L’escriptor guardonat amb el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes reconeix en el discurs d’agraïment que de petit, no somiava en ser escriptor.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural l’any 1969, és un reconeixement a la trajectòria d’una persona que “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”
Quim Monzó ha rebut el guardó del Premi d’Honor durant la celebració de l’acte de lliurament celebrat al Palau de la Música Catalana.
El jurat ha definit Quim Monzó com “un referent ineludible per als escriptors catalans” i ha valorat, entre d’altres, que “la seva capacitat narrativa, unit a la seva facilitat per copsar les formes populars, han fet dels seus textos veritables actes notarials d’un temps i d’un país”.
En el discurs d’agraïment Quim Monzó ha fet referències a la seva trajectòria i també a la situació actual de Catalunya.
En uns tuits recollits per Omnium Cultural, Monzó ha assegurat que “No adoptaré ara la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès”
Sobre la seva infantesa ha destcat que “Si hagués nascut ara, fa uns pocs anys, no sé si m’hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d’escriure, encara que sovint facin pena.”
La ràdio sempre ha estat present en el da a dia de l’escriptor “Com a centre narratiu de la casa hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d’un bufet o d’una calaixera, al menjador. Tots els habitants de la casa s’hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies.”.
Malgrat que els llibres no eren gaire presents a casa “l’oferta de lectura que hi havia era minsa: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per estalviar-se haver de pagar un lampista.” Un dia va descobrir que ‘cada mes, crec, a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús.” i afegia “I com que una cosa porta a l’altra, llegir impel·lia a escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius repliques o matises textos que t’han agradat.”
Escriure va ser el següent pas malgrat que ”no somiava a ser escriptor”. Voler ser escriptor és tota una altra cosa. És posar, per damunt de la passió per escriure, la dèria de ser algú.”
Sobre el biliobus que el proveïa de lectures Quim Monzó ha recordat ‘Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer va néixer amb la Mancomunitat. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l’època republicana qui els va consolidar.”
Tampoc sabia ”que l’últim viatge que va fer un d’aquests bibliobusos va tenir lloc el el 23 de gener de 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Dins del bibliobús hi anaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l’exili.”
Finalment ha volgut destacar “Que, per comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s’hagués de fer servir per portar escriptors a l’exili és un retrat nítid del que hem viscut al llarg de la història, i del que vivim encara ara.” Monzóe s’ha preguntat ‘si haurem de tornar a fer servir aviat un bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l’opressió, de la tirania.”.
L’acte de lliurament del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no ha pogut comptar amb la presència del president d’Òmnium, Jordi Cuxart, empresonat a la presó de Soto del Real. Les paraules de Jordi Cuixart però han obert l’acte del Palau de la Música a través d’una carta escrita des de la cel·la 210 de la presó de Soto del Real amb veu en off de l’actor Lluís Marco.
Quim Monzó va néixer a Barcelona l’any 1952. Va començar a publicar a principis dels setanta, a diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d´Irlanda del Nord, Vietnam i Cambodja.
L’any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord-americana. Ha traduït contes, novel·les i obres de teatre d’autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Salinger o Mary Shelley, i les seves obres s’han traduït a més d’una vintena d’idiomes
Ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema. És col·laborador habitual de La Vanguardia i Catalunya Ràdio.
Ha publicat onze llibres de narrativa i deu d’articles. Autor de Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i Olivetti o Guadalajara (1996). Aquests cinc llibres són revisats i aplegats a Vuitanta-sis contes (1999), obra que el porta a guanyar el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d’Or, l’any 2000.
Autor, també, de les novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989), Quim Monzó té una trajectòria especialment extensa com a articulista. Les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010).
Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d’Or al millor llibre de l’any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d’Or.
