OPINIÓ – ‘El foc i la paraula’ per Maria Carme Roca

L’escriptora publica a L’Illa dels Llibres un article d’opinió on relaciona com viu la situació política i social actual a Catalunya i el fet d’escriure una novel·la.

Has de treballar, has de fer la teva feina, que és la de escriure i… No pots. T’hi esforces i a cop de voluntat ho aconsegueixes, però només una mica, perquè aviat et tornes a distreure, oblides el text i entres amb desfici a la xarxes, t’hi endinses intentant trobar, llegir aquella notícia que fa tant de temps que esperes.

No hi és. No existeix. Et penses que ja no vas amb el lliri a la mà i t’equivoques, erres de ple. La teva ingenuïtat et delata i els altres sempre se t’avancen. Dolguda, et refugies de nou en el teclat que els dits colpegen amb força. I escrius, escrius enquimerada com si el món s’anés a acabar a l’endemà.

I qui ho sap, perquè al carrer hi ha soroll, un de vell, que ve de molt lluny, i un altre de molt nou, fill d’aquella remor antiga que sempre han intentat eliminar amb sang i foc.

El teu poble, el que tu sents teu, bull indignat. I tu, per dins, també ho estàs, d’encesa. De ràbia, de tristor i d’impotència.

Escrius i et sents culpable de fer-ho, perquè ara, en aquest moment també voldries ser allà, dempeus o asseguda al terra al mig del camí, de la carretera, clamant pacíficament, però ben alt, contra una injustícia tan cridanera que, podrida, ha emmudit, s’ha ofegat amb el significat de la paraula.

La paraula, la teva eina, la teva única arma.

Encadenes els mots, però aquests es barallen, es revolten per confegir el text. La realitat et supera. I no ho vols. No penses rendir-te. Esperonada, la imaginació acud al teu auxili. Ja ho saps que sempre és així, que en temps de decadència, de crisi, la creativitat creix i s’alça altiva com una flama atiada per l’avern. El foc empeny.

Una petita guspira s’ha encès, s’ha anat formant la flama i ha anat creixent la foguera. Que et costa escriure, dius. Què et pensaves? Ja saps el que deia Bertolt Brecht que són “temps dolents per a la lírica” Per a la lírica i per a la prosa… Per tot.

I et costa perquè sembla banal fer-ho quan està en joc la llibertat i la justicia. Però tu escrius i escrius. De tant en tant t’atures i et preguntes per què ho fas, això d’escriure? Dius que tens una historia que contar. I a qui l’interessa, digues? I t’excuses dient que no ho pots evitar.

El teu mòbil fa pampallugues, no dona a l’abast de missatges. Debades intentes ignorar-lo i per fi, l’apagues. Prou. Tanques un moment els ulls i et quedes amb les imatges que t’animen: foc i aldarulls a banda (i els polítics, és clar), la teva gent es mou, fa caminades, canta, es manifesta en pau i companyonia. Res no els atura ni els arrests ni les estomacades. Et consola saber que quan pots també hi ets. No vols que la por t’anul·li, que la basarda et sotmeti, fas el cor fort i vols creure que aquelles ombres fosques, armades, que s’acosten inclements (quina tasca tan miserable la seva, Déu meu!) només són fruit d’un malson.

Et refugies en el propi text, les paraules, el teu aixopluc i et ve al cap l’escena d’una novel·la, aquella que encara no ha sortit publicada. I penses en la protagonista a qui li agrada escriure (que atrevida, aquesta dona: que no ho sap, que viu al segle II?) i diu que molta gent hauria de fer el que fa ella: que abocar les llàgrimes, els disgustos i els contratemps damunt d’un papyrus és molt més positiu que arremetre contra els altres, que sovint la ràbia i el desesper es disolen en un tinter.

Tens raó, en això sí. Escriure és terapeutic. I la música. I la pintura. I… Qualsevol activitat creativa esdevé un bálsam guaridor.

Però plores.

Deixa’t anar, va, que també és bo. I pensa que quan les teves llàgrimes, sentides, apaguin el foc, en quedaran les cendres i com l’au Fènix resorgiràs, tu i aquells en els quals creus, escampareu de nou l’esperança. Tingues-ho per cert: després del crit, del clam i la lluita, esdevindrà la calma. Guanyareu.

Maria Carme Roca

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here