0 Flares 0 Flares ×

Analitzem “Des del pensament dels filòsofs”, el darrer poemari  d’Albert Guiu, un homenatge a la filosofia

Al sud del país, en els llogarets propers a l’Ebre, s’hi ha cogut des de sempre bona poesia. El màxim exponent n’és Gerard Vergés, el rapsoda que traduí els sonets de Shakespeare al català i que amb el llavi inferior doble que li voletejava amb independència del superior, dissimulat pel seu bigoti frondós, recitava els sonets de Purcell en un anglès impecable, mentre el seu riu mític corria amb tinta sobre el paper blanc com els vols d’ibis que ell mateix glosava solcant la vall fluvial.

Terreta, l’ebrenca, potser més coneguda per la prosa dels Montcada, Bladé, Cid i Mulet, Carranza, Aliern o Arbó que per la poesia. Els vorals de l’Ebre han alimentat emperò una delicada i fenomenal lírica. Tenim d’exponents a l’esmentat príncep de les lletres ebrenques, Gerard Vergés, esguardat per noms insignes com els de Zoraida Burgos, Albert Roig o Albert Guiu,  rubricadors de poemes que res tenen a envejar a d’altres poemaris hostes del Parnàs català.

I em vull aturar en aquest darrer nom, el del flixanco Albert Guiu, professor de llengua i literatura castellana, escriptor prolífic que abeura de la prosa i l’assaig però sobretot de la poesia on ha culminat poemaris de la qualitat de “De la mà de la meva filla” (Premi Miquel Martí i Pol de poesia) o “Els versos de la prostituta” (Premi Marià Manent de poesia) entre d’altres.

El seu darrer treball publicat aquest 2018 per Neopàtria i intitulat “Des del pensament dels filòsofs” és una delícia poètica i un prodigi intel·lectual. Marida, el mestre Guiu, poesia i filosofia, dedicant un poema temàtic als grans pensadors de cada època, escollint-ne els màxims exponents, des de Tales de Milet fins a Albert Camus. La delicada paraula de Guiu, la seva mirada interpretativa, mimetitza el nucli del pensament del filòsof. Memorable poemari per la lírica i la força dels mots.

Els privilegiats amics de l’Albert coneixem sobradament la seva predisposició creativa i agilitat lingüística, els jocs improvisats de trenar un vers lliure a l’instant en oferir-li tres paraules a l’atzar. Sí amb “De la mà de la meva filla” havia plorat la pèrdua de la neboda infant i havia viscut la tragèdia “sota l’ala de foc del corb” amb “Des del pensament dels filòsofs” he creuat el temps filosòfic sobre un vaixell de lírica esmolada.

M’he fet aigua amb Tales i la paraula, he finit l’eternitat amb Hegel amb “la bonica gota de pluja del no-res d’on salpares” i m’he demorat amb Sartre, el meu admirat Jean Paul, “a l’hort del proïsme, cercant molts cops dolçor a les pomeres socials, amb les llàgrimes d’una pluja de foc”…

Mirífic treball d’Albert Guiu, recomanat per a gurmets de la poesia i el pensament i aconsellat fefaentment als visitants i assedegats de la bona lírica. Albert, amic meu, parnassià de l’Ebre, no t’aturis i segueix escrivint poemaris que alletin el nostre imaginari de nigromants juguesques del verb i vols de pensaments en els núvols tous de la nostra vallada fluvial.

Miquel Esteve
Móra la Nova, Juliol 2018