L’escriptor i biòleg publica “Les males decisions”, la tercera novel·la amb molta sàtira i humor sobre la societat actual i la cultura de l’èxit a través de la mirada d’un jove a punt de ser esclafat per un hipopòtam
A punt de morir esclafat per un hipopòtam, el protagonista de la novel·la fa un repàs de la seva vida i les decisions que l’han dut fins a aquesta situació fatídica. Amb vint-i-cinc anys i fill d’una de les famílies més riques de Barcelona, no s’ha sentit mai integrat al seu món. No té grans ambicions ni projectes. Per a ell, la vida normal ja és prou difícil per complicar-la amb experiències emocionants, però sense voler sembra el desastre per allà on passa: amb els pares, amb l’amor de la seva vida, a la Facultat de Biologia, a l’empresa o en les relacions interessades i hipòcrites amb altres famílies milionàries de Barcelona.
Aquest és l’argument de la nova novel·la de Daniel Arbós. A “Les males decisions” (Empúries), Arbós reflexiona sobre la cultura de l’èxit i sobres les imposicions d’una societat sobre el que hem de ser i fer.
-“Deu top-models i una boja que parla sola”, “Amb l’aigua al coll” i ara la tercera novel·la “Les males decisions”. Com afronta aquesta nova novel·la?
M’interessen molt temes com la pressió per l’èxit, la idea que ens venen que hem de triomfar, hem de voler destacar, ser els primers. I també l’adoctrinament que hem de sortir de la zona de confort.
D’aquí va sortir la idea d’una novel·la on el protagonista fos un noi privilegiat, fill de casa bona, però sense cap mena d’ambició ni iniciativa ni cap ganes de sortir de la zona de confort.
-A les seves novel·les ofereix humor, però també molta sàtira i crítica.
Això és el que procuro, fer un retrat humorístic d’algun aspecte de la nostra societat que em sembla especialment absurd, xocant, irracional. A ‘Amb l’aigua al coll’, l’anterior novel·la, era el tema de les teràpies alternatives i les pseudociències. En aquest cas, el que deia, la pressió per l’èxit, per la hiperactivitat, per haver de triomfar.
-Els protagonistes de les seves novel·les solen ser antiherois. Per què?
Crec que un antiheroi és més real, més proper al lector i al comú dels mortals que un heroi. S’estableix una complicitat perquè tothom, més o menys, s’hi pot sentir identificat. Herois de debò n’hi ha hagut molt pocs al llarg de la història, però tots som antiherois en algun aspecte de les nostres vides.
-A “les males decisions” ens ofereix un relat en primera persona d’un home que està a punt de morir esclafat per un hipopòtam. Com va sorgir l’escena inicial quan el protagonista està a punt de ser aixafat per un hipopòtam?
Buscava una escena que fos impactant i alhora transmetés el to hilarant de la novel·la. D’aquí se’m va ocórrer que res més cridaner que un noi a qui no agraden les emocions fortes, ni viatjar, ni l’aventura, estigués a punt de morir aixafat per un hipopòtam de 2.000 quilos i que el lector es preguntés com ha arribar a aquella situació.
-Els seus hipopòtams viuen a Colòmbia i provenen del zoològic privat del narcotraficant Pablo Escobar.
Sí, és una història força curiosa que molta gent desconeix. Pablo Escobar es va muntar una mena de reserva natural al mig de Colòmbia amb un munt d’animals, entre els quals 4 hipopòtams. Quan Escobar va morir, les autoritats van desmantellar el recinte i van repartir els animals per diversos zoològics del món excepte els hipopòtams, perquè pesen molt i són difícils de transportar. I aquests animals van seguir el precepte de creixeu i multipliqueu-vos i ara són unes quantes desenes que suposen un problema mediambiental greu.
-Segurament que la seva novel·la ens farà canviar la mirada envers als hipopòtams.
Sí, potser la novel·la serveix per salvar alguna vida, perquè ensenya que els hipopòtams són com els neonazis: agressius, territorials i amb poques ganes d’entesa. Millor no acostar-s’hi.
