Un tastet de… La decisió de Manperel de Jordi de Manuel

L’escriptor català deixa per un moments la novel·la negra per oferir-nos una narració amb aires de ciència-ficció.

la-decisio-de-manperel Jordi de Manuel
Jordi De Manuel, habitual escriptor de novel·la negra gràcies a la sèrie protagonitzada per Marc Sergiot, aposta ara per la ciència-ficció amb la novel·la ‘Manperel.  Amb La decisió de Manperel (Columna), de Manuel ha obtingut el premi Ciutat de Tarragona  Pin i Soler 2013.

La novel·la ‘Manperel’ arrenca del cas real protagonitzat pel matemàtic rus Grigori Perelman  que l’any 2006 va rebutar la medalla Fields i el milió de dòlars del premi amb argumentant que tenia molta feina.

Com de joc de paraules el matemàtic Perelman es converteix en Manperel a la novel·la de Jordi de Manuel. Després de descobir un dels set enigmes del Mil·leni rep  la medalla Fields però ràpidament hi renuncia  i es trasllada amb la seva mare i el seu gos  a una remota illa àrtica.

Jordi de Manuel comentava a L’illa dels llibres que hi  descobriran els lectors a ‘La decisió de Manperel’ ‘Llegiran una història d’un home turmentat i obsedit per una idea científica que el persegueix i que decideix fugir a una petita illa àrtica amb la seva mare i el gos Grisha. A l’illa no hi viu gairebé ningú. Intento generar una atmòsfera: una cabana, pocs personatges i el paisatge de la tundra. Només hi viuen un grapat de persones i pastors de rens durant l’estiu. També hi ha un carter, Kiril Botonov, que al llarg de la novel·la adquireix rellevància.’ 

 

 Un tastet del primer capítol
la-decisio-de-manperelVíktor Nikolàievitx ignorava el poc que faltava perquè la seva vida canviés d’una manera irreversible.
Assegut, sense deixar de balancejar-se, va fer rodar pel palmell de la mà esquerra la petita esfera de metall. Tot d’un plegat va tancar els dits sobre la bola, la va prémer amb fermesa dins del puny i amb l’altra mà va començar a acariciar el pelatge suau del musell de Grisha, que jeia a frec del balancí. Va aturar el gronxar de la cadira al mateix temps que abandonava la segona possibilitat que acabava de considerar per resoldre l’equació diferencial en què estava capficat des de feia dues hores. Va inclinar el cos, va engrapar un tió de bedoll i va llançar-lo al foc. Escoltar el crepitar de les flames el reconfortava fins i tot més que l’escalf que produïen.

La mare, acomodada en una cadira de tiges de jonc folrada de pell de ren, continuava davant d’ell immòbil. Duia entre les mans la petita nina de drap que no havia deixat anar d’ençà que havien arribat a l’illa. Els ulls de la dona no s’apartaven del foc i Víktor va estar a punt dedir-li si li venia de gust sortir a fer un passeig, però finalment va desistir de proposar-l’hi.

A través de la petita finestra que hi havia rere la dona, Víktor va observar les tonalitats ataronjades del cel i el cercle roig que fregava l’horitzó. Aviat no els faria falta la llenya ni els sacs de plomes; els dies havien començat a fer-se llargs; d’aquí a un parell de setmanes el sol romandria al cel més devint hores diàries i la foscor s’esllanguiria fins a convertir-se en una ombra grisa, una nit de poc més de dues hores. Noli sabia greu: aprofitava més el temps en un món amb nits curtes; dormir moltes hores no formava part del seu estil devida i la manca de foscor li facilitava mantenir-lo.

De sobte, el vell Grisha es va alçar, va remenar la cua,va aixecar les orelles i va sacsejar el musell abans de proferir dos lladrucs secs i breus. Aquella bordada i la seqüènciade moviments que la precedia era el senyal inequívoc que un desconegut s’acostava a la porta. Un instant després, esva sentir la dringadissa estrident de la campaneta de zinc del porxo de la cabana. La mare no va desviar la mirada del foc. Víktor observà el rellotge que duia al canell, es ficà a la butxaca la bola metàl·lica que tenia entre els dits, s’alçà del balancí i va caminar sense pressa fins al llindar de la porta. A través de la lent el·líptica de l’espiell va distingir el nas desproporcionat i els ulls ametllats d’un individu que duia encastada al cap una gorra amb orelleres de pell.

No el reconegué fins que no va obrir la porta i el tingué cara a cara. Aquell home menut, de trets asiàtics, envermellit i colrat pel fred, era el funcionari que havia vist a l’oficinade correus el mateix dia que la mare i ell van arribar a l’illa. A més de la gorra d’orelleres, l’home duia un anoracmilitar i tenia les mans ben protegides per uns guants gruixuts.

Víktor Nikolàievitx va observar el sarró de cuiro que l’home duia penjat de l’espatlla i la bicicleta rovellada que havia deixat arrambada a la barana de fusta del porxo. El funcionari feia servir la bicicleta un cop a la setmana per repartir el correu a les poc més de quaranta cases habitades que hi havia a l’única població de l’illa durant l’època estival, habitacles que romanien deserts durant l’hivern, uns quants mesos en què la temperatura podia davallar per sota dels trenta graus sota zero; ben entrada la primavera desembarcaven els primers pastors de rens i alguns pescadors s’atrevien a feinejar amb petits vaixells per la banquisa, entre les plaques de gel que començava a fondre’s. Quan s’aproximava la tardor començava de nou l’èxode anual i així, any rere any, la vida a l’illa se sotmetia a una successió marcada pel rigorós cicle estacional.

Gairebé tothom vivia a l’extrem sud-est, la terra més propera al continent. La població —si és que aquelles poques desenes de persones constituïen una vertadera població— es concentrava en un emplaçament decadent que estava constituït per cases baixes i cabanes prefabricadesque s’estenia fins a un radi d’uns tres quilòmetres. La cabana on sojornaven Víktor i la seva mare estava situada mig quilòmetre al nord de l’emplaçament i l’únicamanera per la qual s’hi podia accedir era per l’únic camí transitable que hi havia a l’illa, que els pobladors anomenaven carretera.

El funcionari es va treure un guant i es va bufar els dits. Tenia la mà tan vermella com el nas.
—Ha arribat una carta certificada —anuncià, remenant amb la mà dins del sarró i traient un sobre—. És per a vostè.
—Per a mi? —s’estranyà Víktor, que havia desviat la vista de la bicicleta al sobre que l’home sacsejava davant d’ell. Va agafar la carta amb una mà i amb els dits de l’altra es va acariciar la barba espessa—. Segur que no es tracta d’una confusió?

—Aquí posa «Dr. Víktor NikolàievitxManperel»—assegurà el carter entonant exageradament cada síl·laba, alhora
que anava colpejant amb un dit les lletres que hi havia impreses al sobre—. Tinc entès que aquest és vostè, oi?