L’autor d’El joc de Sade publica la novel·la històrica ‘La fi dels secrets’.

Miquel Esteve (no hay copy)A mitjans del segle XIV la ciutat de Barcelona vivia una crisi econòmica a causa de la insolvència de molts canvistes. La insolvència era castigada amb la mort com la de Francesc Castelló l’any 1361,que marca l’inici de la novel·la.

Miquel Esteve s’endinsa amb ‘La fi dels secrets’ (Ediciones B), en una novel·la històrica protagonitzada pels Gualves, una important família de Barcelona que van arribar a exercir un gran poder econòmic i també polític.  Van dominar durant molts anys qualsevol moviment que es produïa a la ciutat fins i tot els prostitució
Esteve, després de la bona acollida  de ‘El joc de Sade’, canvia de registre per oferir-nos una novel·la històrica sobre l’origen de la banca i les famoses taules de canvi.

 Entrevista de Jordi Milian


Ha deixat enrere el thriller eròtic d’El joc de Sade’ per endinsar-se en una novel·la històrica. A què es deu aquest canvi de registre?

Estilísticament parlant no és cap canvi. Segueixo amb el capítol curt, adjectivant poc, prioritzant la narració a la descripció… Agilitzant, vaja, sense menystenir la qualitat literària i el respecte pel llenguatge. Pel que fa a temàtica sí que retorno a la novel·la històrica (ja havia publicat un parell de títols) però aquest cop amb, tal vegada, més rigor i experiència narrativa.

La situació econòmica i social que escriu a la novel·la és de crisi. El moment de crisi econòmica del segle XIV que narra a la novel·la seria comparable a l’actual?
L’origen de la novel·la és la notícia del degollament d’un canvista de la ciutat de Barcelona, Francesc Castelló, damunt la seva taula de canvi com a penyora de la seva insolvència, el 1360. Aquesta notícia em sobta per la brutalitat i el morbo de la banca que sempre fa de les seves… Em capbusso a la Barcelona Baix Medieval i en aquells anys de 1360 i posteriors em trobo amb una situació de crisi social i sobretot econòmica pràcticament idèntica a l’anterior i unes pràctiques polítiques i mesures idèntiques a les receptes dels governs actuals; una banca amb males arts i el que és el gran descobriment meu en la novel·la: la casta de “ciutadans honrats”, una nova classe social que dominen els negocis i entren en la política per blindar els seus interessos…

Al segle XIV ja existia la corrupció…
Aquesta classe de “ciutadans honrats” tenen negocis importants, són canvistes, drapers, mercaders, juristes, menestrals… Han de ser presents al Consell de Cent i dominar els “usos i costums de la ciutat” i les reglamentacions per protegir la seva butxaca. Són gent, en general, molt formada culturalment, amb estudis (despatxos) on s’hi recullen títols importants, i que han de fer front al poder del rei de caràcter encara quasi feudal d’una banda i al poder celestial i moral d’una Església amb amnistia fiscal i privilegis i que recelen de la jueria del Call perquè són una competència canvista important. Aquí neix el binomi política-finances. A partir d’aquí es perd el sentit de servei de la política entesa com a “poleis”.
L’astúcia dels “ciutadans honrats” és tal que seuen a un rei castellà, Ferran, al tro de Bellesguard a la mort de Martí l’Humà, per interessos econòmics.

la fi dels secretsEnmig d’una situació de crisi sempre hi ha que en treu profit com la família Gualbes.
Els Gualbes són “ciutadans honrats” amb una impressionant casa a la façana marítima de la ciutat, al carrer de Regomir, que dominen la política (tenen membres consellers, batlles…) , les finances (tenen taules de canvi familiars i administradors a la taula de canvi de la Llotja, el primer banc públic europeu) i… la prostitució oficial (són, mercès a una aliança de polítiques matrimonials, propietaris de dos dels tres hostals oficials de dones públiques de la ciutat). Dominen la ciutat de Barcelona vora 80 anys i no tenen ni un sol carrer al seu nom! A més, Ferrer de Gualbes i Bernat de Gualbes juguen un paper decisiu en la seguda del rei castellà al tro català a la mort del rei Martí.

