L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Edicions 62 us ofereix un tastet dels primers capítols de la novel·la.
“
Visc sola en un garatge i només tinc a mà l’ordinador portàtil i una granada de la Segona Guerra Mundial…”.
Així comença la novel·la de l’escriptor islandés Hallgrímur Hellganson. L’autor de 101 Reykjavik Es tracta d’una novel·la que no ens deixarà indiferents i que apunta a convertir-se en una de les sorpreses de la temporada.
Herra té vuitanta anys i tot i que està malalta, viu sola en un garatge de Reykjavík i es connecta amb el món sencer via internet (amb de set- cents amics a facebook).
Fumadora empedreïda i néta del primer president d’Islàndia, Herra s’ha distanciat de la família. Atès que ja ha viscut molt i que no vol passar un altre Nadal sola, ha decidit planificar la seva mort. Ha dubtat força, però finalment s’ha decantat per la cremació. Ja ho té tot a punt, i mentre espera que el forn s’escalfi a 1000°, ens explica la seva vida al llarg del segle xx i organitza les seves darreres revenges…
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Edicions 62 us ofereix un tastet dels primers capítols de la novel·la.
1
model 1929
2009
Visc tota sola en un garatge, amb un ordinador portàtil i una vella granada de mà. És d’allò més còmode. El llit és un llit
d’hospital i no necessito més mobles, fora del vàter, que em resulta molt molest de fer servir. S’ha de fer un camí inacabable.
Anomeno Via Dolorosa aquest camí que haig de recórrer amb penes i treballs tres vegades al dia com un espectre
reumàtic. Somio d’aconseguir un orinal pla i una sonda. Així de dura és la vida a tot arreu.
Aquí només hi ha una finestra, però a la pantalla de l’ordinador se m’apareix el món. Els correus van i vénen, i el
beneït Facebook es va allargant com la vida mateixa. Glaceres que es fonen, presidents que s’esvaneixen i gent que plora
pels seus cotxes i les seves cases. Però el futur espera a la cinta d’equipatges, fent l’ullet i somrient d’orella a orella.
Bé, bé, jo ho veig tot des del meu llit blanc. Hi jec com un cos sense necessitats especials, esperant morir o bé que aparegui la de la injecció que prolonga la vida. Unes noies del Servei d’Assistència Domiciliària de Reykjavík em vénen a veure dues vegades al dia. La del matí és un àngel, però la de la tarda té les mans fredes i a sobre mal alè, i buida els cendrers amb un gest impassible.
Però quan abandono l’ull del món, apago el llum i deixo que la foscor de la tardor ompli el garatge, a través d’un finestró que hi ha a la part superior de la paret distingeixo la famosa Columna de la Llibertat. Perquè ara el difunt Lennon il·lumina Islàndia, com el déu dels boscos en un poema d’Ovidi, i il·lumina la badia, negra en les llargues nits. La seva vídua va tenir l’amabilitat de col·locar-la, vertical, davant dels meus ulls. Sí, és bo endormiscar-se a la llum d’una espelma.
És evident que es pot dir que sóc aquí aparcada com un cotxe vell que ha acabat la seva vida útil, i una vegada ho vaig comentar a en Gauji, com anomenem en Guðjón (ell i la Dóra són el matrimoni que em lloga el garatge per seixantacinc mil corones islandeses al mes). En Guðjón se’n va riure i em va batejar Oldsmobile. Vaig entrar a Internet i vaig trobar una foto de l’Oldsmobile Viking, model 1929. Si haig de ser sincera, jo no tenia ni idea que fos tan vella. Aquell cotxe era com un cotxe de cavalls antic una mica restaurat.
El cas és que fa uns vuit anys que sóc en aquest garatge, lligada al llit tot el dia a causa d’un emfisema pulmonar que pateixo des de fa tres vegades aquest nombre d’anys. Haig de girar el cap amb compte perquè el més petit moviment em deixa sense respiració, com si m’estigués ofegant, una sensació força desagradable, sóc una gaita per als qui encara campen, com s’acostumava a dir en els vells temps. És per culpa de decennis fumant. Pipo cigarrets des de la primavera del 1945, quan un especialista en berrugues suec em va introduir en aquesta delícia. I el fum em continua donant plaer.
