A Libro de mis vidas. Como unas memorias (Salamandra), Margaret Atwood obre les portes del seu univers creatiu i vital: de la infantesa als boscos del Canadà a l’origen de les seves novel·les més icòniques, passant per manies, pors, humor i una vida marcada per la resistència, la curiositat i el compromís literari.
Quan una autora com Margaret Atwood decideix explicar-se, el resultat no pot ser una simple memòria lineal. La canadenca —mítica, incòmoda, lúcida fins a la insolència— ha convertit la seva pròpia vida en un vast territori literari. Ara, amb Libro de mis vidas. Como unas memorias, Atwood ofereix un volum de 688 pàgines que és alhora autobiografia, assaig, laboratori narratiu i testimoni d’una època.
Atwood escriu sobre ella mateixa amb la mateixa ironia i lucidesa amb què ha escrutat la condició humana en novel·les com El cuento de la criada, Ojo de gato o Alias Grace. Però aquí la mirada es torna més íntima, més vulnerable i més reveladora. Per primera vegada, la narradora que ha convertit el futur en advertència i el passat en matèria literària obre les portes del seu univers personal i creatiu.
Una infantesa als boscos: la forja d’una mirada singular
La història d’Atwood comença ben lluny del panorama urbà i mediàtic que posteriorment ocuparia. Nascuda el 1939 a Ottawa, va passar bona part de la infantesa als boscos del nord de Quebec, envoltada d’un paisatge feréstec i d’uns pares que combinaven la ciència amb un esperit llibertari. Aquella etapa nòmada —“sense lligams”, com recorda— va modelar el seu vincle amb la natura, la seva capacitat d’observació i la seva independència radical.
Aquest entorn va ser la primera escola literària. Allà va començar amb poemes sobre gats (que no podia tenir), obres teatrals per a fantasmes i històries protagonitzades per formigues. Però el despertar definitiu va arribar a la biblioteca pública de Toronto, on va descobrir Edgar Allan Poe. Als setze anys, la literatura ja no era un passatemps: era un destí.
La vocació que no s’ordena: Atwood i el procés d’escriptura
Atwood confessa que no pot escriure des del control absolut. Es defineix com una autora “desorganitzada”, incapaç de disfrutar si ja té tot el mapa de la història al cap. Necessita improvisar, deixar espai a l’inesperat, mantenir oberta la porta del dubte. A Libro de mis vidas invoca dues divinitats creatives: Apol·lo (ordre, forma) i Hermes (travesura, intuïció). “Hermes és el que apareix quan estàs encallada”, admet l’escriptora.
Aquesta manera d’entendre l’ofici —com un procés més exploratori que metòdic— és un dels fils conductors del llibre. Atwood defensa que tota escriptura és un acte inevitablement autobiogràfic, perquè les idees que arriben a la pàgina han passat abans per la ment de qui les escriu. La seva vida i la seva ficció són vasos comunicants.
Un detall fascinant és el seu procés de triar noms de personatges: n’investiga la freqüència històrica, la sonoritat, la càrrega simbòlica. Concebre un nom, per Atwood, és donar vida. Tant és així que en el llibre exposa cinc principis que utilitza sempre, una mena de poètica nominal que revela la precisió amb què treballa el llenguatge.
Ser dona i escriptora: una carrera contra el corrent
Atwood mai no ha maquillat les dificultats del seu camí. Als inicis, firmava amb les inicials M. E. Atwood per evitar prejudicis. La crítica, en ocasions, la lloava “per no semblar una escriptora dona”. D’altres la jutjaven per la veu, els cabells, la manera de vestir. Quan estudiava, un tutor li va dir que abandonés la literatura i “busqués un bon marit”. Ella li va respondre amb una de les frases més atwoodianes del llibre: és millor “ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet”.
Aquest esperit indòmit ha marcat la seva obra i la seva trajectòria pública. Per a Atwood, la literatura ha estat sempre una manera de dir NO: a la submissió, a la desigualtat, a la mirada que redueix les dones a categories menors. El llibre recull múltiples episodis en què l’autora, lluny de rendir-se, converteix la discriminació en matèria narrativa.
