A Buidar la casa. l’escriptora Care Santos converteix els records familiars en literatura. Partint de la mort de la seva mare i del buidatge del pis familiar de Mataró construieix una obra íntima sobre el dol, els objectes i la memòria. «Una manera de guardar i de conservar és la literatura. La literatura va néixer per guardar-ho tot», afirma Santos.
Buidar una casa després de la mort d’una persona estimada és molt més que obrir armaris, remenar calaixos i decidir què es conserva i què es llença. Cada objecte pot despertar un record, cada habitació pot reconstruir una escena del passat i qualsevol peça aparentment insignificant pot contenir una història que estava a punt de desaparèixer. Care Santos ha convertit aquesta experiència, íntima però alhora universal, en el punt de partida de Buidar la casa, una obra nascuda després de la mort de la seva mare i del posterior desmantellament del pis familiar de Mataró on havia crescut.
El procés va estar marcat per la urgència. «La meva mare va morir un 13 de febrer i vam haver de deixar el pis en sis mesos», recorda Santos. Aquelles setmanes van coincidir, a més, amb Sant Jordi i amb un període d’intensa activitat professional, de manera que l’escriptora no tenia temps per plantejar-se un nou projecte de forma convencional, però sí una necessitat cada vegada més forta d’explicar el que estava vivint: «Sentia molta necessitat d’escriure tot allò que m’estava passant per dins i per fora, sobretot per dins».
D’aquesta urgència emocional va començar a néixer un llibre que Santos no havia planificat i que inicialment tampoc estava pensat per ser publicat. «És un llibre que no he escrit per lectors», assegura l’autora, que durant el procés va sentir que recuperava aquella escriptora que havia començat a escriure durant l’adolescència, quan la literatura encara no era una professió sinó una necessitat. «Vaig començar a escriure de nena, però seriosament, i la necessitat d’escriure em va néixer en l’adolescència. I és un llibre mogut per aquesta necessitat d’escriure».
Sense temps per treballar davant de l’ordinador, Santos va recuperar els quaderns i la ploma. «Vaig començar a escriure a mà, en quaderns, amb ploma, que és com a mi m’agrada escriure», explica. Aquell gest va acabar tenint també una dimensió emocional que defineix com «potser fins a cert punt terapèutica», perquè escriure li permetia donar sortida a tot el que estava experimentant mentre la casa familiar desapareixia progressivament davant dels seus ulls.
Una casa convertida en estructura literària
El pis que Santos va haver de buidar tenia una configuració particular perquè el seu pare era metge i exercia al mateix domicili. Una primera zona estava destinada al consultori, amb sala d’espera, despatx, sala de cures, el despatx de la infermera —que era la seva mare— i un bany per als pacients, mentre que una porta separava aquest espai professional de la zona on vivia la família.
Aquesta arquitectura acabaria proporcionant a Santos l’estructura que necessitava per ordenar els textos. «Vaig decidir organitzar-lo seguint l’estructura de casa meva, de casa familiar, la casa on vaig créixer», explica. El lector recorre així l’escala, el replà, l’ascensor i el consultori abans d’endinsar-se pel llarg passadís que condueix a les habitacions, la cuina i el menjador. A cada espai, l’autora situa les històries i els objectes que hi estan relacionats.
La casa permet recuperar també una manera de viure desapareguda. Santos recorda, per exemple, com a les quatre de la matinada podia sonar insistentment el timbre perquè una mare arribava amb una criatura amb quaranta de febre buscant el metge, i el seu pare sortia amb pijama, bata i sabatilles per atendre-la. Records particulars que acaben ampliant l’abast d’un llibre que, malgrat moure’s en la no-ficció, està construït a partir d’històries: «Quina vida no ho està? Totes les vides estan plenes d’històries».
Les històries amagades darrere dels objectes
Si la casa és l’escenari, els objectes es converteixen en un dels grans protagonistes de Buidar la casa. Santos reconeix que sempre han ocupat un lloc important en la seva literatura perquè li interessa descobrir d’on venen, a qui van pertànyer i per què algú va considerar necessari conservar-los. «No hi ha novel·la meva on els objectes no tinguin un protagonisme, a vegades absolut i a vegades molt important. És que a mi em fascina la història de les coses», afirma.
Aquesta fascinació conté també una constatació inquietant: «Les coses ens sobreviuen». Els objectes poden passar de generació en generació fins que arriben a les mans d’algú que ja no sap què representaven ni per què s’han guardat durant dècades, tot i intuir que al darrere hi havia una important càrrega emocional.
Aquesta curiositat va fer que Santos fos incapaç de limitar-se a buidar els armaris sense examinar-ne el contingut. «Jo és que m’agraden massa els objectes i m’agraden massa les històries i vaig haver de mirar-me cada cosa», admet. El seu germà era molt més partidari de simplificar el procés i li repetia que ho llencés tot, mentre ella s’aturava davant de cada troballa per intentar descobrir què era i quina història podia amagar.
