Sandra Comas ‘sempre estem pendents del que pensen els altres’

Després de la publicació d’un recull de contes, Comas debuta com a novel·lista amb ‘Encara som nosaltres’, una novel·la d’amistat i mentides.

Dos amics de la infantesa l’Àngel i el Pol fa anys que no es veuen, un viu a Barcelona i l’altre a Nova York. La comunicació entre tots dos ha estat a través de correus electrònics. Cadascú ha explicat la seva vida com li ha semblat però un retrobament anys després provocarà que totes les mentides s’esvaeixin i mostrin que les seves vides no han estat tan idíl·liques com explicaven.

Sandra Comas debuta com a novel·lista amb ‘Encara som nosaltres’ (La Campana), després del recull de contes ‘Eixam. Vuit contes per a vuit veus (Voliana Edicions).
Sandra Comas demostra la seva capacitat narrativa amb una novel·la sobre veritats i mentides i la realitat i la ficció.
‘Encara som nosaltres’ és la novel·la del retrobament dels dos amics, però podem ser capaços de mentir a un amic? Fins quan podem continuar per mantenir la mentida? Podem arribar a perdonar?
A totes aquestes preguntes s’afegeix un fet del passat durant la infantesa que els marcarà per sempre.
Sandra Comas debuta amb força i ens ofereix una novel·la que ens farà reflexionar sobre l’amistat i la mentida, tot jugant amb el lector.

Debuta com a novel·lista després de publicar un recull de vuit relats. Com ha viscut l’experiència?
Doncs amb molta il·lusió i, alhora, amb inquietud per seva la recepció, per com serà llegida i entesa. I, evidentment, també hi ha hagut algun moment d’incredulitat, perquè és una història en què he estat treballant durant molt temps, amb moltes interrupcions. L’havia abandonada i represa en diverses ocasions i, entremig, vaig escriure “Eixam”, el recull de relats. Semblava la història de mai no acabar. En aquest moment, el millor de tot és el retorn dels lectors, dels que conec i dels que no sé qui són. Cada vegada que algú em diu que li ha agradat la novel·la, que hi ha trobat això o allò altre, dons és molt gratificant.

Com va sorgir ‘Encara som nosaltres’?
Tot va venir arran d’una anècdota que em va explicar una amiga. Un dia va agafar un taxi i, durant el trajecte, va mantenir una conversa amb el taxista en la qual va magnificar alguns aspectes de la seva vida. Quan m’ho va explicar em va recordar la novel·la de Luis Landero, “Juegos de la edad tardía”, on el protagonista s’inventa una vida, i obres com “La importància de ser Franc”, d’Oscar Wilde, o fins i tot “Zelig”, de Woody Allen, aquell personatge que adopta formes diferents segons amb qui està. I així vaig començar a treballar en el personatge de l’Àngel, que va ser l’origen del projecte. En un inici tot havia de girar entorn d’ell, era el protagonista absolut, però a poc a poc van anar apareixent en Pol i l’Agnès.

La novel·la es mou entre dues dualitats; realitat i ficció, veritat i mentida. Per què li ha interessat aquests temes?
Sí, exacte. És un tema que m’interessa, el de la veritat i la mentida, i el joc de miralls que s’estableix dins d’una ficció. De fet, “Eixam” ja era un conjunt de relats de ficció inspirats en les vides reals de dones artistes. A “Encara som nosaltres” hi ha també el tema del doble, que hi està estretament relacionat. Els protagonistes tenen una doble vida i en Pol, que es dedica a l’art, fa negocis en el món de l’art falsificat. És a dir, res no és el que sembla.

De fet, el lector que comença la novel·la sense haver-ne llegit gran cosa, recorre tota la primera part enganyat i no coneix la realitat del personatge fins a arribar al final d’aquesta part.

Com un joc entre vostè i el lector
M’interessen aquests jocs en la literatura. En un principi, la idea era anar molt més enllà; hi havia fins i tot un personatge misteriós que es creuava sovint amb els protagonistes i que escrivia una història que, al final, resultava ser el llibre que el lector tenia a les mans. Era una manera d’incloure’m a mi mateixa dins de la narració, però el resultat final no em convencia, perquè era un personatge que no quedava ben encaixat en la història principal. De fet, vaig esporgar algunes línies narratives que potenciaven el joc entre la realitat i la ficció perquè la història principal no es perdés enmig de massa arguments secundaris, però és un tema que sempre m’ha interessat, així com els diferents punts de vista a l’hora d’explicar una història.