Em van oferir una mascareta d’oxigen amb la seva corresponent sonda nasal; em facilitaria la respiració, però perquè em donessin una ampolla d’oxigen m’havia de comprometre a deixar de fumar, «pel perill d’incendi». De manera que vaig haver de triar entre les dues grans senyores, la russa Nicotina i la britànica Lady Oxygen. Va ser una tria ben fàcil.
A canvi, respirava com una cafetera i els viatges al vàter van continuar sent la meva tortura quotidiana. Però a la petita Lóa li permeto passar-s’ho bé entrant i sentint històries del conillet d’abril. És la meva salvaguarda principal. Al meu terrer, a les illes Svefneyjar, hi havia una cova a la roca que anomenaven la Senyoria, ja que antigament en deien passejar el senyor a buidar els intestins. Així de graciosos eren els nostres avantpassats.
Ai, salto d’una cosa l’altra, i tot plegat em cau al damunt. Quan has viscut tota una Internet de successos, tot un carregament de dies, no és gens fàcil classificar-ho tot i distingir una cosa de l’altra. Tot s’embolica en una mena de pasterada de temps. O ho recordo tot de sobte, o no aconsegueixo recordar res de res.
Ah, és clar, als meus estimats compatriotes se’ls va enfonsar el sistema ara fa un any. Al meu bon Maggi se li van trencar els bancs del jardí, una roca va travessar amb una gran força el tancat nou i un resquill li va anar a petar al parabrisa. Però tot això va haver de ser intencionat. Les infermeres i la Dóra em diuen que la ciutat continua dempeus. És evident que Reykjavík no està com Berlín després del seu esfondrament, quan jo encara voltava per allà al final de la guerra, quina tòtila. I no sé què és millor, si esfondrar-se de veritat o en secret. Però el que sí que sé és que, amb tants horrors, el meu Dundi va perdre la confiança en ell mateix, com l’aire d’un globus, i no en va quedar gaire, d’ell, i la seva ex es va embolicar amb un altre. En Maggi treballava al banc KB i tenia la seva taxa de canvi connectada al parpelleig d’una pantalla d’ordinador, una línia de color vermell que, tot orgullós, em va ensenyar una vegada. Certament brillava i feia goig veure com lluïa amb les volves de pols de l’aire, però refia-te’n.
A mi, personalment, em va encantar el crac. Tota l’època de les vaques grasses la vaig passar al llit, deixant que la cobdícia que m’envoltava s’endugués tots els meus estalvis. Per això no em va molestar gens veure que allò desapareixia a la pira, perquè al cap i a la fi tant se me’n donaven els diners. Malgastem la vida estalviant per a la vellesa i després quan arriba, no té res a veure amb els nostres somnis consumistes, més enllà de la possibilitat de pixar ajaguts. No és que jo ho digui, naturalment hauria estat fantàstic contractar un jove alemany i tenir-lo aquí mig despullat a la llum de l’espelma perquè recités Schiller a la bruixa aquesta del coixí, però segurament ja deuen haver prohibit en aquest país tot comerç carnal, què hi farem.
Així que només em queden unes setmanes, dos cartons de Pall Mall, un ordinador i una granada de mà, i no m’ho he passat mai millor.
