L’escriptor francès assegura que escriu sobre personatges que anhelen canviar el món al mateix temps que assegura ‘el món és un lloc molt dur i moltes vegades volem canviar-ho, però al final és ell el que ens acaba canviant a nosaltres’.
Després de tota una vida dedicada a fer guions pel cinema, teatre i televisió, Jean-Michel Guenassia va voler dedicar-se a la literatura i de moment ha publicat dues novel·les.
Amb la primera El club de los optimistas incorregibles (Ed62/RBA) va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2009 i ara presenta una nova novel·la que segueix confirmant la qualitat literària de l’escriptor francès.
La vida soñada de Ernesto G (RBA) segueix la trajectòria vital de Joseph Kaplan, un metge jueu nascut a Praga l’any 1910 que ens portarà a fer un recorregut pels moments més importants del segle XX passant pel Paris dels anys trenta i la posterior ocupació nazi, l’Argèlia dels anys quaranta per acabar tornant a Txecoslovàquia en plena època de la Guerra Freda.
Després de tota una vida escrivint guions de cinema, televisió i teatre va decidir dedicar-se a la literatura. Era pas lògic a seguir?
L’era perquè escriure guions ja no em satisfeia especialment. Sentia que ja havia dit tot el que volia dir i no tenia molt més per explorar en aquest camp. Jo volia escriure un llibre com ‘El club dels optimistes incorregibles’, però fer-ho en televisió era impossible perquè els formats estan molt delimitats.
Així que em vaig decantar pel que realment em venia de gust fer i, a més, era el moment idoni per fer-ho.
De totes maneres, l’escriptura d’aquests guions segur que li va servir molt a l’hora de posar-se amb una novel·la.
Sens dubte va ser una bona escola ja que et proporciona una pauta molt clara de com tractar la dramatúrgia: saber com mantenir l’atenció, que sigui una bona història, com treballar els personatges perquè resultin interessants i captin l’atenció dels altres. Tots aquests factors són importantíssims i jo ja els tenia assumits.
‘La vida soñada d’Ernesto G’ explica la vida sencera del personatge de Joseph Kaplan però quin va ser la primera imatge que va tenir d’ell?
La veritat és que vaig construir el personatge com un puzle. Quan vaig decidir asseure’m a escriure la meva segona novel·la tenia clar que volia narrar al màxim el segle XX.
Reconec que era una idea bastant ambiciosa així que vaig decidir enllaçar-ho amb la història personal d’un home de cent anys que encara es mantenia en forma i que em servia per connectar tots els esdeveniments que volia tractar.
D’altra banda, tenia clar que volia parlar d’un home que podria haver estat membre del club dels optimistes incorregibles que apareixia en la meva anterior novel·la.
El llibre comença i acaba a Praga però hi ha altres viatges a París o Algèria. Què buscava en aquests escenaris?
Em semblava molt interessant mostrar la confrontació entre un món amb llibertat i un món sense.
Encara que realment si Joseph Kaplan és txec és perquè el Che Guevara va ser a parar a Praga, sinó hagués pogut donar-li qualsevol altra nacionalitat, russa o polonesa per exemple. O sigui que realment podria dir que són les ganes d’escriure sobre el Che les que em van ser donant els detalls de la història.
Un altre exemple: si algú necessitava guarir al Che Guevara d’un episodi de paludisme havia de fer que el personatge viatgés a l’Institut Pasteur, si no, no era possible. Alguns creuen que he escollit Algèria perquè jo vaig néixer allí però no és així, són els personatges els que escullen els llocs als quals anem a parar.
Però ha utilitzat al Che com a ganxo des d’un primer moment. El llibre podria titular-se La vida somiada del Che Guevara i opta per parlar d’Ernesto G., que també podria ser qualsevol un altre.
Després de la guerrilla a Àfrica en 1965, Ernesto Che Guevara va tornar molt malalt, amb episodis de disenteria i paludisme. I va decidir anar a guarir-se a Praga, un lloc que seria completament contraindicat per als mals que patia.
Va estar quatre mesos a Praga i el per què ningú ho sap. És un misteri. Sobretot si tenim en compte que en aquella època ell era ministre de Castro i, per tant, una persona coneguda al voltant del món, i que havia estat rebut per personalitats com Mao Tse Tung o Nasser i un any després mor a Bolívia.
Per tant, l’enigma és enorme i la gent que va tractar amb ell diu que la seva aventura boliviana va ser més o menys una espècie de suïcidi.
Vaig pensar imaginar què havia pogut estar fent durant aquests quatre mesos i vaig contemplar la idea d’un suïcidi per amor. Vaig pensar que un enigma d’aquestes dimensions era un autèntic regal per a qualsevol novel·lista.
A què fa referència aquesta vida somiada del títol?
El títol té dos sentits: respon a la història que jo he imaginat sobre el Che, la seva aventura amb Helena, el seu propi sacrifici perquè molts creuen que Castro va enviar al Che Guevara a la mort, però d’altra banda també és una mica el que el Che pensa o veu en el personatge de Joseph Kaplan, que es converteix en la persona en la qual el Che hagués volgut ser realment. És el somni de la seva vida.