Els Gualbes formaven part dels anomenats ‘’ciutadans honrats’ que formen part de les classes ben acomodades, però no eren precisament honrats..
Eren maniqueus i ambiciosos en el sentit que prioritzaven el negoci. La resta estava al servei dels interessos de la família. La política no era una finalitat de servei sinó de mitjà per protegir els seus interessos. En la crisi duríssima de la ciutat i la corona el 1360, el clavari (responsable de finances de la ciutat) demana liquides a la taula de canvi de Jaume de Gualbes; la crisi de la taula dels Datini, florentins, acaba ensorrant la taula de canvis dels Gualbes, però els negocis drapers i la seva presència en la política i els negocis diversos (com els hostals) els mantenen a primera línia.

La família dels Gualves va dominar durant gairebé dos segles la ciutat de Barcelona arribant a acumular molt poder. Quin era el seu origen?
El seu origen era el mercadeo, els negocis mercaders de draps en concret i després de blat i d’altres. Amb Ponç de Gualbes cap a 1350 consoliden el seu nom i posició i és amb el primogènit d’aquest, en Ferrer de Gualbes, amb qui acaben de posicionar-se dins la ciutat i la casta de “ciutadans honrats”. Tenien les seves tensions amb els altres “ciutadans honrats” poderosos de la ciutat com ara els Dussai…

Com van arribar a acumular tant poder?
Pel seu olfacte! I perquè van combinar l’art de la mercaderia i els negocis amb la cultura. En el testament de Ferrer de Gualbes s’inventarien els llibres que figuren a l’estudi, ja procedents del vell Ponç, i hi són Aristòtil, Plató, Xenofont, Ciceró… Aquests “ciutadans honrats” a més havien de posar-hi molta llenya al foc perquè tenien al davant un rei i els seus privilegis encara semifeudals i l’Església que amb la seva moralitat els truncava negocis. Per exemple, la usura estava prohibida i això fa que els canvistes com els Gualbes no poguessin oferir “prests” obertament com la jueria.
Aleshores han d’inventar actius “tòxics” com els violaris i censals, modalitats de préstec encobert que eren poc exigents amb les garanties dels prestataris i el seu ús “alegre” va ajudar a la crisi de liquides general que va tenir el seu punt àlgic el 1360, data en què es degolla a Francesc Castelló.

El seu poder arribava a dominar també els afers polítics fins al punt d’afavorir la coronació d’un rei castellà com, Ferran d’Antequera per afavorir els seus interessos. Per què els interessava ajudar a Ferran d’Antequera?
Era una jugada de tira línies pels seus negocis. En primer lloc era necessari un exèrcit fort que salvaguardés els negocis a la Mediterrània i al Rosselló. I el castellà era l’exèrcit, tal vegada, més poderós de l’època. En segon, Castella era privilegiada en llana i draps i els Gualbes tenien en els draps una font molt important de negoci. I en tercer lloc, l’aliança amb Castella acabaria amb les tensions militars que costaven molts diners al rei i que indirectament els repercutia, tot i que com dominaven la política s’escapaven com podien.

Tenint en compte que els Gualves dominaven les finances i també eren propietaris dels principals prostíbuls de la ciutat. El sexe i els diners continuen dominant el món?
És trist de reconèixer però és una constatació quan viatges en el temps que les finances i el sexe van molt lligades i que són l’explicació de la gran major part de la història.

En tota crisi els perdedors sempre són els mateixos?
Sense cap mena de dubte. L’any 1360 a Barcelona quan les arques del clavari son buides i s’ha de fer front als compromisos, a més de demanar diners als canvistes privats (Gualbes i Dussai) una altra opció era apujar les talles, els impostos directes anuals sobre patrimoni. Però no es fa això que hagués estat la solució més raonable “qui més te, més paga”. Es pugen els impostos sobre el consum de carn i blat (l’IVA de l’època). Per què? Perquè els “ciutadans honrats” dominen el Consell de Cent i les institucions i són els que més tenen. L’Església… amnistia fiscal absoluta. El rei… pilotes fora. Qui acaba pagant els plats trencats? Els humils, la gent treballadora, els petits mercaders i menestrals… Com sempre!!!!