Dos amics de la infantesa en Pol i l’Àngel es retroben després de molt de temps. Durant el temps que han estat distanciats cadascú ha explicat la seva vida com li ha semblat.
Sí, tots dos han optat per oferir-se una versió de la seva vida una mica alterada. L’Àngel s’ha decidit directament per la mentida (o per la invenció/ficció, si es vol), i en Pol s’ha decantat per callar tot allò que no li interessa que se sàpiga, però en el fons tampoc no hi ha tanta diferència.
Són dos personatges que, per motius diversos, han arribat a la quarantena arrossegant unes frustracions i uns desenganys que no han sabut pair. I són aquestes frustracions les que els porten a mentir per sobreviure, per suportar-se, si vols. Es menteixen un a l’altre, però sobretot es menteixen a si mateixos.

Els dos amics es troben molt insatisfets i amb frustracions per no haver aconseguit els seus somnis.
Sí, en el cas de l’Àngel és clar. És el que et comentava abans de la pressió social a què està sotmès. En el cas d’en Pol és diferent. La seva frustració ve d’un passat que no està resolt. Tota la vida ha mirat de no enfrontar-s’hi, de fugir endavant, però ha arribat un moment en què ja no pot fugir més. Passar comptes amb el seu pare probablement l’hauria ajudat a resoldre els seus problemes, però el seu pare es mor de sobte abans que en Pol es decideixi a tenir-hi una conversa i això el deixa perdut i desorientat.

L’autoengany és el que pot fer més mal…
Sí, d’alguna manera tots els personatges s’autoenganyen i les seves mentides parteixen d’aquí. L’Àngel i en Pol, però també l’Agnès, un altre personatge important, viu durant molts anys autoenganyada, creient-se feliç amb vida que té, i sense voler saber gran cosa del seu passat perquè tem que no li agradarà.

Per què mentim sobre la nostra vida, per agradar o per por a sentir-nos fracassats?
Sovint les dues coses vénen a ser el mateix o estan íntimament relacionades. Aquest és el cas de l’Àngel, sobre el qual cau tot el pes de la pressió social. La seva mentida comença gairebé per casualitat, amb un malentès per part d’en Pol que ell prefereix no aclarir. I com que veu que el que explica agrada al seu amic i agrada als altres, també li agrada a ell, perquè el fa sentir millor amb si mateix. I de seguida una mentida en duu una altra i acaba mentint sobre tots els aspectes de la seva vida.

En l’aspecte laboral, per exemple, ell ha passat per anys de precarietat laboral en feines relacionades amb els seus estudis, que tampoc no el satisfeien; finalment decideix agafar una feina que no hi té res a veure, que no és la que ell havia somiat, però que li proporciona una estabilitat econòmica i emocional, sense gaires maldecaps, i on coneix una colla de companys amb qui estableix una relació gairebé d’amistat. Potser podria ser feliç, si volgués, però no ho és perquè sap que això no és el que s’esperava d’ell i socialment pot ser interpretat com un fracàs.

Encara que ens sembli que no, sempre estem pendents del que pensen els altres.

Les xarxes socials ens demostren que són perfectes que crear i mostrar uns perfils amb una realitat feta a mida i magnificar el que fem i el que som.
Sí, és un entorn ideal, però em sembla que fins a cert punt és normal. A les xarxes hi fas públics aspectes de la teva vida a gent que no coneixes absolutament de res. Igual que si estàs a la consulta del dentista no explicaràs la teva desgràcia al desconegut del costat, doncs a les xarxes tampoc. És una mica com l’anècdota que t’explicava del taxi, que va ser l’origen de la novel·la: expliques el que t’interessa que la gent sàpiga. Sempre fem una tria, i triar implica callar algunes coses i explicar-ne d’altres i, per tant, fer-se una realitat a mida. Que no és pas mentida, només que no és tota la veritat. Això em sembla força inofensiu mentre no se’ns escapi de les mans, és clar.