2
feu de cologne
2009
La granada de mà és un vell ou de Hitler que va arribar a les meves mans a l’última guerra i que m’ha acompanyat pels mars i rius de la vida, i per tots els meus matrimonis dolços o amargs. I ara, finalment, hauria arribat el moment de fer-la servir, si no hagués estat perquè el fiador es va trencar fa molts anys, en un mal dia de la meva vida. Però, és clar, no és una manera gaire agradable de morir que se’t fiqui una tempesta de foc a la panxa i que t’arrenquin el cap. La veritat, malgrat tot, és que li tinc un gran afecte a aquesta beneïda bomba, després de tots aquests anys. Als néts els sabria greu no poder admirar-la, en un bol de plata, damunt del llibret de la genealogia familiar. Meine geliebte Handgranate, la meva estimada granada, és bella en la seva hipocresia, s’adapta bé a la mà i refresca el palmell suat amb la seva freda carcassa metàl·lica, plena de pau. Però precisament això és el més curiós de les armes: tot i que puguin ser antipàtiques per als qui estan davant d’elles, donen una gran calma als seus usuaris. Una vegada, fa moltes ciutats, em vaig deixar l’esperit vital en un taxi i vaig estar molt nerviosa fins que me’l van tornar, després de constants i inquietes trucades a la parada de taxis.
El xofer estava clarament intranquil a l’escala, escalfant- se el cap, mentre preguntava:
—Això no és una granada de mà antiga?
—No. És una joia. Que no coneixes els ous del tsar?
Si més no, el vaig desar en el meu joier. «Què és això?», em va preguntar en Bæring, el dels fiords de l’oest, una vegada que anàvem camí de la Sala de les Columnes. «És un perfum, Feu de Cologne». «Sí?», es va estranyar el mariner. Els homes són bons per al que serveixen, però, de llestos, no ho són gaire.
I mai no va estar gens malament saber que tenia la granada a la bossa de mà quan arribava la nit i uns torracollons s’entestaven a acompanyar-me a casa.
Ara la tinc a la tauleta de nit o entre les podrides cames, m’ajec sobre l’ou alemany d’acer com una gallina de postguerra que vol incubar foc. I és evident que va molt bé tenint en compte la bogeria en què s’ha convertit aquesta societat, en què no existeix cap mena de violència. A tothom li va d’allò més bé perdre la casa, sentir els crits d’un nen o veure com li engeguen un tret a l’esquena al seu estimat. A mi no em va agradar mai tractar amb persones que mai no havien hagut de caminar sobre cadàvers.
Però, i si la tiro a terra i explota? A les granades de mà els encanten els terres de pedra, he sentit dir alguna vegada. Sí, és clar que seria un gust saltar pels aires amb el bum i només deixar enrere fum i runes amb les meves pelleringues de carn. Però fins que salti pels aires, em permetré recordar la meva vida.
3
herr björnsson
1929
Vaig néixer la tardor del 1929 en una cabana de llauna d’Ísafjörður. I em van encasquetar el meu extravagant nom de pila, Herbjörg Maria, que m’esqueia tan malament com lleig era. S’hi barrejaven la part pagana i la part cristiana, com l’oli i l’aigua, i totes dues es continuen barallant dins meu.
La mama em volia posar el nom de la seva mare, Verbjörg, però l’àvia va dir que ni parlar-ne. «Ai, ni se t’acudeixi sortir d’Islàndia, aquest penyal fastigós, amb la nena». Segons ella, la vida en aquelles maleïdes cabanes de pescadors, que ells anomenaven verbúð, era una vida d’inclemències constants i maleïa la seva mare per haver-la batejada amb el nom amb què començaven aquelles porqueries. L’àvia Verbjörg sortia a pescar, a rem, feia disset marees, a les Bjarneyjar i a l’arxipèlag d’Oddbjarnarsker, a l’hivern, la primavera i la tardor, «en totes aquelles cabanes plenes de pixats que s’havien inventat a la seva terra natal, tot i que en terra ferma encara era pitjor».
Va ser el papa qui va proposar, en una carta que va enviar a l’Ísafjörður, convertir Verbjörg en Herbjörg, i la mama mai no el va odiar tant com aquella vegada, tot i que el va haver d’obeir. Ella, personalment, s’hauria estimat més el nom de la meva besàvia per part materna, la gran Blómey Efemía Bergsveinsdóttir, de Bjarneyjar. Fou l’única dona amb aquell nom en tota la història d’Islàndia, des dels seus inicis fins al segle xx, quan per fi va tenir dues homònimes, si bé ella ja feia mig segle que estava sepultada en terra pàtria.
