El PEN Català ha concedit el Premi Veu Lliure 2025 al poeta, cineasta i activista uigur Tahir Hamut Izgil, una de les figures literàries més influents de la cultura uigur contemporània i un testimoni clau de la repressió exercida pel govern xinès contra aquest poble.
El veredicte reconeix no només el seu talent literari, sinó també un compromís inalterable amb la llibertat d’expressió i la resistència cultural.
L’anunci s’ha fet públic en una roda de premsa híbrida entre Barcelona, Palma i els Estats Units, país on Izgil viu exiliat des del 2017 i des d’on ha intervingut telemàticament per impossibilitat d’assistir-hi. La presentació ha anat a càrrec de Marta Nin, cap del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català, que ha subratllat la valentia d’Izgil en continuar escrivint tot i les circumstàncies adverses.
Un poeta forjat en la repressió
Nascut el 1969 al Xinjiang (Turquestan Oriental), Izgil va destacar des de jove com una veu innovadora dins la literatura uigur, influïda pel simbolisme i la modernitat literària. La seva trajectòria, però, va quedar marcada ben aviat per la persecució: a mitjans dels anys noranta va ser detingut i enviat a un camp de treball per motius polítics.
En la roda de premsa, l’autor ha reflexionat sobre la importància de preservar la llengua uigur davant la creixent imposició del mandarí: “El nostre poble té la necessitat i el dret de llegir en la nostra llengua. El xinès mandarí és l’idioma vehicular; el nostre ha estat eliminat del sistema escolar.”
El 2017, amb l’inici dels internaments massius d’uigurs, Izgil va fugir als Estats Units amb la seva família. Des d’aleshores, s’ha convertit en una de les principals veus internacionals que denuncien la persecució sistemàtica del seu poble.
Una obra literària que transcendeix la denúncia
La poesia d’Izgil, traduïda a diverses llengües i publicada en revistes com Asymptote Journal o Words Without Borders, combina espiritualitat i memòria amb un retrat implacable de la violència d’Estat. La seva obra més recent en català, Quan vinguin a arrestar-me a mitja nit (Empúries, 2024), ha estat aclamada per la seva capacitat de convertir una experiència personal traumàtica en un document literari d’abast universal.
El seu editor en català, Jordi Rourera, ha apuntat que el llibre és “una denúncia, però també un llibre de resistència i esperança: la vida normal que intenta ser viscuda malgrat tot”. I ha remarcat la paradoxa d’un premi que celebra la llibertat a través d’un autor perseguit per reclamar-la.
El PEN Català ha valorat “la qualitat literària d’una obra que dona veu a la memòria i a l’exili” i el seu “ferm compromís amb la dignitat del poble uigur”, destacant l’impacte internacional del seu testimoni.
Cultura, resistència i memòria: el sentit del premi
El Premi Veu Lliure, creat el 2010 per Antònia Vicens, reconeix creadors que han patit persecució o exili per les seves idees. Enguany, el cartell del premi és obra del fotògraf Jean Marie del Moral, qui ha cedit una imatge capturada durant la Revolució dels Clavells. Del Moral ha explicat que simbolitza “l’esperança, la llibertat i una societat dedicada a la cultura i la humanitat”.
Durant la roda de premsa, el vicepresident del PEN a les Illes Balears, Josep Manuel Vidal Illanes, ha recordat l’origen balear del guardó, que el 14 de novembre es lliurarà a La Col·lectiva de Palma. L’acte inclourà una exposició commemorativa dels 15 anys del premi i un homenatge a Antònia Vicens i a Maties Sansaloni, creador de l’estatueta del guardó. Posteriorment, Izgil conversarà amb els escriptors Sebastià Alzamora i Llucia Serra en un acte obert al públic.
“Tot s’ha de dir”
Izgil ha clos la seva intervenció reafirmant la seva responsabilitat com a poeta: “La meva missió és registrar el que he viscut. Tot el que pensem com a ciutadans uigurs s’ha de dir. La meva idea original no era denunciar, però aquesta és la meva experiència.”
I malgrat l’exili, manté la mirada en un futur possible “Pensava a marxar, i que en un altre lloc hi havia esperança.”
Amb el Premi Veu Lliure 2025, el PEN Català reconeix la seva obra com un cant a la resistència i com un recordatori que la cultura continua sent una eina essencial contra la injustícia.
