ENTREVISTA Eduard Castanyo, el repte de traduir a John Banville

El traductor comentat a L’Illa dels Llibres com afronta les traduccions de l’escriptor irlandès i quines són les dificultats.
Eduard Catanyo - John Banville

Eduard Castanyo també ha traduït les novel·les de Benjamin Black, alter ego de John Banville.
Destacat traductor també ha traduït al català obres d’Arthur C. Clarke, Ian Watson, Michael Crichton, Henry James Tom Sharpe Frank McCourt, Lewis Carroll i Roald Dahl entre d’altres

Entrevista Jordi Milian

Com li va arribar la proposta de traduir a John Banville?
Editorial Bromera m’havia encarregat algunes feines a partir de la trilogia de Frank McCourt Les cendres d’Àngela, I tant i El professor. A partir d’aquí, vàrem continuar col·laborant, i l’editorial va confiar en mi per a traduir El mar, que fou premi Booker. Fins aquell moment, jo no coneixia l’autor, i em va agradar molt. He de deduir que a l’editorial li va agradar la traducció, i des d’aleshores he estat “la veu” de John Banville/Benjamin Black al català, excepte en una obra, que no podia traduir per motius de temps.

Com afronta les traduccions de John Banville?
Dubto que hi hagi una sola paraula gratuïta, o no meditada, en les obres de Banville, i per tant això m’exigeix ser tan meticulós com ell. A banda de la lectura inicial, cal mantenir una mena de vocabulari de referència, en un document a part, amb els girs i tics més habituals, les característiques dels personatges, els noms significatius. Després, un cop acabada la primera versió, passo a la revisió, tan seguida com ho permeten les hores, i mirant de deixar una mica de banda l’original per tal de donar-hi més forma.

Quines són les dificultats que hi troba a diferència d’altres autors?
A més d’aquesta precisió en el vocabulari, com a John Banville tendeix a utilitzar estructures molt llargues, amb oracions subordinades, sèries d’adjectius, al·literacions, i jo diria que té passió pels adverbis. En la traducció d’El mar, es va dir que n’hi havia massa; doncs bé: jo havia “reconvertit” una tercera part dels adverbis acabats en ment! Les obres de John Banville són pausades, denses.
Evidentment, hi ha d’altres autors que també tenen una prosa densa.

guitarra blava john banvilleTambé ha traduït les novel·les que escriu com a Benjamin Black.
Quan escriu com a Benjamin Black, la precisió en el llenguatge no minva. Potser la gran diferència és que en les obres de Black, “passen” més coses.
Que ningú no esperi una trama de pel·lícula d’acció, però. Aquí les oracions són més breus, hi ha diàlegs (cosa que amb prou feines apareix fins a La guitarra blava), i, sobretot, si se segueix la sèrie de novel·les de Quirke, es veu de manera molt clara una evolució psicològica dels personatges.
En les novel·les de Banville es repeteixen alguns personatges, però no hi ha opció a veure-hi una progressió. Es pot llegir una novel·la de Black en un parell de tardes (no recomano fer-ho en trajectes de tren, es podrien perdre detalls), però crec que per a llegir Banville cal més temps, o si més no un temps qualitativament diferent.

Què n’opina de l’obra de John Banville?
És excepcional. Això es pot dir de qualsevol autor i segurament ho diuen la majoria de ressenyes de llibres. Banville té una prosa pausada, absolutament controlada. Com he dit abans, no crec que hi hagi res de gratuït ni a l’atzar en els seus textos. Força el llenguatge, el doblega, juga amb dobles sentits. M’agrada Banville, perquè és com un brandi de xerès, intens, dens i dolç, i m’agrada Black perquè és com un syrah intens, dens i saborós, amb menys graduació que el brandi. Hauran de perdonar-me per les comparacions amb begudes alcohòliques.[pullquote]M’agrada Banville, perquè és com un brandi de xerès, intens, dens i dolç, i m’agrada Black perquè és com un syrah intens, dens i saborós, amb menys graduació que el brandi.[/pullquote]

Pot arribar un traductor millorar l’obra original?
Dir això és pecat. Hi ha vegades que els originals et cauen de les mans, però “millorar”, “empitjorar” són termes molt subjectius. Quan entre els lectors hi ha la possibilitat de comparar traduccions, com ara entre la versió catalana i castellana, és més fàcil veure-hi diferències i dir si un traductor ha aconseguit una versió millor que l’altra. He de confessar que alguna vegada sí que he “retocat” alguna cosa, però, afortunadament, els traductors vivim gràcies al desconeixement que els lectors tenen de la llengua original; per tant, “millorar” o “empitjorar” és un secret que queda entre el traductor, l’editor i el corrector.

John Banville assegura que ‘La guitarra blava’ ha estat la novel·les més complicada d’escriure. També ha estat la més difícil de traduir?
Ha estat complicada, especialment perquè de vegades penso que vol que els traductors suem, i introdueix més jocs de paraules i més noms significatius. Em va exigir molt El mar, em va exigir molt, d’una altra manera, Els infinits. Em sembla que ara ja li he agafat una mica de traça, i per tant no La guitarra blava no ha estat la més difícil, malgrat les seves peculiaritats.

Amb quines novel·les es quedaria de John Banville/Benjamin Black?
De John Banville, En primer lloc, Els inifinits, després, Llum antiga. Per la temàtica, el plantejament, el desenvolupament… És difícil verbalitzar per què t’agrada una cosa. De Benjamin Black, El secret de Christine, la primera de la sèrie Quirke, i Fins i tot els morts, que serà la següent que sortirà al carrer. Són els dos extrems de l’evolució dels personatges: allò que t’expliquen a teoria de la literatura, però desenvolupat en diversos títols.