Cantavella ens recomana la novel·la ‘La tardor de la llibertat’ (Columna) de Víctor J. Jurado
L’amor impossible ha estat el tema principal de grans novel·les. En aquest cas el Romeo amb el que ens trobem és un català independentista i la Julieta porta tricorni. Sí, sí, no vaig errat, he escrit “tricorni” perquè la xicota és evidentment una guàrdia civil.
La història té pebrots perquè la noia en qüestió forma part del contingent d’orangutans uniformats que van venir a cardar-nos hòsties el dia 01 d’octubre i s’allotja dins del vaixell piolí.
L’esforç que ha fet l’autor per posar-se dins de la pell de dues mentalitats tan diferents és de proporcions bíbliques, i ho ha aconseguit perquè el personatge de la picoleta és del tot creïble, no encaixa en cap tòpic. És una noia jove, alegre que acompanya els seus amics a fer escalada i barranquisme… una jove normal i corrent.
Si algú es pensa que es tracta d’una novel·la independentista va errat, tampoc és unionista, senzillament es una història d’amor que no va contra ningú, i en els temps que corren és prou difícil. Personalment jo seria incapaç d’escriure una història en la que un personatge fos un dels agressors de la meva gent i descriure’l com una persona amb sentiments. Al primer capítol ja l’hauria fotut per la borda del vaixell i s’hauria ofegat a l’aigua bruta del port o potser se li hauria disparat l’arma reglamentària i li hauria volat el cap al seu sergent.
Però en Víctor Jurado ha sabut mantenir les distàncies i ens ofereix un llibre fresc, molt agradable de llegir i que fa una repassada a la nostra història més recent. El ritme del relat és ràpid, evita les descripcions inútils i la construcció psicològica dels personatges és força vívida. Apta per a qualsevol tendència política.
És un llibre perfecte per aquest estiu, tot i que estigui ambientat a la tardor, una tardor que mai no oblidarem, ni els uns, ni els altres.
El llibre va ser publicat el mes de març, per aquesta raó ja ha deixat de ser novetat i aviat desapareixerà de les piles més visibles de la llibreria. O potser no. Dependrà de vosaltres, lectores i lectors. Donem-li una mica més de gas a aquesta novel·la, omplim el seu dipòsit.
Jordi Cantavella