-A la novel·la recorda la imatge endulcorada dels hipopòtams gracies a un anunci d’uns bolquers.
Sí, en el nostre imaginari col·lectiu veiem els hipopòtams uns éssers adorables, i és tot el contrari.
-Els hipopòtams son una metàfora que que som i del que volem aparentar?
A la novel·la, els hipopòtams són reals, de carn i ossos. Si es busca la metàfora, es podria dir que són aquell incident, aquell fet que fa aturar-nos i reflexionar sobre com hem arribat on hem arribat.
– En la societat actual hi ha una imposició del que hem de ser i fer. Rebem molts imputs de forma continuada que ens volen mostrar com hem de ser o com ens hem de comportar. Les males decisions és una novel·la sobre les aparences i sobre el que volem mostrar?
És una novel·la satírica sobre aquesta idea que tots hem de ser una motivats que hem de voler fer moltes coses i hem de voler canviar el món. Que tots hem d’estar tallats pel mateix patró. Si vostè vol canviar el món, endavant, però no m’atabali, deixi’m ser com soc.
Hem de demostrar contínuament que som els millors i que la vida ens va bé.. Les xarxes socials ha fet incrementar molt més aquestes sensacions.
Totalment. Abans havíem de ser productius a la feina, ara ho hem de ser les 24 hores del dia. Ens autoexplotem. Hem de ser hiperactius, fer moltes coses -mirar sèries, viatjar a mil llocs, anar a mil concerts-, si no fas tot això t’has de sentir malament perquè «estàs malgastant la vida».
-És crític amb la cultura de l’èxit on tothom ha de ser el millor i triomfar. Com a societat cap a on ens porta aquesta cultura de l’èxit?
Cap a la frustració. Perquè no tothom pot ser el primer, és evident. Ens fan creure que si vols pots, i aquesta és una idea terrible. És maquiavèl·lic, perquè en realitat el que transmeten és que si no ho aconseguim és culpa nostra, que no ho fem prou bé. La responsabilitat recau en nosaltres, quan hi ha molts factors que hi intervenen; la vida i la societat poden ser injustes i cruels
-Mai serem feliços si ens centrem en aconseguir aquests objectius. La cultura de l’èxit fa que no acceptem bé els fracassos.
Primer, la cultura de l’èxit fa que no s’accepti que algú no vulgui triomfar. Perquè no està ben vist anar fent. Viure en la mediocritat? És igual de respectable el que no vol fer res destacable a la vida, només vol anar tirant.
-Com podem lluitar contra aquesta cultura de l’èxit?
No ho sé. És una cosa que impregna molts aspectes de la vida. Els mitjans de comunicació no paren de mostrar-nos històries de superació. Les persones que renuncien, que tiren la tovallola, no surten mai a les notícies i mereixen el mateix respecte
-Per triomfar depèn de molts factors com els econòmics o l’atzar. Aspectes que no podem controlar. Aquests fets determinen també la nostra vida.
Exacte, no tothom té el talent, ni la sort ni parteix de la mateixa situació socioeconòmica. Per tant, triomfar o no no només depèn de nosaltres, com ens volen fer creure.
-No tothom pot o vol ser ser el primer i fa referència del cas d’un violinista que volia ser segon violi en una orquestra. Enfocats sempre a ser els primers…, però no tothom vol o està preparat.
És una història real, que vaig llegir a les cartes al director de El País. Una mare exposa el cas de la seva filla. Estudia violí al conservatori i és un prodigi, una fora de sèrie, però no vol ser primer violí ni solista, vol ser segon violí. Per tocar tranquil·lament, sense pressió ni protagonisme. Això és el que la fa feliç. Es troba que el conservatori, com el món, està pensat per generar primers violins. Segon violí no és el que algú que estudia al conservatori ha de voler ser. És una paradoxa, prefereixen tenir una orquestra simfònica amb segons violins frustrats perquè els han inculcat que havien de ser primers violins i se senten fracassats per no aconseguir-ho que no pas amb segons violins feliços perquè volien ser segons violins. És de bojos, perquè la meravella d’una simfonia només és possible gràcies, també, als segons violins. Hi ha d’haver segons violins! El món ha d’estar ple de persones que vulguin ser segons violins!