Creu que sent predilecció pels personatges que intenten canviar el món?
Sí, aquesta és una de les coses que més m’apassiona; escriure sobre personatges que anhelen canviar el món. Crec que és una de les coses més interessants que podem fer: pensar què podem fer per millorar el món en el qual vivim per a nosaltres mateixos, per als nostres fills, per tots els que ens envolten. Lamentablement, el món és un lloc molt dur i moltes vegades volem canviar-ho, però al final és ell el que ens acaba canviant a nosaltres.
De totes maneres en la novel·la coincideixen dues idees; per un part està l’home que intenta canviar el món amb un fusell i anant a la guerra i per una altra està l’home que ho fa a poc a poc amb la seva activitat quotidiana: el metge, el professor, la infermera. I així és com Joseph Kaplan ho fa. Per això m’interessa com canvia el propi Che Guevara quan es troba amb una persona com ell.
En el llibre s’esmenta que Joseph Kaplan comparteix més d’un aspecte amb el personatge de Joseph K del procés de Kafka. Està d’acord?
El primer enllaç jo ho situaria en el personatge d’Albert Matthieu que és el propi Camus. Aquest era el seu nom durant la guerra. Llavors gairebé podríem assegurar que Camus i Sartre van ser els qui van inventar a Kafka entre cometes, perquè van anar els primers a parlar d’ell i a definir-ho com el novel·lista de l’absurd. Si ells no haguessin parlat tant d’ell segurament nosaltres ara tampoc ho faríem. Especialment perquè Kafka escrivia en alemany i molts txecs no ho consideren un autor txec. Però sí em semblava molt significatiu parlar de la idea que és pràcticament impossible escapar del propo destí.
Segur que el Che hagués volgut escapar de la seva mort a Bolívia i d’alguna manera tampoc ho aconsegueix.
La seva novel·la compta amb una banda sonora propia amb Gardel com a protagonista.
De fet, coneixia una mica la figura de Carlos Gardel però no la seva música. Va ser durant la investigació sobre el Che Guevara que el vaig descobrir, perquè la seva mare era una gran fan i tenia tots els seus discos i pel·lícules.
En aquella època Gardel era un estrella mundial que va reinventar el tango i que va morir tràgicament en un accident d’avió en 1935. Al seu funeral a Buenos Aires van assistir més d’un milió i mig de persones. Durant el procés de documentació vaig descobrir que en l’enregistrament que es va fer per a la cançó ‘Volver’ tocava l’acordió un jove prodigi anomenat Astor Piazzola, que va morir fa relativament poc, i que va ser qui ens va portar el tango a l’actualitat.
Amb El club dels optimistes incorregibles va guanyar el premi Gouncourt. Com ho va viure?
Vaig escriure la novel·la que em venia de gust escriure i la vaig enviar per correu a un grup d’editors. Aleshores ningú em coneixia i finalment un dia vaig rebre la trucada d’un que em demanava que ens trobéssim perquè li havia agradat la meva novel·la.
Després es va presentar al premi i el vaig guanyar.
Però ho visc amb molta tranquil·litat, vaig pel carrer i la majoria de gent no em reconeix. Bé, ni jo a ells. De fet, no tinc amics al món literari i visc aliè a tot aquest món literari.
Però sí li haurà donat certa tranquil·litat a l’hora de plantejar-se nous projectes, no?
Sí, més que canviar-me el que ha fet ha estat donar-me molta confiança. Mentre escrivia La vida soñada de Ernesto G ja sabia que s’anava a publicar.
Tinc una magnífica relació amb els meus editors francesos, amb els espanyols, amb els italians… i tinc la gran sort de poder-me dedicar a l’escriptura i això ja em sembla molt.
Pensa que per no canviar, no m’he canviat ni de cotxe, segueixo tenint el mateix. Així que segueixo amb la mateixa vida que portava abans però el Goncourt m’ha donat molta tranquil·litat per seguir escrivint.
Això ja és molt avui dia!
Sí, jo crec que una espècie de recompensa perquè he treballat moltíssim i sempre he cregut molt en el que escrivia.
Tenia ganes d’escriure una gran novel·la que s’ajustés una mica al que a mi m’agradaria llegir i l’escrivia sense saber si algun dia seria publicada.
Pensava ‘bé, si ningú me la publica almenys tindré l’orgull d’haver fet el que havia de fer’.
Però afortunadament es va publicar i la crítica ha lloat el seu treball.
Jo he escrit la novel·la en francès i en certa manera era normal que el llibre agradés a França, però s’ha venut a Espanya, Itàlia, Alemanya o Corea, països on no conec a ningú i on el llibre ha estat molt bé rebut i això em resulta molt emocionant.
En Facebook tinc molts amics que m’escriuen i em diuen que els ha encantat el llibre, que ho han regalat als seus amics. I segurament moltes d’aquestes persones no han estat mai a París, així que és meravellós comprovar que la novel·la ha fet tots aquests viatges.
Entrevista: Jordi Milian/Patricia Tena
Fotos:Jordi Milian