Una intimitat inesperada: manies, pors i humor d’una llegenda
Una de les seccions més sorprenents de Libro de mis vidas és aquella en què Margaret Atwood aparta, per un moment, l’aura d’autora de culte i es mostra amb una naturalitat gairebé domèstica. L’escriptora —sovint percebuda com una figura severa, gairebé oracular— es revela aquí com una dona plena de manies, rituals i petites obsessions que humanitzen la seva llegenda.
La seva passió per l’ornitologia, per exemple, no és un simple passatemps: és un fil que la connecta directament amb la infantesa al bosc, on va aprendre a reconèixer espècies pel cant abans que a distingir-les en un llibre. Observava ocells aleshores i ho continua fent avui, com una manera de tornar a un món anterior a la fama, anterior fins i tot a la literatura.
Aquest mateix sentit de joc i de llibertat es reflecteix en les postals de Nadal que envia cada any als seus editors. No compra targetes: les dibuixa ella mateixa. Hi apareixen, segons confessa, comentaris sarcàstics sobre el món, animals amb expressions de resignació còmica i algun missatge velat sobre l’estat de la cultura. És la Atwood més divertida, més iconoclasta, més ella.
També hi ha espai per parlar de pors reals. Durant els seus anys a Harvard, en plena alarma social per l’“Estrangulador de Boston”, l’autora va decidir apuntar-se a classes de judo. No era una excentricitat, sinó una mesura d’autodefensa davant d’una sensació d’inseguretat que s’estenia als dormitoris femenins. És una imatge inesperada: Atwood, abans de ser Atwood, aprenent a caure, a bloquejar, a colpejar si calia.
La relació amb la fama tampoc s’escapa al seu bisturí irònic. “Ser coneguda és una ocupació de 24 hores”, escriu, amb la barreja habitual de sarcasme i lucidesa. Ho explica després d’haver estat interpel·lada en lavabos públics, d’haver respost preguntes absurdes sobre el seu cabell i d’haver-se acostumat a la idea que, en un cert moment de la vida pública, un ja no es pertany del tot.
D’entre les moltes lliçons que ha rebut, n’hi ha una d’especialment absurda i reveladora: un fotògraf de People li va dir que mai acceptés ser retratada acabada d’aixecar i que demanés sempre que l’enfoquessin pel costat esquerre, “el bo”. Atwood ho explica sense solemnitat, gairebé rient-se de la superficialitat del consell, però també deixant clar que fins i tot la imatge més intel·lectual ha de negociar amb un món que jutja en fraccions de segon.
I, finalment, hi ha la cafeïna. L’autora no s’hi amaga: la defineix com “la seva droga essencial”. El cafè és el combustible amb què s’han escrit novel·les, relats, assajos i, ara, aquestes memòries. Una confessió que, dita per ella, es converteix en un homenatge velat a totes aquelles petites dependències que fan possible la creació literària.
Aquesta combinació de fragilitat, humor i excentricitat converteix el llibre en un exercici d’intimitat insòlit. I recorda al lector que darrere de l’autora de distopies visionàries i novel·les canòniques hi ha, sobretot, una dona que observa el món amb una barreja molt singular de curiositat i sornegueria.
De la vida a la ficció: el mapa biogràfic dels seus llibres
Si Libro de mis vidas té un valor excepcional és perquè Atwood no es limita a relatar vivències: les dissecciona i les posa en correspondència directa amb la seva obra. El resultat és una cartografia íntima del seu taller literari, una mena d’atles creatiu que permet entendre d’on surt cadascuna de les seves novel·les i com les circumstàncies vitals han anat sedimentant en forma de ficció.
El primer exemple n’és La mujer comestible, una òpera prima que la mateixa autora identifica amb els seus treballs juvenils i amb la pressió social sobre el paper assignat a les dones. Allà on el públic podia veure una sàtira sobre el cos femení, Atwood hi reconstrueix un moment concret de la seva vida: la irrupció de les primeres feines precàries i la sensació d’encaixar en un model que no havia triat.
