0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora Care Santos analitza l’obra ‘Instrumental’, de James Rhodes i estrena espai d’opinió a L’Illa dels Llibres.

No sóc capaç de fer un comentari entusiasta del llibre ­—molt exitós, molt venut, molt comentat, molt recomanat— de James Rhodes, Instrumental, que he llegit tard perquè era d’aquelles coses que pensava que havia de llegir però que em feia una mandra inmensa haver de llegir. Només tastar-ne la primera frase de la meva edició en castellà —«La música clásica me la pone dura»— ja pensava que podia plegar. No perquè no cregui que tothom port trempar amb allò que li sembli, inclosos Mozart o Beethoven, faltaria més. Era una qüestió de forma: esperava més elaboració. Tot i això, el vaig llegir igualment.

A estones desconcertada de trobar el llenguatge més barroer aplicat a expressar el més sublim —la música, allò que la música remou, desperta—; d’altres, horroritzada de conèixer els abusos sexuals que l’autor va patir de petit, que ens explica amb tota la seva cruesa, i les seves inacabables conseqüències; prenent nota tota l’estona de les recomanacions musicals, aturant-m’hi; admirant la passió amb la qual Rhodes parla de la música, només comparable a la que fa servir per parlar del seu fill. Però no és això el què us vull explicar.

           Rhodes m’ha posat deures. Per començar, he buscat i escoltat totes les peces que es citen a l’encapçalament dels capítols.

Rhodes m’ha posat deures. Per començar, he buscat i escoltat totes les peces que es citen a l’encapçalament dels capítols. De Glenn Gould —quin descobriment!— m’he baixat tres discos a Itunes per menys de 30 €. M’he comprat —i llegit— una biografia de Bach. He escoltat unes vint vegades les Variacions Geister de Schumann, pensant en els fantasmes que, segons el seu autor, el van ajudar a compondre-les. De Rhodes no he comprat cap disc. A Youtube hi ha prou material com per dedicar-se hores a escoltar-lo tocar o alliçonar aquells que volen tocar el piano.

            També m’he fet una llista de les persones a qui he fet mal en el decurs de la meva vida. No m’ha sortit gaire llarga, però em pensava que seria molt més curta. La de l’autor, diu ell, ocupa diverses pàgines (i això consola). També he provat de fer una llista de les cinc coses que m’agradaria que passessin al món, sense pensar-m’ho gaire (bé, Rhodes no dóna les normes de l’exercici, però una de les seves peticions és «que el Kentucky Fried Chicken tingui servei a domicili», així que vaig mirar de no posar-me massa profunda). A la meva llista de desijos personals n’hi ha un de general molt ingenu («Que el món s’entengui»), un de prosaic molt concret («Pagar la hipoteca») i tres que llegits només uns dies més tard em semblen estranys, com ara «Llegir més depressa», «Tocar el piano» o «Un ajudant». Bé, potser aquest últim no m’ho sembla tant.

Per últim, sempre seguint Rhodes, he fet una llista dels meus cinc refugis. El lloc o la circumstància en la qual em sento salvada de tot. Per ordre d’importància: l’abraçada d’una persona molt concreta, el llit a l’hivern, el meu racó davant del mar, una (o la meva) biblioteca, un bon llibre.

Em cau bé, Rhodes. M’agrada, tot i que ha escrit un llibre que no m’acaba d’agradar. L’he començat a seguir per Instagram. Si tornés a trobar-me’l (per Sant Jordi ens vam fer una foto junts), no li diria que el seu llibre no m’agrada però ell sí. És difícil admirar als qui et cauen bé. Em penso que en la música, com en la literatura, també deu passar.