Edicions 62 publica una nova edició, restaurada i definitiva, coincidint amb el 45è aniversari de la mort de l’autor.
La nova edició recupera la versió revisada per Josep Antoni Grimalt i s’acompanya de quatre textos breus de destacats autors actuals: Sebastià Alzamora, Carlota Gurt, Carme Riera i Sebastià Portell.
L’argument: una carta per explicar la caiguda
Bearn està estructurada com una llarga carta escrita per mossèn Joan Mayol, capellà de la casa dels Bearn i parent il·legítim. Escriu a partir de les memòries que don Toni, senyor de la possessió, li ha deixat com a testament. El relat explica la vida de don Toni i la seva esposa, dona Maria Antònia, així com el cercle de personatges que els envolten: criats, nebodes, capellans, rivals i amants. Però el que realment narra Bearn no és només la vida d’uns personatges concrets. És la crònica d’una fi.
Don Toni és un personatge amb múltiples cares. Conservador de portes enfora, però apassionat per la Il·lustració. Marit fidel, però amant discret de la seva neboda Xima i d’altres dones. Home de tradició, però amb ànsies de llibertat. La casa pairal, la “sala de les nines”, simbolitza aquesta doble cara: aparença i desig, ordre i decadència.
Amb un to que barreja la melancolia, la lucidesa i l’humor negre, Villalonga dibuixa el retrat d’una Mallorca que es resisteix a desaparèixer, però que sap que ja ha perdut.
Els editors Pilar Bertran i Jordi Cornudella parlen de la nova edició de l’obra i els textos sobre ella de quatre narradors “Posats a reivindicar la vigència de la novel·la fonamental de Llorenç Villalonga, hem cregut que valia la pena que uns quants escriptors de generacions diferents hi diguessin la seva, de manera que qui llegeixi o rellegeixi Bearn o la sala de les nines pugui contrastar, si vol, la seva lecturaamb la que en fan uns quants narradors actuals de solvència contrastada Agraïm a Sebastià Alzamora, Carlota Gurt, Sebastià Portell i Carme Riera que hagin acceptat la nostra invitació”.
La Mallorca que ja no existeix
Un dels grans valors de Bearn és el retrat precís de la Mallorca preturística: una societat ancorada en les possessions, l’Església, les jerarquies familiars i el silenci. Un món que viu d’esquena al progrés, on les passions es contenen i l’obediència es practica amb naturalitat. Villalonga el coneixia molt bé. I no en fa ni exaltació ni burla: en fa literatura. Tal com escriu Carme Riera: «Bearn és una novel·la magnífica que aguanta perfectament el pas del temps i que cal llegir si es vol conèixer com era la Mallorca preturística. Villalonga la retrata de manera exacta.»
Una novel·la d’idees (i de contradiccions)
A Bearn, hi conviuen moltes tensions. No només les del protagonista, sinó les de tota una època. És una novel·la d’idees: s’hi parla de la religió, de la llibertat, del desig, de la decadència, del paper de la dona, del futur d’Europa. Però també és una novel·la de personatges, d’espais, de sensualitats contingudes i de passions reprimides.
Villalonga, que admirava Voltaire i llegia Spengler, no tenia una ideologia fàcil d’etiquetar. De fet, va simpatitzar amb el feixisme de Falange com a reacció a la descomposició d’Europa. Un fet incòmode però revelador. Com apunta Sebastià Alzamora: «Sí que l’obsessiona el declivi de la civilització europea. I la seva implicació al feixisme volia ser una resposta personal a aquest temor, com la de tants altres escriptors que van veure en el feixisme una afirmació europea davant l’obscurantisme.»
Un estil refinat, una llengua viva
Una de les raons per llegir Bearn avui és la seva llengua. Rica, precisa, plena de girs mallorquins i d’una elegància que no fa ostentació. Els diàlegs tenen vida pròpia. La veu narrativa és subtil i maliciosa. La construcció formal de la novel·la, amb una estructura circular i una simetria de miralls, és d’una modernitat absoluta. Com escriu Carlota Gurt: «És una novel·la amb estructura de mirall, amb aforismes genials, ironia fina, llengua refinada, viva. Em fascina com Villalonga dibuixa la dualitat inescapable de les idees i les persones. I sobretot m’interpel·la la pèrdua del paradís: també nosaltres som testimonis de la fi d’un paradigma.»
Un clàssic que no es pot defugir
No totes les grans novel·les esdevenen clàssics. Bearn, sí. I ho fa per mèrits literaris, però també perquè ha influït generacions senceres. Ha estat reeditada constantment, traduïda a diverses llengües, estudiada i discutida. El seu impacte no s’ha limitat a Mallorca. Sebastià Portell recorda «Tal vegada, els clàssics són aquells autors o llibres que els membres d’una cultura no poden defugir. Bearn ho és. No només pel reconeixement crític o les reedicions, sinó per la seva influència profunda.»
Una novel·la amb una història complicada
Bearn es va publicar primer en castellà, el 1956, perquè Villalonga volia presentar-la al premi Nadal. El 1961 sortia la versió catalana, al Club dels Novel·listes, però amb censures i retallades importants. Joan Sales va suprimir l’epíleg i part del títol. L’autor va quedar molt decebut.
La versió que realment volia Villalonga va arribar el 1966, a El mite de Bearn, dins les obres completes d’Edicions 62. A partir de manuscrits i revisions, el filòleg Josep Antoni Grimalt va reconstruir el text. El 1993, en fixava una nova versió més dialectal. Ara, el 2025, Edicions 62 presenta l’edició definitiva, basada en aquella, revisada i neta, amb una presentació editorial impecable.
Qui era Villalonga?
Llorenç Villalonga (Palma, 1897 – 1980) va ser metge, escriptor i articulista. Procedia d’una família aristocràtica i va viure sempre entre dues fidelitats: la racionalitat moderna i la tradició mallorquina. La seva primera novel·la, Mort de dama (1931), va trencar motlles. Però no va ser fins als anys seixanta que va assolir el reconeixement amb Bearn.
La seva obra inclou títols com L’hereva de Dona Obdúlia, Falses memòries de Salvador Orlan, El misantrop i Andrea Víctrix (Premi Josep Pla 1973), una sàtira de ciència-ficció sobre una societat post-sexual i totalitària. Amb Villalonga, cada novel·la és una provocació.
