·ligent, un líder que combina humiliació constant amb una extraordinària capacitat d’anàlisi.
L’autor admet que molts lectors identifiquen en Lamb una combinació de lucidesa i fragilitat interna. Aquesta ambivalència converteix el personatge en una peça clau de la sèrie i en un dels referents recents del gènere d’espionatge.
Adaptació televisiva i autonomia creativa
La conversa també aborda la relació entre les novel·les i la seva adaptació televisiva. Herron explica que escriu pensant en paraules, no en imatges, i que la seva imaginació és essencialment verbal. Tot i això, reconeix el valor de la interpretació de Gary Oldman i el diàleg mantingut amb l’equip creatiu de la sèrie.
“Ell crea la seva pròpia versió del personatge, i és legítim que ho faci”, afirma. Per a Herron, literatura i televisió són llenguatges diferents que exigeixen decisions narratives pròpies. L’adaptació, assegura, implica necessàriament reinterpretació, però no desvirtua l’essència de l’obra original.
L’ètica de l’escriptura: cada frase compta
En l’àmbit estrictament literari, Herron defensa una concepció exigent de l’ofici. “Cada frase ha de funcionar per si mateixa”, sosté. Considera que l’escriptura requereix revisió constant i una atenció extrema al detall. Es mostra crític amb l’obsessió pels terminis editorials i prefereix centrar-se en la qualitat del text abans que en la rapidesa de producció.
Segons explica, qualsevol lector hauria de poder obrir el llibre per una pàgina qualsevol i trobar-hi una frase capaç de retenir-lo. Aquesta idea resumeix la seva concepció de la narrativa com a construcció minuciosa, frase a frase.
Humor negre i mirada política
Herron defensa l’humor negre com a element estructural de la seva obra. En un univers dominat per la frustració professional i la pressió institucional, l’humor actua com a mecanisme de supervivència. Quan desapareix la capacitat de fer broma, suggereix, és quan el sistema ha vençut del tot els personatges.
La seva obra també incorpora una mirada crítica sobre la política contemporània. Herron explica que moltes de les disfuncions que retrata en la ficció tenen paral·lelismes amb la realitat britànica i internacional, especialment pel que fa a la presa de decisions basada en interessos personals més que en l’interès públic.
Mort i tensió narrativa
L’autor justifica la mort de personatges recurrents com una necessitat dramàtica. Si el perill no és real, la tensió s’afebleix. Tot i admetre que eliminar una veu narrativa és una pèrdua creativa, considera que aquesta renovació manté viva la sèrie i evita l’estancament.
Un reconeixement a una nova mirada del gènere
Amb el Premi Pepe Carvalho, la BCNegra reconeix no només l’èxit comercial de Mick Herron, sinó una aportació significativa al gènere negre i d’espionatge contemporani. La seva obra substitueix l’heroisme clàssic per una anàlisi incisiva de la burocràcia, el fracàs institucional i les contradiccions del poder.