-Vol reivindicar a aquelles persones que no són perfectes i que les coses no surten sempre a la primera. Suposo que com a científic té en ment el lema d’assaig error.
És que ningú no és perfecte i no el més probable és que les coses no ens surtin a la primera.
-El protagonista de la novel·la assegura “Tinc la virtud de prendre sempre la decisió equivocada”. El podem considerar un loser?
Pren decisions equivocades, però són errors molt comuns, que molta gent comet. Moltes persones consideren que han triat la carrera universitària errònia, i tots coneixem algú que s’ha embolicat amb qui no tocava. La qüestió és com afrontes els errors, com te’ls prens, i com se’ls pren el teu entorn.
-Malgrat viure en un entorn benestant el protagonista de la novel·la no si sent còmode. Pel protagonista, nèixer en aquest entorn és com una maledicció.
Sí, perquè sent que no hi encaixa, que ha nascut en la família equivocada. No té l’ambició dels pares, de la germana i això el fa sentir culpable. Durant tota la novel·la arrossega un gran culpa perquè no és com se suposa que ha de ser i sent que és defectuós, que és una peça que ‘està mal feta’
-Decideix estudiar Biologia al deixar-se endur per un amor platònic.
És una de les males decisions que pren, però hi ha moltíssima gent que si pogués, estudiaria una altra carrera.
-Entre la galeria de personatges trobem al Filo, podria ser considerat com la veu de la consciència del protagonista.
Sí, el Filo és un savi, que no ha tingut una vida fàcil, però que ha reflexionat molt sobre la vida i que obre la ment del protagonista, el fa adonar de moltes coses, i l’ajuda a desfer-se d’aquesta culpa tan gran que arrossega.
-Aprofita la novel·la per llançar una sèrie de dards com que no suporta la frase de que hem de sortir de la zona de confort.
Els humans portem segles de progrés per viure millor, per viure, precisament, de manera més confortable, i ara uns il·luminats ens diuen que hem d’anar en direcció contrària. El que s’ha d’intentar és ampliar la zona de confort, fer-la enorme i mantenir-s’hi sempre dintre. Com es diu al llibre, l’Everest és ple de cadàvers de persones motivades que volien sortir de la zona de confort.
-Tampoc està gaire convençut amb la frase “si vols, pots”. Una frase que ens pot fer sentir culpables.
Clar, és el que deia. És fals. No tot el que ens passa és responsabilitat nostra. Si no aconseguim tot el que ens proposem no ens hem de sentir culpables, perquè hi intervenen moltes coses.
-Quan parlem de motivació o d’esperit de superació ens recorda que a través dels personatges de la novel·la que “L’Everest és ple de cadàvers de persones motivades”.
Fer coses no és millor que no fer-les. Al final, les persones que més mal han fet a la història de la humanitat era gent motivada per fer un món millor. Cal valorar la gent que no fa res, perquè potser no fa un món millor, però tampoc pitjor.
-Una de les frases recurrents a “Les males decisions” és “Hi ha una hora per néixer i una per morir, La resta es pot fer en qualsevol moment”.
És una de les frases que trenquen els esquemes del protagonista. Ell té una ment molt quadriculada, per l’educació estricta rebuda pel pare, i frases com aquestes que aprèn en un cine atrotinat de mala mort, li obren la ment.
-Ret un petit homenatge a Jordi Cussà amb una frase “Si només som allò que fem, què cony son quan escollim no fer res de res?”.
És que és una frase brillant, com moltes del Cussà. A la societat actual, sembla que només som el que fem, el que produïm. I no, no és així no molt menys.
-Finalment, alguna mala decisió confessable?
L’últim gin-tònic o l’última cervesa. L’endemà sempre penso que ha estat una mala decisió