I algunes troballes eren realment inesperades. Un dia va obrir un armari i va descobrir que la seva mare havia acumulat disset ventiladors. «Per què tenia la mare 17 ventiladors? És una bona pregunta, m’hauria agradat preguntar-li», comenta. En un altre armari, darrere dels bolsos, van aparèixer dues parelles de banderilles de torero, quatre peces que plantejaven no només el misteri de saber com havien arribat fins allà, sinó també el problema pràctic de decidir què se’n podia fer.
Més significativa és la història d’un senzill got de vidre amb una lletra D pintada que la família havia conservat durant quatre generacions. Santos l’havia vist tota la vida, però ningú no semblava saber a qui corresponia aquella inicial. L’escriptora va investigar fins a descobrir-ne l’origen i el motiu pel qual havia sobreviscut tants anys. «Vaig acabar trobant qui era el nom que començava amb la D i per què havien guardat el got», explica, tot i que prefereix no revelar la resposta perquè, recorda amb ironia, continua sent novel·lista i vol preservar el misteri. El got sí que va superar el buidatge: avui el conserva en una vitrina de casa seva.
«Una manera de guardar és la literatura»
Però una casa sencera no es pot conservar i aquesta és una de les constatacions que recorren el llibre. Santos explica que durant un buidatge es passa per diferents fases: primer pot aparèixer l’impuls de llençar-ho tot davant la magnitud de la feina i després arriba el moment en què costa desprendre’s fins i tot dels objectes més insignificants perquè qualsevol cosa pot convertir-se en l’últim vincle físic amb la persona que ja no hi és.
Davant la impossibilitat material de guardar-ho tot, Santos va trobar una altra forma de conservar. «Una manera de guardar i de conservar és la literatura. La literatura va néixer per guardar tot», afirma. Alguns objectes van continuar físicament amb ella, mentre que d’altres van quedar preservats únicament a través de les paraules. «Una bona manera és llençar-ho tot però escrivint», resumeix.
Aquesta necessitat de retenir allò que desapareix no és nova en la seva trajectòria. Santos considera que probablement es troba en l’origen mateix de la seva vocació literària, quan durant l’adolescència va començar a prendre consciència que res no és permanent. «Descobreixes que tot es perd, que les coses canvien, que la vida passa, que les persones es moren. I crec que vaig començar a escriure per retenir», explica.
Aquest «afany o aquest pànic que les coses desapareguin, que la memòria es perdi» ha continuat apareixent, segons Santos, al llarg de la seva obra, però a Buidar la casa adquireix una dimensió especialment íntima perquè el material que intenta preservar és el de la seva pròpia família.
La mare i els fantasmes de la casa
La mare és inevitablement una de les grans presències del llibre. Havia sobreviscut 35 anys al pare i havia continuat vivint sola al pis familiar, de manera que amb el temps havia anat ocupant amb les seves coses tots els espais. Fins i tot la manera d’anomenar l’habitatge havia canviat a mesura que es transformava la família: primer havia estat casa seva, després casa dels pares i, finalment, casa de la mare o casa de la iaia. «El nom del pis es va transformant en funció de com es transforma la família també», reflexiona Santos.
En aquest recorregut reapareixen també els «fantasmes», una presència habitual en la literatura de l’autora però especialment inevitable en aquesta obra. «On hi ha més fantasmes que en una casa on estàs tu sola i on has arribat a viure amb set persones i gos?», es pregunta. La casa buida continua, així, poblada pels records de les persones que havien ocupat les habitacions, pels sorolls d’altres èpoques i per una quotidianitat que ja només existeix en la memòria.
Santos va viure també una paradoxa durant el procés. Ella havia estat l’última a arribar a la família, amb catorze anys de diferència respecte del germà gran i deu amb l’altre, però finalment va ser qui va assumir bona part de les decisions sobre el final d’aquell univers. «He sigut jo la que ha hagut de buidar-ho tot, administrar-ho tot, repartir-ho tot i decidir què feia amb cada andròmina i cada minúcia que trobava», explica.
Per definir aquest paper recorre amb humor al cinema de gènere i es compara amb la final girl, la protagonista que sobreviu fins al final i queda encarregada d’explicar què ha passat: «Soc una mica com això que en pel·lícules de gènere se’n diu The Final Girl, la noia que sobreviu a tots per explicar la història».
Un llibre que «s’ha fet sol»
Els primers textos de Buidar la casa tampoc van néixer amb una publicació al cap. Santos col·labora des de fa anys amb el magazín Catorze i Eva Piquer li va demanar una nova peça després d’un temps sense rebre cap text seu. L’escriptora li va enviar una de les històries que havia escrit durant el buidatge, dedicada a una manteguera, i Piquer li va proposar convertir aquell material en una secció. Quan va rebre la proposta, Santos ja havia omplert gairebé dos quaderns.
Posteriorment, la seva editora va llegir alguns d’aquells textos i li va plantejar publicar-los. «D’alguna manera és un llibre que s’ha fet sol. Jo no l’he planificat, no he pensat en els lectors, he pensat en el que jo necessitava dir», explica Santos, que considera fonamentals aquests dos impulsos externs perquè el projecte acabés convertint-se en llibre.
