Un tastet de …. ‘L’últim abat’ de Martí Gironell.

L’illa dels llibres ofereix els primers capítols de la novel·la.

Després d’El pont dels jueus i La venjança del bandoler, Martí Gironell va publicar l’any 2010 L’arqueòleg basada en les vivències del monjo de Montserrat, Bonaventura Ubach, autor de la Bíblia de Montserrat i del Museu Bíblic d’aquest monestir.

Ara l’autor català publica un nova novel·la històrica L’últim abat. Durant la recerca de documentació del seu  últim llibre, L’arqueòleg,  Martí Gironell va descobrir la figura de l’abat Pare Frigola, últim abat de Sant Benet.

La novel·la es centra en la resistència de Sant Benet de Bages al rei de Castella, la corrupció en la política i en l’Església a la segona meitat del segle XVI,  i el paper que van jugar els habitants dels pobles, escanyats per les dues institucions.

Per escriure i documentar-se, Gironell va passar llargues estades en una antiga cel•la d’un monjo benedictí, del Monestir de Sant benet, que va convertir  en el seu centre de treball, i on va poder compartir les seves experiències amb els lectors a través d’una pàgina web i de les xarxes socials.

 

Fragment de la novel·la.

Monestir de Sant Benet de Bages, 22 d’octubre de 1576

–És… —i va fer una pausa en què va sentir el cor que li bategava com un timbal—. És… és mort? —va gosar preguntar finalment un trasbalsat novici que havia entrat a la cambra. Els rínxols rogencs que encara li saltironejaven pel front contrastaven amb la pal·lidesa de la seva fesomia, esquitxada capriciosament per un estol de pigues.
—Sí —li va respondre ras i curt el prior, que vetllava l’abat, ja difunt.
—Ha… ha patit molt? —va voler saber el noi, que encara panteixava, fruit de la correguda que havia hagut de fer i de la tensió del moment.

—Déu n’hi do!—va lamentar amb un enèrgic cop de cap el prior—. Tot i que estava acostumat a aguantar i resistia tota mena d’embats, però aquest…—va fer petar la llengua al paladar en senyal d’impotència, va sospirar i es va començar a descabdellar en explicacions—. Ja feia dies que no es trobava gaire bé. Que si l’estómac, que si el cap, que si el cor, les articulacions… Deia que li semblavaque li rondava una galipàndria, però estic segur que ell ja sabia que l’abaltiment i el cruiximent eren símptomes d’alguna altra cosa.

Ara últimament es marejava sovint, deia que hi veia borrós, que primer li havia fet mal la panxa, i després aquells dolors, acompanyats de calfreds i espasmes, se li havien estès per tot el cos. Uns dolors que es van anar multiplicant i intensificant a mesura que van passar les setmanes, així com una vermellor a la pell, unes erupcions que no eren gens naturals. Deia, també, que el cor li anava a un ritme anormalment ràpid, en forma d’atacs —i el prior es va posar la mà al pit a l’altura del cor i simulava el batec alterat que patia l’abat— com si li anés al galop, i això començava i acabava de manera brusca.

A més, veia visions. Sovint, de nits, parlava sol, tenia malsons, veia aparicions. Cridava… Demanava per beure constantment i tenia la boca extremament seca, pastosa. Havia perdut la sensibilitat, tot i que crec que se’n sentia de tot.—Reverter va fer una pausa—.Que Déu l’aculli al seu regne! —i es va senyar.

Segueix llegint en aquest enllaç