L’escriptor i periodista analitza la novel·la “Entre les ombres” (Crims.cat)  de X. R. Trigo


La mirada fotogràfica de X. R. Trigo a través del seu alter ego, Erika Ernemann, ens passeja per una atmosfera de penombra- a la qual la protagonista ja hi està molt acostumada per culpa del seu fosc passat.

Un passeig on els jocs de llums i les referències fotogràfiques són molt importants per vertebrar la trama policial i detectivesca. No us cal haver llegit “L’objectiu del crim” (Ed. B, 2017) perquè les connexions amb el primer títol estan ben servides al llarg del relat.

Els fets recurrents de la fàbrica de Kíev el 1945 on van estar segrestades ella i la seva germana, les morts de l’inspector Casajoana, els fets de Barcelona i, sobretot, la relació malaltissa amb l’Inge, la seva germana que conviu amb un excapità de l’exèrcit rus, Ivan Gólubev, associats en una empresa criminal.

Tot i que per relacions tòxiques la que l’Erika comença a París amb el periodista de Le Monde Pierre Bouyon. Una dona l’Inge, per cert, que viu reclosa en una habitació, com si estigués dins d’una cambra fosca, ja que la visió que té de la realitat és com si fos des d’un visor d’una càmera. I és que les fotografies se succeixen entre les pàgines de la novel·la. I les antigues càmeres continuen tenint un alt protagonisme. Si l’Erika va sobreviure al segrest gràcies a la fotografia. Ara a un pas de treure’s la vida, és la fotografia qui la torna a salvar.

L’Erika està desconcertada, desajustada, no toca ni quarts ni hores. Es vol suïcidar. Però qui curiosament la posarà a to és un rellotger, monsieur Lefebre. Ell ajustarà les peces del seu malmès mecanisme interior. La personalitat del rellotger per mi és clau perquè l’Erika recuperi el temps perdut i administri el del present i el futur. No només perquè el temps i la fotografia s’avenen sinó perquè l’escolta i li diu quatre veritats i, a més, és ell qui li proporciona una càmera de fer fotos.

Una Nikon F2. No és la seva estimada Leica, però ja li val perquè sent “la urgència per tornar a reconèixer el món a través del visor que pot amb qualsevol pensament”. Torna a ser ella amb una càmera a les mans. I això li “retorna aquella sensació que a vegades ha estat tan positiva, l’opció de sortir al món, d’atrapar-lo en petits requadres de cel·luloide, d’ordenar tot el que no funciona o no és del seu gust”.

L’eina, l’instrument, l’arma que la connecta amb la vida i que li dona l’energia per lluitar per la seva vida entre ombres i records li dona un rellotger. I aquesta lluita la manté enmig d’un París immers en les revoltes del 68 que està trasbalsat per la mort de tres models ucraïneses de la revista Vogue. De la mà destra i experta d’en Xulio, l’Erika trobarà el desllorigador per baixar al seu particular infern i trobar l’equilibri que, quan es barregen els instints més primaris de l’ésser humà, adquireix nivells de dificultat extrema. El desig i la maldat humana que, de vegades es toquen, com diu el policia Zoltan Szabó, queden magistralment retratades en aquesta història.

És una novel·la negra, policial i criminal però molt lluminosa. La presència de la llum, de les diferents sensibilitats de llum, guanyen la partida a les tenebres i a les ombres. Tot i que com a bona novel·la del gènere i fent servir l’argot fotogràfic, no tot es revela. I en Xulio deixa expressament un cap per lligar que és el que pot estirar per la tercera entrega. L’esperem.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’ ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i l’àlbum il·lustrat “Un talp al meu jardí”.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

five × 4 =