El resultat final, però, va molt més enllà d’una recopilació dels articles. L’autora va ordenar-los seguint la geografia de la casa, els va revisar, reescriure i ampliar i hi va incorporar aproximadament un terç de material nou creat específicament per al volum.
Desprendre’s de les coses sense perdre’n la història
Santos va intentar que una part dels objectes trobessin una segona vida. Va buscar biblioteques per als llibres i un nou destí per a la roba, entre la qual hi havia vestits de nit i esmòquings dels anys seixanta i setanta procedents de la intensa vida social dels seus pares. Un grup de teatre de Mataró va acabar interessant-se per moltes d’aquelles peces.
Altres objectes van acabar als Encants gràcies a Mohamed, un dels personatges que apareixen al llibre i que va ajudar la família durant el procés. La situació té una dimensió especialment emotiva perquè Santos sempre havia gaudit visitant els Encants, remenant entre les coses i imaginant les històries dels seus antics propietaris, però després del buidatge encara no hi ha volgut tornar. «Se’m fa molt dolorós imaginar que em trobi una figura, un gerro de casa la mare allà en aquelles piles de coses que hi ha als Encants», confessa.
L’experiència també va canviar temporalment la relació de Santos amb els seus propis objectes. Durant una temporada tornava de buidar la casa de la mare i començava a mirar els seus armaris amb la necessitat de llençar coses perquè no volia que els seus fills haguessin d’afrontar algun dia una situació semblant. Amb el temps, però, va assumir que probablement també ells hauran de prendre decisions sobre les coses que ella deixi.
No seran poques. Santos té una col·lecció d’aproximadament 170 plomes estilogràfiques, que voldria que els seus tres fills es repartissin, i una biblioteca d’uns 15.000 volums. «És un tresor, però ara posa’t en el paper dels fills. 15.000 llibres», reflexiona, conscient que allò que per a una persona representa una vida de lectures pot convertir-se, per a la generació següent, en una enorme responsabilitat.
Quan la casa deixa de ser teva
Malgrat el dolor que travessa l’obra, Buidar la casa no queda instal·lat únicament en la nostàlgia. Santos també reflexiona sobre la transformació inevitable dels espais i sobre el fet que el final d’una casa familiar pot significar el començament d’una altra història. «La vida és un procés cap al canvi tota l’estona», afirma. El pis que per a ella concentrava dècades de memòria familiar havia de deixar d’existir tal com l’havia conegut, però ben aviat seria un lloc on altres persones començarien una nova vida. «Per molt que et dolgui crec que és bo, crec que és un procés bonic, aquest procés de renovació constant».
Avui aquell gran habitatge s’ha dividit en dos pisos, però la transformació física no ha esborrat el vincle emocional. Santos continua passant per davant de l’edifici i reconeixent-hi casa seva. «Jo mai deixaré de passar per davant i pensar que és casa meva», admet, perquè quan mira el balcó encara hi veu «tantes coses i tanta gent».
Aquesta experiència ha obert també una nova etapa en la seva literatura. Santos relaciona Buidar la casa amb L’amor que passa i considera que, malgrat les diferències de gènere i estil, tots dos llibres formen part d’un mateix cicle vinculat a la memòria familiar. L’autora reconeix que actualment està especialment interessada en aquest territori i que el seu pròxim projecte continuarà explorant-lo, encara que amb un component de ficció més elevat.
Santos atribueix aquest canvi tant a l’evolució literària com al pas del temps. «Quan més anys tens, més històries pròpies tens. Quan ets molt jove has de buscar les històries fora», reflexiona. L’ofici permet, amb els anys, transformar les experiències personals en alguna cosa més que simples «batalletes» familiars i convertir-les en material literari capaç d’interpel·lar altres persones.
Aquesta és, probablement, una de les claus de Buidar la casa. El llibre neix d’una experiència profundament personal, però aborda una situació compartida per moltes famílies: el moment en què cal entrar a la casa d’algú que ja no hi és i decidir què es fa amb una vida sencera convertida en objectes. Després de voler conservar-ho tot, arriba inevitablement la constatació que és impossible i que allò que finalment queda no depèn de la quantitat de coses que aconseguim salvar.
«Arriba un moment que entens que no pots quedar-te gairebé res. I que el que et quedes no té a veure amb les coses materials que conserves, té a veure amb altres coses, amb emocions, amb records, amb memòria», afirma Santos.
Buidar la casa sorgeix precisament d’aquesta impossibilitat de conservar físicament una vida sencera. Care Santos va haver de desprendre’s de bona part dels objectes, va veure com el pis familiar deixava de ser casa seva i va assumir que altres persones començarien una nova història entre aquelles parets, però va trobar en l’escriptura una altra manera de preservar el que estava desapareixent. La casa es podia buidar d’objectes, però la literatura permetia conservar les històries, les persones i els records que durant dècades l’havien convertit en una llar.