Ja fa alguns anys que vaig descobrir a l’escriptora alacantina Paz Castelló. Em va sorprendre la seva primera novel·la, “La muerte del 9”, un thriller ambientat en un Clú de Furbo. Com a mi el futbol em fot caguera, em va encantar un llibre que critiqués aquest món de multimilionaris amb el coeficient intel·lectual d’un hàmster i de mafiosos. Val a dir que la Paz és periodista de formació i va ser la cap de premsa de d’Hèrcules club de futbol. Les va veure de tots colors i en va fer la seva primera novel·la, molt recomanable.
La Paz és una escriptora que coneix bé el morbo de l’ésser humà, sap perfectament com despertar el safareig en el lector i que aquest s’enganxi a les seves històries per saber què passa a cada capítol. No sols domina el suspens, domina les baixes passions del lector.
En aquest cas, Mi nombre escrito en la puerta de un vàter, és una joia que a més critica el món editorial, les editorials estafa i l’absència del respecte a la literatura d’alguns dels grans segells.
El protagonista és un creador, un bon escriptor que no ha tingut sort i, tot i ser un autor d’enorme talent i potencial, ha caigut en mans d’una editorial tòxica i és estafat amb una de les seves obres, (ai, Paz, a tu et va passar… i a qui no!). El pobre Mauro perd la il·lusió i es troba davant de la crua realitat: les editorials aposten fort pels autors que ja tenen gran notorietat, tot i que aquesta fama no sigui literària. El contingut del llibre és secundari, un bon autor desconegut ho té molt més difícil que una merda d’autor que sigui famoset. Per desgràcia això no és ficció, és l’estat actual del món de l’escriptura. Ves a saber quina literatura estudiaran els nostres néts… Belén Esteban i companyia?
En Mauro coneix un conegudíssim presentador de televisió —sense escrúpols i amb un ego descomunal— que s’acosta al final de la seva carrera. La celebritat llegeix casualment el llibre d’en Mauro i li proposa que sigui el seu negre, és a dir, que en Mauro escrigui llibres i els signi el presentador, com si fos l’autor. Sí aquestes coses passen! En Mauro accepta estafar als lectors a canvi de diners. L’escriptor posa a la venda el seu talent i la seva dignitat dues vegades. Dues de les seves obres, signades per un famós mediocre, són traduïdes a més d’una dotzena d’idiomes i es venen milions d’exemplars…
Fins que un dia es planta i diu que prou.
Aleshores la seva vida esdevindrà un infern.
Punyeta amb la Paz Castelló! He passat molta son per culpa seva. He allargat les nits més del compte per no poder deixar de llegir aquest llibre que enganxa més que deu litres de cola de fuster.
El ritme del llibre és ràpid, no es fa avorrit en cap moment. La Paz té un bon domini de la llengua castellana i es fa evident amb una bona colla de frases d’aquelles que paga la pena apuntar per deixar-les anar de tant en tant i quedar la mar de bé. Però tampoc en fa un abús, per aquesta raó és un relat fresc i àgil, gens pretensiós, per a tots els públics.
La Paz sempre ha tingut una visió molt romàntica de la literatura i això es fa una mica evident durant tota la història, té una mica idealitzada la figura de l’autor literari… espero que no canviï mai i ho segueixi creient. Espero que a la Paz li vagin les coses, com es mereix. És una bona escriptora i penso que les novel·listes com ella, amb la seva sinceritat i la seva il·lusió, poden tornar a donar a la literatura la categoria d’art que ha anat perdent a poc a poc amb la publicació de tanta mediocritat.
La novel·la va ser publicada al gener del 2017. Aviat deixarà de ser una novetat, però no té per què desaparèixer de les llibreries. Depèn de nosaltres, estimades lectores i estimats lectors. Omplim el dipòsit d’aquesta novel·la valenta i ajudem a la Paz Castelló a no perdre la il·lusió i la seva visió idealista de la literatura.
Jordi Cantavella.
