L’Illa dels Llibres gràcies a l’editorial Bromera us ofereix el primer capítol de la novel·la ‘Alex’ de Pierre Lemaitre.
L’editorial Bromera publica en català el segon títol de la sèrie Verhoeven, després de l’èxit d’Irène.
Alex, una noia molt atractiva, de vora trenta anys, és segrestada amb violència enmig del carrer i llançada a l’interior d’una furgoneta. El persistent detectiu Camille Verhœven només compta amb aquesta feble descripció dels testimonis, però per poder salvar-la, necessita més dades. Mentrestant, en una nau abandonada, la jove és salvatgement colpejada i exposada a una mort que sembla, cada cop més, inexorable i terrible.
Treballant contra rellotge, quan el comissari i el seu equip descobreixen el lloc on la presonera hauria d’estar retinguda, previsiblement ferida i desnodrida, no troben el que esperaven. Qui és Alex en realitat? L’enigma mantindrà Verhœven en suspens i en direcció a un final amarg. Al capdavall, salvar la vida de la noia serà la menor de les seves preocupacions.
PRIMER CAPÍTOL
A Alex li encanta, això. Ja fa gairebé una hora que s’emprova perruques. Dubta, surt, fa mitja volta i se les torna a emprovar. S’hi podria passar tardes senceres.
Aquesta botiga del Boulevard de Strasbourg, la va descobrir per casualitat fa tres o quatre anys. No és que busqués res, hi va entrar per curiositat. I va quedar molt sorpresa en veure’s pèl-roja. Tota ella estava tan diferent que es va comprar aquella perruca immediatament.
Alex es pot posar qualsevol cosa, perquè és molt guapa. Però no ho ha estat sempre. S’hi va tornar a l’adolescència. Abans, era una nena més aviat lletja i molt prima. Però quan es va disparar, va ser com una gran onada, el cos li va canviar gairebé de cop. Semblava morphing accelerat. En pocs mesos, Alex es va tornar preciosa. I com que ningú, començant per ella mateixa, s’esperava aquell indult sobtat, mai s’ho va arribar a creure de debò. Ni tan sols ara.
Per exemple, no hauria dit mai que una perruca pèl-roja li podia quedar tan bé. Tot un descobriment. No tenia ni idea de l’abast del canvi, de la contundència. Una perruca és una cosa molt superficial, però inexplicablement Alex va tenir la sensació que allò era una novetat important en la seva vida.
De fet, no se la va posar mai, aquella perruca. Quan va arribar a casa, de seguida es va adonar que era de molt mala qualitat. Es notava que era falsa, quedava lletja, feia pobre. I la va llençar. Però no a les escombraries, sinó al fons d’un calaix. I, de tant en tant, se la posava i es mirava al mirall. Realment era una perruca horrorosa, d’aquelles que proclamen a crits: «Sóc un objecte sintètic i barat», però així i tot, el que Alex veia al mirall li oferia un potencial molt atractiu. Va tornar al Boulevard de Strasbourg i va buscar detingudament perruques de bona qualitat, una mica cares per al seu sou d’infermera suplent, però que es podien portar. I s’hi va llançar.
Al principi no és fàcil. T’hi has d’atrevir. Si ets com Alex, de naturalesa acomplexada, reunir el valor per fer-ho consumeix ben bé mig dia. També has de trobar el maquillatge adequat i triar la roba, les sabates i la bossa que hi facin joc, és a dir, triar i remenar entre el que ja tens, perquè no pots comprar-ho tot nou cada cop que canvies de cabells. Però a continuació surts al carrer i immediatament ets una altra persona. No de debò, però gairebé. I si això no et canvia la vida, almenys et serveix per passar l’estona, sobretot si no tens unes grans expectatives.
A Alex li agraden les perruques tipus, les que transmeten missatges clars, com ara: «Sé en què penses», o bé «També sóc molt bona en matemàtiques». La que porta avui diu alguna cosa així com: «A mi no em trobaràs a Facebook».
