L’illa dels llibres , gràcies a l’editorial Empúries us ofereix els primers capítols d’Una vacant imprevista de J K Rowling.
DIUMENGE
A en barry fairbrother no li venia de gust sortir a sopar. Havia tingut un mal de cap horrorós gairebé durant tot el cap de setmana i s’afanyava per acabar a temps un article per al diari local.
Amb tot, la seva dona s’havia mostrat tensa i poc comunicativa durant el dinar, i en Barry n’havia deduït que la seva targeta d’aniversari no havia atenuat el crim d’haver-se tancat a l’estudi tot el matí. I no hi havia ajudat gens que el que escrivia fos sobre la Krystal, per qui laMary, permés que provés de dissimular-ho, sentia antipatia.
—Mary, et convido a sopar fora —havia mentit per trencar el gel—. Dinou anys, nois! Dinou anys i la vostra mare no ha fet mai tant de goig.
La Mary havia somrigut més relaxada, de manera que en Barry havia trucat al club de golf, que els queia a prop i on segur que trobarien taula. Mirava de complaure la seva dona en els petits detalls, ja que, després de gairebé dues dècades plegats, s’havia adonat de fins a quin punt li fallava en les qüestions importants. No ho feia a propòsit. Senzillament, tenien conceptes molt diferents de què els havia d’ocupar més espai a la vida.
Els quatre fills d’en Barry i la Mary ja eren prou grans per necessitar cap cangur. Miraven la televisió quan en Barry els va dir adéu per última vegada, i només enDeclan, el petit, es va girar i va alçar la mà per acomiadar-lo.
En Barry va continuar notant punxades darrere l’orella mentre treia el cotxe fent marxa enrere i començava a recórrer els carrers del bonic poblet de Pagford, on havien viscut tota la vida de casats. Van enfilar Church Row, el carrer costerut on s’arrengleraven les cases més luxoses, desbordants d’extravagància i rotunditat victorianes, van tombar la cantonada de l’església d’estil neogòtic, on una vegada en Barry havia vist actuar les seves filles bessones al musical Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat, i van travessar la plaça major, des d’on van poder contemplar l’esquelet negre que dibuixaven les ruïnes de l’abadia, que es fonien amb el color violeta del cel i dominaven la silueta del poble des del capdamunt d’un turó.
Mentre feia anar el volant a dreta i esquerra per aquells carrers que se sabia de memòria, en Barry no es podia treure del cap els errors que sens dubte devia haver comès amb les presses per enllestir l’article que acabava d’enviar per correu electrònic al Yarvil and District Gazette. En persona era un home xerraire i encantador, però li costava plasmar la seva personalitat per escrit.
El club de golf era a quatre minuts escassos de la plaça,una mica més enllà del punt en què el poble es diluïa en una darrera alenada de cases de camp antigues. En Barry va aparcar el monovolum davant del restaurant, el Birdie, i es va quedar una estona dret al costat del vehicle mentre la Mary es retocava el pintallavis. Li agradava notar l’aire fresc del capvespre a la cara. Mentre contemplava com les siluetes del camp de golf es desintegraven en el crepuscle, es va preguntar per què continuava sent membre del club. Era un jugador pèssim, amb un swing erràtic i un handicap alt. Tenia tantes obligacions i tan poc temps… El cap li retrunyia cada vegada més.
La Mary va apagar el llum del retrovisor i va tancar la porta del copilot. En Barry va prémer el botó del comandament que tenia a la mà; les sabates altes de la seva dona van talonejar sobre l’asfalt, el sistema de bloqueig del cotxe va deixar anar un soroll agut i en Barry va pensar que potser les nàusees que li regiraven l’estómac li passarien un cop hagués menjat.
De sobte, un mal com no n’havia patit mai cap a la vida li va travessar el cervell com una bola de demolició. Amb prou feines va notar l’impacte dels genolls contra l’asfalt fred; tenia el crani inundat de foc i sang; el dolor era atroç, insuportable, però el va haver de suportar, perquè encara li quedava un minut per submergir-se en la inconsciència. La Mary va fer un crit; i un altre, i un altre. Uns quants homes van sortir del bar a corre-cuita. Un va fer mitja volta i va tornar a entrar per comprovar si hi havia algun dels metges jubilats que freqüentaven el club. Un matrimoni que coneixien en Barry i la Mary van sentir el rebombori des del restaurant, van deixar els entrants a taula i van sortir com un llamp per veure si hi podien fer res.
El marit va trucar al 999 amb el seu mòbil. L’ambulància va haver de venir des de la ciutat veïna de Yarvil i va trigar vint-i-cinc minuts. Quan a la fi va fer aparició amb el seu llum blau intermitent, en Barry jeia a terra immòbil i insensible enmig d’un bassal del seu propi vòmit; al seu costat, ajupida, amb les mitges estripades als genolls, la Mary li estrenyia la mà sense parar de sanglotar i de xiuxiuejar el seu nom.
