Najat El Hachmi revisita La caçadora de cossos: la reescriptura d’una novel·la incòmoda, avançada i radicalment vigent
Hi ha llibres que només poden ser entesos amb el pas del temps. La caçadora de cossos, la segona novel·la de Najat El Hachmi, publicada inicialment el 2011, n’és un exemple paradigmàtic. Avui, quinze anys després, l’autora n’ha fet una reescriptura profunda, amb canvis substancials, que permet rellegir l’obra des d’un present marcat per debats que el llibre ja anticipava: els límits de l’alliberament sexual, el cos com a territori polític i la dificultat d’habitar el desig sense violència ni autoengany.
El retorn al text no ha estat senzill. “Confesso que he trigat molt de temps a tornar-hi perquè durant anys he patit una mena de dismorfofòbia de l’escriptura”, explica El Hachmi. Tornar a La caçadora de cossos ha significat revisitar una etapa vital marcada per la pressió pública, la incomprensió crítica i una transformació personal profunda. “De vegades escriure una novel·la és com desenterrar un fòssil”, diu, recuperant una imatge de Stephen King: cal apartar capes de sorra per arribar al nucli, encara que això impliqui embrutar-se les mans.
Escriure després de l’èxit
L’origen de la novel·la està íntimament lligat a l’impacte inesperat de L’últim patriarca. Publicada el 2008, aquella primera obra va situar El Hachmi al centre del sistema literari català, però també la va convertir en un símbol que ella no havia escollit. “L’èxit va sobrepassar totes les expectatives que m’havia fet com a autora que començava”, recorda, “però també va tenir una vessant no tan còmoda”.
L’autora explica que es va sentir atrapada per una lectura “excessivament exotitzant” de la seva obra i de la seva figura pública. “No em veia com un exemple de res, ni d’integració ni de cap política.” Escriure la segona novel·la va ser, en aquest sentit, un acte de resistència. “Volia fugir tant com pogués de la consideració de ‘noia marroquina que escriu’ i dels temes que ja havien sortit als llibres anteriors.”
Una protagonista que confon llibertat i fugida
A La caçadora de cossos (Edicions 62), El Hachmi construeix el retrat d’una dona sense nom que sembla haver pres una decisió clara: no repetir les històries de submissió i violència que observa al seu voltant. Treballa en una fàbrica, escolta els relats de companyes maltractades o explotades i decideix que aquell no serà el seu destí. “Vivíem en el miratge segons el qual la igualtat ja estava consolidada i la llibertat sexual era absoluta”, escriu l’autora, però la novel·la posa en dubte aquesta idea des de la primera pàgina.
La protagonista opta per una sexualitat aparentment lliure de lligams, basada en trobades esporàdiques amb homes als quals no vol conèixer ni reconèixer com a persones. El sexe es converteix en una pràctica compulsiva, gairebé mecànica, en què els cossos són consumits i descartats. De manera reveladora, molts d’aquests homes són immigrants acabats d’arribar a la ciutat, figures que la protagonista fetitxitza i converteix en “diferents”. En aquest gest, la dona que vol escapar de la cosificació reprodueix el mateix esquema de dominació.
El Hachmi descriu aquesta dinàmica com una forma d’autodestrucció lenta. “La protagonista viu una repressió radical de les emocions i els afectes”, explica l’autora, “una renúncia a establir vincles profunds que impliquin reconèixer l’altre en tota la seva complexitat.” La “caça de cossos” és, així, un mecanisme per fugir d’ella mateixa, una estratègia per evitar qualsevol forma d’intimitat que pugui posar en qüestió el seu relat de llibertat.
L’escriptora assegura que “Sigui com sigui, una novel·la sobre sexe però no eròtica no era gaire fàcil de comprendre fa quinze anys i potser per això ni jo ni els qui van contribuir a la seva publicació no vam saber com presentar-la bé al món. Ara que hi ha hagut una allau d’autores joves amb llibres introspectius que parlen del desig i la sexualitat, del cos i d’aquests temps de consumir els altres, espero que sigui més comprensible”.
La mirada que desmunta el relat
L’equilibri precari de la protagonista es trenca quan comença a treballar netejant la casa d’un escriptor. A diferència dels seus amants, l’home no la toca, no la consumeix, però l’observa i l’escolta. Aquesta mirada, aparentment menys invasiva, resulta molt més inquietant. És en aquest espai silenciós on la protagonista comença a percebre que “alguna cosa no rutlla”.
En revisar el text, El Hachmi diu haver entès millor el recorregut del personatge. “He descobert que el seu desig és, en realitat, un desig condicionat pel dels homes que la volen.” El viatge que proposa la novel·la va “de la condició d’objecte de desig a un sentir més arrelat en el propi cos”. No és un trajecte triomfal, sinó ple de resistències, contradiccions i por.
Sexe, cos i literatura
Tot i la centralitat del sexe, La caçadora de cossos no és una novel·la eròtica. El Hachmi ho té clar: “Perquè ho fos, hauria d’haver-se centrat únicament en l’experiència sexual, sense abordar el que sent la protagonista més enllà d’aquest terreny.” Escriure-la va ser una experiència corporal intensa. “Sentia que les frases eren una emanació directa del meu cos”, explica, i reconeix que el procés va ser molt més dur del que havia imaginat. “Em pensava que sabia de què volia parlar, però no en tenia ni idea.”
Aquesta immersió la va portar a qüestionar no només el sexe, sinó el marc cultural que el condiciona. “Hem convertit el cos en un objecte que pot ser mesurat, modificat i explotat”, afirma, i vincula aquesta lògica amb el capitalisme contemporani. La novel·la assenyala també la violència latent de la mirada masculina, fins i tot en representacions literàries aparentment sensibles.
Una novel·la que troba el seu temps
Quan es va publicar, La caçadora de cossos va ser llegida sovint com una obra moralista. Avui, El Hachmi ho interpreta com un símptoma d’època. “Si hem passat de la repressió del sexe a la repressió dels sentiments, calia parlar-ne”, diu. El final de la novel·la no és una renúncia a la sexualitat, sinó l’acceptació que el desig no pot existir sense implicació emocional.
“El sexe no és mai només sexe”, insisteix l’autora. I afegeix: “Ni la moral tradicional ni el model d’alliberament sexual dominant són satisfactoris per a moltes dones.” La reescriptura vol precisament obrir aquest espai de matís, lluny dels discursos simplificadors.
En un present en què proliferen les narratives sobre el cos, la intimitat i el desig, La caçadora de cossos emergeix com una obra pionera. El Hachmi ho resumeix amb una convicció clara: “Encara hi ha una revolució sexual pendent. Una de femenina i feminista, en què siguem sobiranes de la nostra sexualitat.” Amb aquesta nova versió, la novel·la deixa de ser una obra avançada al seu temps per convertir-se, finalment, en una obra plenament llegible.