Ha triat un model que es diu «Urban choc», i just en aquell moment és quan veu aquell home a través de l’aparador. És a(la vorera del davant i fa veure que espera algú o alguna cosa. És la(tercera vegada en dues hores. La segueix. Ara ja és segur. «Per què a mi?» És la primera pregunta que es fa. Com si totes les noies poguessin ser seguides menys ella. Com si no estigués acostumada a notar constantment les mirades dels homes a tot arreu, als transports públics, al carrer… A les botigues. Alex agrada als homes de totes les edats, és l’avantatge de tenir trenta anys. Així i tot, no deixa de sorprendre’s. «N’hi ha moltes de molt més guapes que jo.» La falta de confiança de sempre, els dubtes de sempre. Des de petita. Alex va tartamudejar fins a l’adolescència. I encara li passa ara, quan s’atabala. No el coneix de res, aquell home. Una pinta així li hauria cridat l’atenció
No, no l’ha vist mai. A més, un home de cinquanta anys seguint una noia de trenta… No és que sigui una persona de valors antiquats. Senzillament se li fa estrany, res més. Alex es mira altres models de perruques, fa veure que dubta i a continuació travessa la botiga i se situa en un racó des d’on pot observar la vorera. Devia haver fet esport, aquest home. Es nota perquè la roba li estreny. És un home corpulent. Mentre acaricia una perruca rossa, gairebé blanca, Alex intenta recordar quan s’ha adonat de la seva presència per primera vegada. Al metro. L’ha(vist al final del vagó. Les seves mirades s’han creuat, i Alex ha tingut temps de veure el somriure que li adreçava, un somriure que volia ser simpàtic, atractiu. El que no li ha agradat d’aquella cara és que semblava que tingués una idea fixa a la mirada. Però, sobretot, que(gairebé no tenia llavis. I, instintivament, això l’ha fet desconfiar, com si totes les persones que no tenen llavis amaguessin alguna cosa, algun secret inconfessable, alguna mala idea. I el front bombat. No ha tingut temps de mirar-li els ulls, és una llàstima. Segons Alex, els ulls no enganyen mai. Ella sempre jutja la gent així, per la mirada. Però és clar, allà, al metro, amb un home així, no ha volgut recrear-s’hi. Sense que es notés gaire, s’ha girat en direcció contrària, d’esquena a l’home, ha remenat dins la bossa i n’ha tret l’MP3. S’ha posat Nobody’s Child, i de cop s’ha preguntat si ja l’havia vist en algun lloc, el dia abans o l’anterior, a sota de casa. En té una imatge confusa, no n’està segura. Hauria de girar-se i tornar-se’l a mirar per intentar definir aquest record, però no vol que l’home es pensi el que no és. El que és segur és que, després del metro, l’ha tornat a veure, mitja hora més tard, al Boulevard de Strasbourg, quan ha fet mitja volta. Havia canviat de pensament i volia tornar a veure aquella perruca morena, de mitja melena, amb metxes, i(de cop ha fet mitja volta i l’ha vist, una mica més enllà, a la vorera, que s’aturava bruscament i feia veure que es mirava un aparador. Una botiga de roba de dona. Per molt que s’hagi esforçat(a semblar interessat pel que hi havia exposat…
Alex deixa la perruca al seu lloc. Les mans li tremolen, sense cap motiu. Quina bestiesa. A l’home li ha agradat, l’ha seguit i ara vol provar sort, però no l’atacarà al mig del carrer. Alex sacseja el cap, com si es volgués posar en ordre els pensaments, i quan torna a mirar al carrer, l’home ja ha desaparegut. S’inclina cap a la dreta i després cap a l’esquerra, però no, no hi ha ningú, ja no hi és. L’alleujament que sent resulta fins i tot exagerat. No para de repetir- se «quina bestiesa», però ara respira més tranquil·la. Quan surt de la botiga, no pot evitar aturar-se i tornar-ho a comprovar. Per un moment, el que li resulta inquietant ara és l’absència de l’home.
