L’escriptora Coia Valls presenta a L’Illa dels Llibres el sisè capítol d’un diari personal sobre la novel·la ‘Els camins de la llum’.
Sí, hi ha altres mons, però es troben al nostre abast perquè també viuen en nosaltres. Aquesta idea, bastant comuna per altra banda, és una de les principals conclusions que treus quan escrius. Et converteixes en un constructor d’històries, imagines impossibles que puguin fer-se realitat en la ficció. Res gaire allunyat del que succeeix quan llegeixes. També el lector/a posa sobre la taula tot el que és, totes les seves experiències, per desxifrar el llenguatge de l’escriptura. Perquè hi ha un instant en què ens donem la mà i aleshores esdevé el moment màgic.
La prèvia a aquest moment acostuma a suposar una quantitat ingent de feina. Una novel·la desplega tot un món que deus elaborar, d’entrada, dins teu. El que has viscut fins aleshores és el teu material de partença, però en el cas d’una novel·la històrica la proposta és ser el més fidel possible a una època. Sempre, això sí, des de la perspectiva del teu propi segle. Perquè més que un mirall del passat, la novel·la històrica és una interpretació del passat.
Tots aquests moviments el que produeixen és una profunda addicció. Parlem de construir mons, de ser el Déu de la teva creació. Parlem de reunir dades que la teva mirada particular transforma en un espai únic i a través de l’escriptura es despleguen, doncs, com el disseny d’un arquitecte.
El més apassionant, però, és que el resultat final depèn de tu, lector/a, perquè li atorgues la categoria d’una història que acceptes viure de la mà dels meus personatges.
Segur que enteneu que avui, em senti especialment nostàlgica i enyoradissa. D’aquests dos anys i mig que he dedicat a la novel·la, de tots els documents, papers, gravats, fotografies, llibres amb que vaig omplir el meu espai de creació, d’una vida paral·lela que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha fet feliç.
Text: Coia Valls
Imatge: ©xrtrigo
