L’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo ens acosta a la figura de l’escriptor Màrius Serra a través d’una mirada fotogràfica.

 

La primera vegada que vaig veure en Màrius Serra enlluernar el seu públic, va ser una improvisació. Ell era davant les tecles d’un piano i ens trobàvem a València, en el marc d’uns premis Octubre de finals dels 80. Quan vaig tenir el plaer de trobar-lo fa pocs dies al Centre Cultural Sant Jordi de Montblanc, potser 30 anys després d’aquella experiència, la seva actitud no havia canviat gens, tret dels nous recursos que atorga tota una vida dedicada al món de la creació des de diverses disciplines.

Més tard van arribar les novel·les, d’una perícia lingüística i narrativa poc habituals per a l’època; la substitució del seu estimat Tísner als encreuats de La Vanguardia o el naixement de la seva empresa Verbàlia, dedicada als jocs verbals, que tant ens ha fet gaudir del llenguatge i les seves (sub)versions. I ara que han passat els anys es podria dir que, si bé el temps és efímer, no ho és pas la paraula. La paraula és també una actitud i això és quelcom que en Màrius desplega cada cop que escriu, que imagina, que s’enfronta a un auditori ple a vessar.

A Montblanc, havíem parlat de fer retrats nous, malgrat que en tinc una bona col·lecció als arxius. El temps del que disposaven, però, no ho va permetre. Seria un obstacle, atès que ja tenia decidit dedicar-li el meu espai dins L’illa dels llibres? La realitat era que no portava els objectius adequats per capturar-lo en escena; la idea era fer-li uns quants retrats de primer pla i disposava d’un objectiu gran angular i d’un 50mm 1.4. Fa molt que vaig decidir no portar pesos excessius, la qual cosa dificulta de vegades respondre a les sorpreses. Els canvis de programa poden quedar-se sense el material adient, però també és cert que quan l’equip és escàs s’estimula la imaginació i acabes trobant la fórmula exitosa.

Ja pensava que la secció dedicada a en Màrius quedaria per a millor ocasió -intento, sempre que m’és possible, no fer servir imatges gaire antigues- quan el vaig veure dalt del petit teatre italià. Era el seu element, un d’ells si pensem que també la reflexió solitària esdevé imprescindible per l’ofici d’encantador de paraules. La pandèmia, amb la seva limitació de públic em va permetre acostar-me prou al model i l’objectiu el va emmarcar unes quantes vegades. Que si tenia confiança en un resultat satisfactori? Gens ni mica! Però passa sovint en fotografia que arribes a casa, endolles la targeta de memòria a l’ordinador i comproves que no tot ha estat en va.

X. R. Trigo
(Escriptor i fotògraf)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here