Amb ‘El poeta del poble’ Andreu Carranza va rebre el Premi Josep Pla on ret un homenatge a Jacint Verdaguer.
Entrevista de Jordi Milian
Andreu Carranza ha decidit novel·la bona part de la vida de Jacint Verdaguer de qui destaca la fascinant vida del poeta i escriptor català.
Carranza ha rebut el premi Josep Pla amb una novel·la que narra el debat constant d’un poeta per decidir si havia de decantar-se per la religió o per la literatura on com diu el mateix autor ‘ decantar-se pel calze i la lira, és a dir el poeta i el capellà.
El poeta del poble (Destino) és una novel·la que arrenca amb Verdaguer convertit en conseller de l’home més ric i influent del país, el marquès de Comillas, i acabat de coronar príncep dels poetes, un triomf social com mai abans no havia experimentat un escriptor català, en plena efervescència de la Renaixença
De Jacint Verdaguer és reconeguda la seva tasca com a divulgador i promotor de la llengua catalana, però Andreu Carranza va molt mes enllà i s’endinsa en els pensaments i contradicció de l’autor d’obres com ”Canigó” i ”L’Atlàntida”
Què és el que més l’interessa de Jacint Verdaguer?
Em va fascinar la seua apassionant vida! És un immens poeta, amb una increïble capacitat imaginativa i creativa, això està per damunt de tot, però la seua vida enlluerna. T’adones que no és gaire normal…, un jove poeta, fill del poble (Folgueroles) que assoleix les màximes cotes de fama i reconeixement, que viu al luxe opulent del Palau Moja, casa dels marquesos de Comillas, on fa de capellà domèstic, ho té tot, coneix reis, prínceps, nobles, viatge per tot el món… I després caua l’abisme de la tragèdia rebutjat, perseguit pels poderosos, els mateixos que el van entronitzar, viu en la pura misèria i es veu amb l’obligació de demanar almoina…
Com el va descobrir?
El primer record que tinc és el de la meua iaia Maria de la Fatarella i la meua mare, que em recitaven de memòria a Mossèn Cinto… Després vaig conèixer la seua obra i també me l’he trobat en alguna de les novel·les, com per exemple “La Clau Gaudi”
De Jacint Verdaguer coneixem la seva obra i els assajos que s’han escrit però mai s’havia novel·lat la seva vida. Per què creu que ningú ho havia fet abans?
S’havien fet novel·les sobre Verdaguer, la darrera “El mossèn” de la Isabel Clara Simó, on es toca la figura del poeta parcialment. Agafar tota la vida del poeta, tota la complexitat, les peripècies vitals, les contradiccions, les trames creuades, la darrera part de la vida del poeta, que sembla un laberint d’intencions, camins, fets, pensament, sentiments, posicions, arguments…
La veritat que espanta una mica… Verdaguer és un romàntic i els alts i baixos de la seua vida són constants. A més es tracta d’una figura importantíssima per la literatura catalana… Tots aquests factor potser han sigut obstacles… Que jo he intentat salvar deixant-me guiar per l’instint narratiu i l’emoció… Que ningú oblidi que això és una novel·la i la meua pretensió, la meua prioritat és entretenir i commoure els lectors, no pretenc substituir els biògrafs ni els historiadors o els doctors de les distintes capelletes catalanes que pontifiquen sobre la literatura i sobre Verdaguer
En quin moment va tenir clar que volia escriure sobre ell?
Des de feia anys em rondava pel cap, però no havia planificat res en concret, fins que un dia les circumstancies em van obrir la porta… Vaig estar al moment oportú, quan passava el tren i així vaig pujar i vaig arrencar
Ha escrit la novel·la més ambiciosa?
No ho sé, per mi ha significat un repte important acarar-me amb els records familiars, el meu passat , i enfrontar-me al “Sanctasanctorum” de la poesia i la literatura catalana… Gaire intocable!!! Imagina’t!!! Tot un repte!
