Albert Salvadó torna al gènere històric amb la novel·la Obre els ulls i desperta (Meteora) per endisar-nos a les ciutats de Praga i Pisa del segle XVII amb una historia protagonitzada per Tolino Salerno.
La cerca de La rosa de Jade, els descobriments de Galileo Galiei entre d’altres misteris formen part d’aquesta història situada en una época molt delicada políticament i religiosament amb força enfrontaments sobre els nous descobriments científics i l’església católica.
Voleu fer-ne un tastet? L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Meteora us ofereix el primer capítol de la novel·la.
Primera part
—què és la rosa de jade? —pregunta l’home jove que roman dempeus i que el mira fixament, encara que sense aclaparar-lo, amb els seus ulls de color castany que, segons els arriba la llum, mostren un tint verd.
—Una llegenda —respon l’amo de la casa.
—Expliqueu-me-la, us ho prego.
Václav l’observa. Els seus moviments àgils i el seu rostre de pell llisa corresponen a algú força jove, però en la seva mirada pot llegir que ha viscut intensament, que ha patit de valent, que ha marxat per molts camins i que s’ha proposat assolir una meta, i això li concedeix la gràcia d’una edat indefinida. Porta les sabates cobertes de pols i la roba, encara que neta, ja acusa el pas del temps. Du a l’espatlla una capa gruixuda de color marró fosc que li serveix de manta per dormir al ras, i de protecció quan plou, i carrega un sarró que sembla que és tot el seu equipatge.
És el segon cop que aquest home jove pronuncia les mateixes paraules. El primer ha estat a la porta, quan Václav ha respost la indicació del seu criat Edvard, que mantenia aquell home fora del vestíbul.
—Pregunta per una rosa que sembla que ha perdut —ha dit Edvard en txec i en veu baixa, recelós. Després ha reprès l’alemany i ha alçat el to per afegir-hi—: Senyor, haig de sortir a cumplir l’encàrrec que m’heu fet, però si voleu em quedo.
—No cal —ha contestat Václav, també en alemany—. Algú que pronuncia les paraules «rosa de jade» mereix, si més no, que se l’escolti.
—Tornaré de seguida —ha replicat Edvard i ha abandonat la casa de pressa.
Quan Edvard ha desaparegut, l’amo de la casa ha convidat el nouvingut a acompanyar-lo i l’ha conduït fins a una sala gran que fa uns trenta colzes de llarg per vint d’ample, dividida en dues parts per una arcada i decorada amb fusta fosca.
La mirada del visitant s’ha aturat a la llibreria que ocupa més d’un terç de les parets i que està farcida de llibres, rotlles, carpetes i documents.
No és habitual trobar una cosa així en una casa particular. Les biblioteques d’aquestes dimensions pertanyen als monestirs, als convents, a les universitats o a persones de rang molt alt, com nobles, prínceps i monarques. Tampoc no se li ha escapat que la resta de les parets apareix coberta per dibuixos a llapis i petits quadres que representen flors. El curiós és que tots els dibuixos són de rostres i que tots els quadres són de flors, i que els colors són per a les flors, mentre que el blanc i el negre estan reservats per als rostres. Sense cap excepció. No ha fet cap pregunta, però. Després els seus ulls s’han posat damunt la catifa gruixuda que cobreix el terra de la meitat de la sala, on ha comptat cinc butaques disposades en semicercle.
Václav, alt, gros, ja gran, calb, amb una barba vermellosa i uns ulls clars, l’observava.
El visitant ha acabat la seva inspecció ocular i s’ha tombat cap a ell, que li ha indicat amb un gest de la mà que s’assegués. L’home ha dipositat el sarró a terra i la capa damunt d’una de les butaques, i ha escollit la de l’esquerra, que li quedava més a prop, mentre l’amo n’ha ocupat la del centre.
Per seguir el tast clica l’enllaç. https://www.illadelsllibres.com/wp-content/uploads/2011/12/LlibretObreUlls.pdf