La novel·la arrenca amb una execució d’un canvista per ser insolvent a conseqüència d’una llei que perseguia als insolvents.
La llei prové de 1320 de temps del rei Pere i era molt estricta. A la ciutat de Barcelona les lleis que castigaven els canvistes fraudulents o que incomplien amb els compromisos eren molt severes. La imatge de solvència d’un canvista eren les estovalles que lluïa damunt la taula de canvi. Sí lluïa estovalles és que era solvent. Si li havien obligat a treure i operava sense, és que tenia problemes d’incompliment. Si aquest incompliment era denunciat i es devia diners a un client se’l castigava durant un any a pa i aigua i se’n feia escarni públic passejant-lo a lloms d’una mula o pregons per la ciutat. Si persistia se li embargaven els béns al canvista. Si no eren suficients i no podia assumir les seves obligacions, finalment doncs, se’l degollava damunt la seva taula de canvi.

Fa dos mesos Jen Weidmann president del Bundesbank advertia als banquers alemanys de ser castigats com els banquers catalans medievals per males arts. Per tant, la duresa legal sobre els canvistes catalans és coneguda en el món econòmic internacional (o be Weidmann s’ha llegit la novel·la meva!!!!). A més els catalans tenim el primer banc públic europeu: la taula de canvi de la ciutat a la Llotja.

La fi dels secrets ens acosta a la tasca que realitzaven els canvistes. Com funcionaven els canvistes en el segle XIV?
L’origen de les taules de canvi era el canvi de moneda dels mercaders i viatgers estrangers. Un florentí canviava florins per lliures en un Portal de la ciutat de Barcelona per comprar-hi. Aquesta pràctica va posar de manifest les primeres lletres de canvi per evitar els furts i robaments de moneda.

L’activitat econòmica de la ciutat va requerir aviat operacions de finançament. Estalvis remunerats i préstecs. L’Església prohibia la usura i els guanys amb interessos de dipòsits. Es van haver de fer invencions financeres per esquivar aquesta moral, com abans esmentava els violaris i censals i d’altres… És paradoxal que els Médici a Itàlia creen els “dipòsits confidencials” per captar els estalvis i rendes de l’alta cúria eclesial i esquivar la prohibició moral amb l’anonimat dels estalvis…

A l’època hi havia una certa competència amb els usurers del Call jueu.
Els jueus eren prestadors del rei i feien operacions de “prest” al 20 per cent amb ciutadans cristians. Els canvistes privats els miraven amb recel perquè els tipus d’interès implícits de violaris i censals estava al voltant del 8 per cent. A més les garanties eren menors. No és estrany que l’any 1391 amb el famós assalt del Call de Barcelona i aprofitant la revolta peninsular anti jueva, s’eliminés per sempre més la jueria i per tant la competència canvista i de negoci. Els “ciutadans honrats” van fer negoci amb aquell assalt al Call i també el rei…

L’any 1401 es creava a Barcelona La taula de canvi, que podríem considerar com l’inici de la banca europea.
Va ser una pensada interessant. Les comptes de clavaria de la ciutat estaven enfonsades, endèmiques… Es va pensar en una taula pública que recollís tots els fons procedents de partides judicials (embargs, retencions…) per a disponibilitat del clavari i que així no depengués tant de canvistes privats a qui havia de demanar liquides i avançaments d’imports de les talles. També hi podien dipositar els seus estalvis els ciutadans.

Va tenir una gran inauguració i una bona arrencada. Va alleujar al clavari, però ben aviat aquest en va fer mal ús i al cap de pocs anys va ser la taula de la ciutat la qui fiscalitzava les comptes del clavari, els seus administradors. Va travessar les crisis de les taules privades, influenciada per les crisis de les taules italianes…

Però la taula de canvi de la ciutat de Barcelona a la Llotja és el primer banc públic europeu de la història, això vol dir que els catalans hem estat sempre hàbils amb les pràctiques financeres…