L’una era artista tèxtil i va viure gairebé tota la seva vida en una casa de mala mort en ple ermàs de Hellisheiði, mentre que l’altra Blómey se’ns en va anar quan encara era molt jove a la granja més recòndita d’Augnbotn i de vegades se m’apareix a la terra de ningú que separa el son i la realitat. Blómey ha estat durant molt de temps la meva preferida entre les illes de Breiðafjörður, tot i que encara ningú no l’hagi pogut trobar.
De fet ens hauríem de poder batejar per a la mort de la mateixa manera que per a la vida. I poder triar un nom per dur al funeral i per posar a la creu per a tota l’eternitat. Ja m’ho imagino perfectament: Blómey Hansdóttir* (1929-2009).
En aquella època ningú no triava dos noms de pila, llevat de la meva intel·ligentíssima i bellíssima mare, que va tenir una aparició just abans del meu naixement: la Mare de Déu se li va aparèixer en un tàlveg a l’altra banda del fiord, asseguda sobre un pedestal de roca a uns cent vint metres d’altura. Per això també em van posar el seu nom, cosa que sens dubte va ser una benedicció. Si més no, he arribat arrossegantme fins al cim de la vida, que és la vellesa lligada a un llit.
El nom de Maria atenua la duresa de Herbjörg, però dubto que dues dones tan radicalment diferents puguin compartir una vida. L’una va emparar tot un exèrcit d’homes, mentre que l’altra paria el seu déu i a ningú més.
A diferència de totes les dones islandeses, que reben el seu patronímic acabat en -dóttir, a mi me’l van posar en -son, com als homes. La meva família paterna, plena de herr, com a consellers i ministres que van ser, havia fet carrera sobretot a l’estranger, on ningú no fa servir patronímic i sí cognom. De manera que tota la família s’associava a un sol home; tots havíem de dur el patronímic de l’avi Sveinn (que va acabar sent el primer president d’Islàndia). La qual cosa va comportar que ningú no pogués tenir un nom propi i, per això, no hi va haver més ministres ni presidents a la família.
L’avi va fer el cim i a nosaltres, els fills i els néts, ens va tocar la tasca de baixar de puntetes pel pendent. És difícil mantenir les ambicions quan es descendeix sense aturador. Però, naturalment, el resultat és que al final arribarem a les terres baixes i els Björnsson hauran d’iniciar de nou l’ascens. A les Svefneyjar sempre em deien Hera, però quan vaig anar per primera vegada, amb els pares, a veure la família paterna a Copenhaguen, als set anys, la Helle, la minyona, que era de Jutlàndia, tenia dificultats per pronunciar-lo i acostumava a anomenar-me Herr o bé Den Lille Herre, que és com ells diuen «el senyoret».
Això, li va semblar d’allò més divertit al meu oncle Puti (a l’Sveinn, germà del meu pare) i des de llavors només m’anomenava Herra. A l’hora de dinar s’ho passava molt bé dient-me a taula: «Herra Björnsson, si us plau». Al principi la broma em molestava, perquè jo semblava una mica un xicot, però el nom va perdurar i a poc a poc m’hi vaig anar acostumant. Així que la senyoreta es va convertir en Herra.
No va ser poca la sorpresa que es va produir quan, als anys cinquanta, vaig acudir a un petit local d’oci a Reykjavík, la ciutat de la badia blava, en tornar a casa després d’una llarga estada a l’estranger; una senyora jove i atractiva amb llavis pintats i wordly ways, com una petita Marilyn envoltada per divuit homes, i aquell nom que era gairebé com un nom artístic. «Entre els assistents també hi havia la senyoreta Herra Björnsson, néta del president d’Islàndia, que crida l’atenció vagi on vagi per la seva desimboltura i el seu aspecte mundà.
La Herra acaba de tornar al país després d’una llarga estada a Nova York i a Sud-amèrica». D’aquesta manera, aquest nom tan desgraciat es va convertir en un avantatge.
