La Barcelona de Carlos Zanón no apareixerà mai a les guies turístiques. Els seus personatges tampoc seran protagonistes de la portada d’una revista i possiblement les seves novel•les tampoc vendran milions d’exemplars. Malgrat aquestes qüestions, la literatura de Zanón es consolida i cada vegada més, va captivant a milers de lectors.
Tot i debutar en el terreny literari com a poeta sembla haver-se especialitzat en el gènere negre.
Després la bona rebuda amb ‘Tarde, mal y nunca’ acaba de publicar ‘No llames casa’(RBA).
Carlos Zanón a més de poeta i escriptor és crític literari al diari Avui i articulista a les revistes Ruta66 i Time Out entre d’altres mitjans. Jordi Milian
És la Barcelona que em sento comode alhora de narrar. És una Barcelona de barris on he viscut jo, de bars econòmics, de gent treballadora de classe mitja i baixa.
No és un afany reivindicatiu sinó que és el món que m’interessa. Alhora de triar determinats escenaris d’una Barcelona que ha estat descrita i escrita tantes vegades i per tanta gent , has de mirar quins territoris busques i has d’intentar ser diferent.
S’ha parlat de consolidació amb la tercera novel•la.
Són coses que tampoc controles tu. Tarde mal y nunca es va presentar abans de publicar-se en diverses editorials i cap es va interessar. Després, resulta que va funcionar. Intento fer-ho cada vegada millor i aquesta novel•la donat el ressò de l’altre novel•la, jo estava molt més còmode i segur de mi mateix.
De totes maneres quan jo tenia vint-i-dos anys vaig treure un llibre de poemes que va tenir molt ressò i després em vaig passar molt de temps en una altre dimensió. Potser són coses que em passen vint-i-dos anys però ja està bé.
Els protagonistes de No llames a casa són Bruno, Raquel i Cristian, i busquen diner fàcil fent xantatge a les parelles que solen citar-se en els apartaments de lloguer per hores. En una d’aquestes cites coincideixen amb Merche i Max . Ella és una dona casada i amb fills i ell un home separat amb tres fills. Llavors es converteixen en un nou objectiu de Bruno, Raquel i Cristian. Com sorgeix la idea d’aquesta història?.
No me’n recordo però el que tenia clar és que volia indagar aspectes de la ciutat, vides amagades que sabem molt poc d ela persona que està al costat nostre. Després de pensar com podia argumentar tot plegat i la relació dels personatges principals em va venir la idea d’un xantatge. Per una banda la novel•la té coses de novel•la negra, com el ritme i la violència però també ingredients d’altres novel•les.
Vaig intentar fer una mutació de novel•la negra amb novel•la de sentiments i de personatges.
Tinc una manera d’escriure molt caòtica en el sentit que entro i surto en els pensaments dels personatges Hi passen moltes coses, i a més apareixen molts personatges secundaris. El fet d’escriure també poesia fa que em mogui en diferents nivells. I alhora d’escriure ho intento traslladar.
Els personatges i els diàlegs, els punts forts de No llames a casa Pel que fa als personatges que apareixen a la novel•la els podríem qualificar d’outsiders i de persones sense un futur i un present gaire clar.Jo crec que un escriptor té aquesta obligació per no escriure clixés. Has de versemblant amb el que escrius. Hi ha una sèrie de personatges que són més literaris que d’altres però aquells que han intentat tenir coses i les han perdut o que estan en procès de redempció, crec que són més interessants que no pas els triomfadors. Dónes veu a tot un seguit de personatges que no solen protagonitzar novel•les…… Això ho tinc clar. La novel•la està construïda per personatges que no són protagonistes de les seves vides ni tampoc d’altres llibres.
Escric el que vull escriure i com ho vull escriure. Són les coses i els personatges que m’interessen.
Els diàlegs són molt importants en una novel•la, han de tenir un sentit i ha de reproduir com ho faries tu.
Les teves novel•les estan classificades com a gènere negre però Potser aquesta etiqueta és l’excusa per escriure?
Quan vaig acabar Tarde mal y nunca no vaig pensar mai que era novel•la negra. Després van ser els lectors qui ho van dir. No penso en etiquetes i crec que novel•les com El cartero llama dos veces si que és novel•la negra i és similar a la meva. Les etiquetes funcionen bé quan un lector entra en una llibreria i sap on ha d’anar.
Si això aconsegueix que el lector arribi a la novel•la, doncs perfecte.
La poesia ajuda alhora d’escriure les novel•les?
Jo no canvio el registre quan escric novel•la o poesia. Escric igual prosa que poesia. La poesia et dóna una mirada determinada sobre les coses, la gent i la realitat. Intento que vagi a favor meu i que la prosa no sigui massa poètica.
Abans de publicar-se no llames a casa ja es va anunciar l’adaptació cinematogràfica de la novel•la per part del director vasc Daniel Calparsoro. Normalment és a l’inrevés..
Quan vaig publicar tarde mal y nunca estaba pensant en quin director m’agradaria que fes una pel•lícula d’una novel•la meva. El Daniel m’agrada molt com a director i li vaig enviar la novel•la. Llavors, ell em va preguntar que estaba escrivint en aquell moment i li vaig comentar l’argument de No llames a casa. La idea i l’argument li va encantar. Finalment em va comprar els drets per fer-ne una adaptació al cinema.
També podeu escoltarl’entrevista amplicada en aquest podcast.