Alex mira l’hora i després mira el cel. Fa una bona temperatura, i encara queda gairebé una hora de claror. No té ganes de tornar a casa. S’hauria d’aturar a comprar alguna cosa per menjar. Intenta recordar què li queda a la nevera. En això de la compra, és molt descuidada. Totes les seves atencions es concentren en la feina, en el seu benestar (és una mica maniàtica) i, encara que no ho vulgui reconèixer, en la roba i les sabates. I les bosses. I les perruques. A(ella li hauria agradat que això li passés també amb l’amor, però l’amor és un tema a part, el compartiment sinistrat de la seva existència. Primer va esperar que arribés, després ho va desitjar, i al final hi(va renunciar. Ara ja no vol perdre temps amb aquesta qüestió, hi pensa el mínim possible. I intenta no convertir(aquesta(pena en sopars escombraries davant de la tele, intenta no engreixar-se, no tornar-se lletja. Així i tot, encara que estigui soltera, poques vegades se sent sola. Té els seus projectes, que la mantenen ocupada, que li estructuren el temps. Amb l’amor ja no hi ha res a fer, és així. I ara que es prepara per acabar sola, ja no li resulta tan difícil. Malgrat aquesta soledat, Alex intenta fer una vida normal, mira de donar-se gustos. Aquest pensament l’ajuda sovint, la idea de donar-se petits(gustos, de tenir-hi dret ella també, igual que els altres. Per exemple, ha decidit que aquest vespre tornarà a sopar al Mont-Tonerre, a la Rue de Vaugirard.
Ha arribat una mica aviat. És la segona vegada que ve. La primera va ser la setmana passada, i els cambrers, evidentment, es recorden 13 molt bé d’una pèl-roja guapa que va sopar sola. Aquest vespre ja la reben com si fos una clienta habitual. Els cambrers es claven cops de colze i intenten flirtejar, sense gaire èxit, amb aquella clienta tan atractiva. Alex somriu, els cambrers la troben encantadora. Demana la mateixa taula, d’esquena a la terrassa, de cara al menjador, i demana la mateixa mitja botella de vi d’Alsàcia ben fred. Alex sospira. Li agrada molt menjar, però ha de vigilar, ha d’estar alerta. El seu pes és un autèntic io-io. Així i tot, això del pes ho porta molt bé. Pot engreixar-se deu o quinze quilos, fins al punt de ser irreconeixible, i dos mesos després ja ha tornat al pes original. D’aquí a uns anys no hi podrà jugar, amb això.
Treu el llibre i demana una altra forquilla per poder aguantar obertes les pàgines mentre sopa. Igual que la setmana passada, davant seu, una mica a la dreta, hi ha el mateix home amb els cabells de color castany molt clar. Sopa amb els seus amics. De moment només són dos, però, pel que han dit, els altres no trigaran. L’home l’ha vist de seguida, quan ha entrat, però Alex fa veure que no s’adona que la mira amb insistència. La cosa anirà així durant tot el sopar. Fins i tot quan hagin arribat els altres amics, fins i tot quan s’hagin llançat a les eternes discussions sobre la feina, sobre nòvies, sobre dones, quan cada un d’ells expliqui alguna història que ha protagonitzat, l’home no deixarà de mirar-la. A Alex li agrada, aquesta situació, però no vol animar-lo obertament. L’home no està malament. Uns quaranta o quaranta-cinc anys. Devia haver estat guapo. Deu beure una mica massa, i això li dóna un aspecte tràgic. Però aquest aspecte la fa posar sentimental.
S’acaba el cafè. L’única concessió que li fa, hàbilment dosificada, és una mirada quan se’n va. Una simple mirada. Alex ho sap fer a la perfecció. És un moment molt furtiu, però Alex nota una emoció autènticament dolorosa quan l’home li dirigeix aquesta mirada de desig. Li fa remoure l’estómac, com una promesa de patiment. Alex no fa servir mai paraules, paraules de debò, quan es tracta de la seva vida, com aquest vespre. El seu cervell reté imatges fixes, com 14 si la pel·lícula de la seva existència s’hagués fet malbé i li resultés impossible remuntar el fil, tornar-se a explicar la història, trobar les paraules. La pròxima vegada, si es queda fins més tard, l’home potser l’esperarà a fora. Vés a saber. O de fet, sí. Alex sap molt bé com funciona això. La cosa sempre va més o menys de la mateixa manera. De les seves trobades amb homes no en surten mai històries gaire boniques. Això, almenys, és una part de la pel·lícula que ha vist i que recorda. Què hi farem.