En Ojo de gato, la mirada retrospectiva és encara més incisiva. L’obra trasllada al terreny literari les experiències d’assetjament que va patir de nena a Toronto, convertint la crueltat infantil i els jocs de poder en un relat profundament psicològic. Allò que en la memòria és dolor, a la novel·la es transforma en una meditació sobre el mal i les seves formes més primerenques.
La fascinació per la història real i els ambients rurals del segle XIX emergeix a Alias Grace, fruit de la lectura dels diaris de Susanna Moodie i del cas que va envoltar Grace Marks. Atwood recrea els fets amb fidelitat documental, però manté una ambigüitat calculada sobre la culpa i la innocència de la protagonista, una ambigüitat que, ara ho revela, respon també a inquietuds pròpies sobre els límits de la veritat.
El cas d’El cuento de la criada és probablement el més emblemàtic. La novel·la té el seu origen tangible en els anys que l’autora va passar a Harvard: els edificis, els rituals, el silenci de les biblioteques i fins i tot la rigidesa del campus van servir de model per als espais opressius de Gilead. Atwood hi incorpora, a més, lectures sobre les bruixes de Salem i exemples reals de teocràcies contemporànies. El llibre recorda que cap element de la distopia és inventat des de zero: dictadures, robatoris de nadons i sistemes de control del cos femení ja havien existit.
El asesino ciego, per la seva banda, és una novel·la on conflueixen veus familiars i influències literàries. L’obra, que va acabar donant-li el Booker després d’anys de nominacions fallides, és presentada per Atwood com una síntesi de memòries personals, obsessions creatives i homenatges a la tradició narrativa canadenca.
El gir ecològic arriba amb Oryx y Crake, un projecte que la mateixa autora situa en dos moments fundacionals: un viatge a la illa australiana de Peel i una observació d’aus al nord de Queensland. Aquelles escenes de natura extrema i fràgil li van revelar un món en plena amenaça, i d’aquí en va sorgir la trilogia MaddAddam, amb la consciència ambiental com a eix.
Finalment, Los testamentos és presentat com un llibre profundament inserit en el present polític. És la resposta d’Atwood a l’ascens de Donald Trump i al clima de fanatisme ideològic dels darrers anys. Però també beu de vivències personals, com les reaccions al cas del novel·lista Steven Galloway, que la van col·locar en el centre d’un debat sobre acusacions falses, reputació i justícia. Part d’aquella experiència es filtra en la figura complexa i moralment ambigua de la Tia Lydia.
Aquesta articulació constant entre el que viu i el que escriu converteix Libro de mis vidas en un document d’un valor insòlit: una guia per entendre les arrels d’una obra monumental i, alhora, un retrat de com la realitat —personal, política, social— es transforma en literatura en mans d’una de les grans narradores del nostre temps.
Atwood i el Canadà: un país que es fa escriptor
Un altre eix del llibre és el paper d’Atwood en la consolidació de la literatura canadenca. Als anys seixanta, explica, no hi havia festivals, ni circuits de promoció, ni la consciència que es pogués construir un cànon propi. Els autors marxaven a Londres o Nova York. Atwood va ser una de les figures que van revertir aquesta tendència, impulsant institucions i defensant la cultura local. Sempre amb ironia: Voltaire, recorda, definia el Canadà com “unes poques hectàrees de neu”.
Un llegat viu: el sentit d’unes memòries necessàries
Libro de mis vidas no és només un repàs al passat. És una meditació sobre què vol dir escriure, sobre com la memòria es transforma en ficció i sobre el compromís intel·lectual amb què Atwood ha afrontat la realitat. El llibre funciona com un epíleg —o un pròleg, segons com es miri— a una trajectòria creativa de més de sis dècades.
Atwood, amb 86 anys, continua escrivint amb una energia que molts autors de la meitat de la seva edat envejarien. El seu impuls per comprendre i transformar el món segueix intacte. Libro de mis vidas és la prova definitiva que la seva curiositat no ha minvat, que la seva mirada continua sent d’una lucidesa dolorosament necessària i que la seva veu segueix sent —potser com mai— imprescindible.
