La Campana i Alfaguara publicaran la novel·la  de l’escriptor suïs on recupera personatges com Marcus Goldman, el sergent Perry Gahalowood i a Harry Quebert.

Joël Dicker contínua fidel al seu estil narrativa que li ha donat fama i fortuna. “El cas Alaska Sanders” que es publicarà el 23 de juny,s’ambienta uns mesos després del final de “La veritat sobre el cas Harry Quebert”.

Amb el missatge de «Sé què has fet, trobat a la butxaca dels pantalons d’Alaska Sanders, el cadàver de la qual va aparèixer el 3 d’abril de 1999 a la platja d’una petita localitat de New Hampshire, és la clau del nou cas que, onze anys després de posar entre reixes els seus presumptes culpables, torna a reunir l’escriptor Marcus Goldman i el sergent Perry Gahalowood. Dicker recupera antics personatges de les seves obres que permetrà al lector descobrir com a mesura que els protagonistes de la novel·la vagin descobrint qui era realment Alaska Sanders, ressorgiran els fantasmes del passat, i entre ells, especialment, el de Harry Quebert.
La nova novel·la, segons fonts editorials és “una intriga que alterna cinc temps diferents, amb les inconfusibles voltes de rosca i girs que són la marca Dicker”.

Joël Dicker va debutar amb Els últims dies dels nostres pares, està basada en la història desconeguda d’una unitat d’intel·ligència britànica encarregada d’entrenar la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i va resultar guanyadora el 2010 del Premi dels Escriptors Ginebrins. La seva segona novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert va aconseguir un èxit internacional, gràcies a la seva narració trepidant plena de girs narratius.
Després, continuaria amb la mateixa fórmula amb obres com “El Llibre dels Baltimore”, “La desaparició de Stephanie Mailer” i “L’enigma de l’habitació 622”.

Joël Dicker confessa que sempre escriu sense un pla establert o un full de ruta i que es deixa endur per la mateixa història i pels personatges que ha creat. L’escriptor comentava en una entrevista a L’Illa dels Llibres que “L’avantatge de no tenir un pla és que un com a escriptor gaudeix d’una enorme llibertat. Un pot tenir un pla i desviar-se, però quan un té un pla per força se sentirà una mica constret o contaminat per aquest pla. Encara que un no vulgui, inconscientment el pla marcarà l’evolució de les idees i serà més difícil ser espontani. Quan no tinc un pla establert escric amb moltíssima més llibertat, no obstant això, el procés és molt més llarg perquè cal anar enrere constantment per a mirar de ser coherent i ser fidel a l’evolució de la història.
A més, mai sé el que succeirà en el relat i ni com acabarà el llibre. Això pot fer que un estigui perdut i a vegades sigui una mica un desavantatge.”


Dicker, també té clara la seva relació amb lector “Existeix l’estímul i la idea que el lector i jo formem part d’una especial aliança o associació. No es tracta únicament que jo expliqui una història i el lector em segueixi, sinó que com a autor del llibre necessito que el lector continuï tenint ganes de llegir i que tingui una participació activa en la lectura. El lector i l’autor són com jugadors d’una mateixa partida i de la mateixa manera què succeeix quan juguem als escacs, necessitem que hi hagi dos jugadors i que juguin en igualtat de condicions. No hi pot haver un que sigui superior a l’altre i, per tant, ha d’existir una igualtat.”

De petit volia ser músic, però al final es va imposar la literatura “vaig voler ser músic, però també volia explorar altres àmbits, altres formes creatives, m’agradava dibuixar i escriure…. i al final va guanyar l’escriptura”, confessa Dicker l’any 2020 a L’Illa dels Llibres.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here