Ja s’ha fet fosc del tot, però encara fa una bona temperatura. Acaba d’arribar un autobús. Alex accelera el pas, el conductor la veu pel retrovisor i l’espera. Alex s’afanya, però just al moment de pujar, no, canvia de pensament, s’estima més caminar una mica, ja n’agafarà un altre, i li fa que no amb el cap al conductor, que li respon amb un gest de decepció, com lamentant-se de la seva mala sort. L’home igualment obre la porta:
–Darrere meu no ve cap més autobús. Sóc l’últim, aquest vespre.
Alex somriu i li dóna les gràcies amb un gest. Tant és, caminarà.
Agafarà la Rue Falguière i a continuació la Rue Labrouste.
Ja fa tres mesos que viu en aquest barri, a prop de la Porte de Vanves. Canvia sovint de pis. Abans vivia a la Porte de Clignancourt, i abans, a la Rue du Commerce. Hi ha gent que no suporta les mudances, però per a ella és una necessitat. Li encanta. Potser és una mica el mateix que li passa amb les perruques, que té la sensació de canviar de vida. És un leitmotiv. Algun dia canviarà de vida de debò. Uns metres més endavant, una furgoneta blanca enfila dues rodes damunt la vorera per aparcar. Per poder passar, Alex s’arramba a la paret. De cop nota una presència, un home. Abans que es pugui girar, rep un cop a l’esquena que li talla la respiració. Perd l’equilibri, cau endavant i amb el front pica molt fort contra la carrosseria, amb un soroll sord. Deixa anar tot el que té a les mans per intentar aferrar-se, però no troba res. L’home l’agafa pels cabells, però es queda amb la perruca a les mans. Deixa anar un renec, que Alex no entén, i amb una mà li agafa un grapat de cabells de debò 15 mentre amb l’altra li clava un cop de puny a l’estómac que podria matar una vaca. Alex no té ni temps de cridar de dolor, es doblega per la meitat i vomita. L’home té molta força. La fa girar com si fos un full de paper. Li passa un braç per la cintura, l’aguanta amb força i li entafora una bola de roba a la boca, ben endins, fins al coll. És ell, l’home del metro, el del carrer, el de la botiga. És ell. Durant una fracció de segon, es miren als ulls. Alex intenta clavar-li cops amb els peus, però ara l’home li ha aferrat els braços amb molta força, com si fos una tenalla, la noia no pot fer res per oposar-s’hi, l’home l’estira cap avall, els genolls li cedeixen, cau al terra de la furgoneta. Aleshores l’home li clava un cop molt fort de peu als ronyons, i Alex surt disparada dins la furgoneta, es rasca la cara amb el terra. L’home puja darrere seu, la gira sense miraments, li clava un genoll al ventre i li estampa un cop de puny a la cara. Li ha donat molt fort… Li vol fer mal, la vol matar, això és el que li passa pel cap a Alex en el moment en què rep aquest cop de puny, el cap li pica contra terra i rebota, és un cop fortíssim a la part posterior del crani, a l’occípit, exacte, pensa Alex, és l’occípit. Més enllà d’aquesta paraula, l’únic que li passa pel cap és no vull morir, així no, ara no. S’ha arraulit, amb la boca plena de vòmit, en posició fetal, el cap li explota, nota que li estiren les mans cap endarrere amb violència, que les hi lliguen, i els turmells. No vull morir ara, pensa Alex. La porta de la furgoneta es tanca amb un cop, el motor accelera, amb una forta sacsejada, el vehicle baixa de la vorera, no vull morir ara.
Alex està mig estabornida, però és conscient del que li passa.
Plora, s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Per què jo? Per què jo?
No vull morir. Ara no.