De Jacint Verdaguer és reconeguda la seva tasca com a divulgador i promotor de la llengua catalana. Una tasca que no va ser gens fàcil.
La llengua catalana portava 200 anys de decadència, de fet hi havia grans homes, il·lustrats catalans, com Antoni de Campany que afirmaven públicament que el català era una llengua del passat que no calia recuperar i que ja no servia per a la literatura, la ciència… Era una cosa folklòrica, rescatar el català era una pèrdua de temps… Mossèn Cinto és capaç de donar-li un nou alè de vida, fer volar la llengua i convertir-la en literatura.
La vida de Verdaguer és també plena de contradiccions religioses i culturals.
Era un home amb profundes contradiccions internes, El calze i la lira, és a dir el poeta i el capellà… Però també l’home que viu el luxe dels marquesos de Comillas i que al mateix temps aspira a la pobresa franciscana…
Amb quin Verdaguer es trobarà el lector de la novel·la?
L’home, el poeta, el capellà que ha de viure, sobretot amb totes aquestes contradiccions internes, amb un doll d’ingenuïtat, de puresa que el llença a fer versos, com si la vida fos un llarg poema, com si la seua pròpia vida estès guiada per l’ala de l’àngel… El lector es trobarà els aspectes més humans convivint amb aquest caràcter tan especial del poeta…
Quin és el llegat que ens ha deixat Verdaguer?
La seua creació poètica, el Canigó per exemple és una obra mestra, un clàssic que tot Catalunya ha de conèixer…
A El poeta del poble s’ha permès certes llicències. Era necessari per escriure la novel·la?
Reivindico un altre cop la novel·la com un gènere que el que pretén es commoure i entretenir a la vegada, aquestes són les meues prioritats, hi ha altres escriptor que en tenen altres, crec que en la ficció gairebé tot està permès sempre que sigui versemblant, es a dir sempre que es creia l’espai de complicitat entre lector escriptor… Si el lector passa pagina, entra en el joc que li proposa l’escriptor el cercle es tanca. La novel·la no pot substituir l’historiador ni el biògraf, preocupats en dades objectives…
Per ficar una comparació (totes són dolentes per ajuden) en el cas d’un personatge del passat, com Verdaguer o qualsevol altre, els historiadors son forenses, científics, intenten reconstruir un cos, una anatomia física, examinar teixits, esquelet, formular hipòtesis sobre la seua vida biològica…
El novel·lista, (és la meua visió) intenta donar-li ànima, vida emocional, sentiments, alegries tristeses, és com un semi deu que li dóna l’alè de vida a les pàgines de la novel·la…
El personatge històric autèntic, el real, el Jacint Verdaguer més pur, fou enterrat i mai més tornar a ser, i ni els científics ni els novel·listes mai no podran reconstruir-lo exactament com va ser.
Com a escriptor vostè ha estat més aviat autodidacta. Quins han estat els seus referents?
En tinc molts, començant per l’argentí J.L. Borges durant una època de la meua vida, però també els novel·listes russos, i de la literatura catalana Artur Blade i Desumvila cada cop m’agrada més el rellegeixo tot sovint i al final crec que acabarà imposant-se
Quan va començar a escriure?
Tenia sis anyets que ja escrivia contes que després llegia als meus amics, els dies de pluja al sopluig de les cabanes que teníem als afores del poble, amb una espelma i la fona a la butxaca.
‘L’hivern del Tigre’, ‘La Clau Gaudí’, ‘Impremta Babel’ o ‘Anjub. Confessions d’un bandoler’ formen part de les novel·les que ha publicat fins ara. Com ha viscut tot aquest temps?
Arriba un moment que seria incapaç d’entendre la vida sense la literatura i la música, sense llegir, sense escriure, sense música… per mi la vida no tindria cap sentit. La creació que s’ha convertit gairebé en aire per a respirar.