0 Flares 0 Flares ×

El darrer títol de Coia Valls ‘Si tu m’escoltes’ (Comanegra),  no es correspon amb el tipus de novel·les històriques extenses amb les quals aquesta escriptora ha triomfat. Semblaria que ha de tractar-se d’una obra menor pel fet de ser breu però aquest pressupòsit resulta erroni com tantes vegades.


El seu primer gran encert és ambientar-la a la Tulsa (Oklahoma) de l’any 1953. Situada
al tornado Alley i un dels punts de partida de la famosa ruta 66, la ciutat està sotmesa a unes condiciones climàtiques extremes i durant els mesos càlids pateix tormentes, forts vents i tornados. Coneguda com la “capital mundial del petrol”, encarna els nostres estereotips de la Nord Amèrica emprenedora i moderna alhora que conservadora i racista. Aquesta contradicció unida al magnetisme de la seva metereologia despietada la fan un escenari ideal per parlar de l’empatia que és l’emoció humana que volia abordar l’autora per a una col·lecció que versa sobre les emocions. Per aconseguir-ho, s’endinsa en sentiments humans tan destructius com la por al fracàs, els fantasmes del passat i els prejudicis. Ho fa a través del protagonista de la novel·la, en John Cavage, un home d’èxit segons els valors americans més arquetípics i d’una ciutat emblema d’aquests valors on ell hi encaixa com un guant.

En John té 37 anys. És la mena d’individu fet a si mateix competitiu i individualista que ens imaginem a la perfecció com a gerent de la planta de producció d’una empresa petrolera de Tulsa. Ben vestit i calçat, a l’estil d’una època on l’aspecte marcava clarament l’estatus de cadascú. Es mou pels seus dominis amb seguretat i una indiferència gairebé menyspreadora de la resta del món; una bona feina on està avesat a manar, bon salari, bon cotxe, bona casa en el barri acomodat concordant a la seva posició privilegiada en una població rica, malgrat els estralls de la Segona Guerra Mundial, però amb comunitats afroamericanes segregades i també bosses de pobresa típiques d’una societat “surenya” molt estratificada.

En John també té una familia modèlica; una dona encantadora i una nena adorable de
cinc anys. Aquest personatge irritant (presumit, metòdic, eficaç), que alhora provoca
una morbosa atracció mentre hom l’imagina fent barbacoes al jardí amb
autocomplacència, cau en desgràcia tot just començar la novel·la. El triomfador
egocèntric és acomiadat de l’empresa petrolera acusat d’una conducta impròpia a causa
de les males arts d’un company. De sobte, es troba sense feina i amb una taca personal
fruit de la imfàmia que pot escampar-se per aquesta Tulsa socialment tan provinciana a
la velocitat, mai millor dit, d’un tornado.

A partir d’aquí, comencem a conèixer l’home que desposseït de la seva posició ja no és
tan Fort. Descobrim que la seva indiferència té l’arrel en una infantesa desgraciada pels
efectes de la guerra que el van fer tancar-se en si mateix i perdre la capacitat d’empatia
i que la seva seguretat estava basada només en factors externs com són els conceptes
de l’èxit apresos i els clixés de masculinitat. Tot allò que pensava haver-se guanyat a
pols, sense demanar res a ningú, es desmorona. En la seva nova situació, en John,
atrapat en la negativitat i flirtejant amb la depressió, es veurà obligat a treballar de
comercial per poder continuar mantenint la seva família. Com a màxima expressió de la
seva humiliant caiguda, començarà a vendre a domicili (l’anomenada venda porta a
porta o a porta freda).

Aquest ofici gairebé perdut al món occidental resulta una altra elecció proverbial de
l’autora per emfatitzar els valors de la nostra societat així com també resulta
enormement simbòlic l’objecte en concret que haurà d’intentar introduir a noves llars.
Fou just els anys 50 quan el sistema econòmic americà basat en l’oferta va emergir amb
força i van començar a inventar-se i fabricar-se tota mena de productes revolucionaris i,
primer ells i després nosaltres, vam començar a acumular coses com a símbol de
prosperitat, aspiràvem a tenir cada nova comoditat que sortia al mercat i, sobretot,
volíem aconseguir allò que tenia el veí del costat. Va néixer un consumisme que passaria
d’incipient a compulsiu.

La història juga amb aquests factors com juga i aborda altres aspectes de la psicologia i
la complexitat humana posant en evidència la teranyina d’egoïsmes, obsessió per les
aparences, noves frustracions sorgides de les noves necessitats i escales de valors
equivocades on estem atrapats. Una teranyina que ens aïlla i només provoca miratges
de felicitat. En aquest descens al John als inferns s’adonarà com mai del valor de la
comunicació i de poder comptar amb altres persones. Seran decisives figures com la
seva amatent esposa (la seva fortalesa i incondicionalitat), la seva filla amb la qual aflora
tota la tendresa reprimida, un amic retrobat providencial, una desconeguda que
provocarà un gir final inesperat… La tasca de venedor, per a la qual no se sent apte i que,
a més, considera inicialment una degradació, esdevindrà una lliçó que li canviarà totes
les perspectives d’una forma radical i li ensenyarà, com emfatitza el subtítol de la
novel·la, que saber posar-nos al lloc de l’altra és la solució.

La novel·la constitueix, per tant, un toc d’alerta elegant i assossegat però prou
contundent sense una sola paraula supèrflua. Cadascuna d’elles està meticulosament
triada i ubicada amb preciosisme i harmonia com en una melodia fins conduir-nos a
l’anhelada resurecció d’en John Cavage. Es tracta d’una obra honesta que desprèn
autenticitat i una força literària que, de vegades, les novel·les més llargues no deixen
brillar amb tanta claretat per la seva pròpia complexitat que ens distreu i aclapara fent
que se’ns escapi a voltes l’essència del drama.

Amb aquest exercici l’autora ens mostra com la complexitat pot explicar-se d’una manera igual de curosa en la brevetat emprant un estil delicadament concís. Les sevesdescripcions de personatges, situacions, atmosferes i sentiments són texturades, minucioses i envolvents, d’una intensitat addicional, precisament per la condensació a la qual obliga la limitació de l’espai.

També experimentem l’entorn natural de Tulsa d’una forma gairebé física; la pols que se’ns enganxa, la pluja que -per fi- oxigena l’aire, els animals que formen una part imprescindible d’un paisatge descarnat. Bateguem amb una ciutat que no s’atura amb unes quantes pinzellades descriptives que ens porten allí en qüestió de segons.

La bona literatura intensifica el seu sabor dins el pot petit de vidre i assaborim amb més compte i gelosia els instants i les paraules conscients que se’ns acaben ràpid. Sovint les el·lipsis hi resulten tan eloqüents com les línies que les emmarquen. Per això ens imposem un temps més lent i una reflexió més profunda per retenir la història una estona més.

Aquesta és una peça per llegir-la més d’una vegada, pausadament, un petit immens
plaer que traspua en tot moment la sensibilitat i el talent que l’autora va esmerçar a
escriure-la.

Marta Magrinyà
Reus, 2018

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here