Es comença amb una mentida però la bola es va fent més gran
Sí, sovint per mantenir una mentida en cal dir una altra. Això és el que li passa a l’Àngel. Per a ell és relativament senzill perquè la persona que enganya viu a l’altra banda de l’oceà i, per si no fos prou, sap que no té intenció de tornar pròximament a Barcelona. Així és com la bola se li va fent grossa. De fet, hem conegut casos reals de gent que s’ha inventat una vida i això sempre m’ha provocat una barreja d’interès i estranyesa. Hi ha una pel·lícula, “El gran impostor”, que es basa en la història real d’un home, Ferdinand Demara, que era un suplantador d’identitats professional: va exercir de metge, de monjo, d’editor, de professor a la Universitat… També coneixem Anna Allen, l’actriu que es va inventar una vida a Hollywood. En el seu cas, crec que les xarxes socials sí que hi van tenir un paper rellevant, però diria que tant per forjar la mentida com per desemmarcar-la. O Enric Marco, que es va fer passar per supervivent del camp de concentració de Mauthausen, i que em sembla un cas especialment delicat.

Diuen que el que vivim i experimentem durant la infantesa ens marca el caràcter i la personalitat durant la resta de la nostra vida. Un fet durant la infantesa els marcarà per sempre. La desaparició de la Lisa, la mare de Pol.
No sé si és exactament així, però em sembla una etapa molt important. Pels personatges de la novel·la, la infantesa és una època de felicitat, marcada per la Lisa, la mare d’en Pol i de l’Agnès. La Lisa és una dona que omple el seu món de ficció -d’històries i de llegendes-, de cançons, de balls. Tota aquesta felicitat s’acaba quan ella marxa. Hi ha un abans i un després. Per en Pol i per a l’Agnès, que perden la seva mare, però també per a l’Àngel, perquè la Lisa és l’única persona adulta capaç de valorar i entendre el seu tarannà somiador, la seva capacitat d’invenció, que ja li porta problemes de petit. L’Àngel, d’alguna manera, també es queda orfe quan ella marxa i en aquest moment s’acaba la infància dels protagonistes.

L’Agnès la germana d’en Pol també juga un paper rellevant en la història.
Sí, la primera part de la novel·la es titula “Tres noms dins d’una ampolla” i aquests noms són: Àngel, Pol i Agnès. Tots tres viuen una infància en comú i tots tres són víctimes de la desaparició de la Lisa, però l’Agnès ho viu d’una manera diferent de com ho fan el seu germà i l’Àngel. En el moment en què comença la novel·la, amb el retrobament dels dos amics, l’Agnès ja ha redreçat la seva vida, només li falta recuperar la relació amb el seu germà, però ella ja s’ha enfrontat al passat i hi ha passat comptes.

El retrobament entre els dos amics farà que es treguin les màscares
Sí, el retrobament serveix per posar-los contra les cordes, cau el castell de mentides i no tenen més remei que enfrontar-se a la seva realitat. Una realitat que no els agrada i de la qual no poden fugir, així que es veuen obligats a agafar les regnes de les seves vides.

Et pot enganyar a un amic? Com podem recuperar l’amistat després de sentir-nos enganyat?
Les mentides que es diuen els dos amics de la novel·la crec que són perdonables, són mentides que parteixen una mica de l’autoengany. No hi ha una intenció de fer mal, sinó més aviat de protegir-se. Ells tenen l’avantatge que cap dels dos és sincer del tot, i em sembla que d’aquesta manera recuperar l’amistat resulta més senzill.

Podem arribar a perdonar les mentides i els enganys?
Crec que això depèn de quin tipus d’engany hem estat víctimes, n’hi ha que deuen ser difícils de perdonar. De fet, en Pol és incapaç de perdonar l’engany del seu pare. En canvi, l’Agnès, la seva germana, sí que ho fa. I no ho fa tant per la tranquil·litat del seu pare, sinó per la seva pròpia. Necessita perdonar i fer net per tirar endavant.

El títol Encara som nosaltres ens dona alguna pista
Sí. A pesar de totes les mentides, encara queda l’amistat i encara hi ha una possibilitat de tornar a començar per als protagonistes. Com t’he comentat, en un principi la novel·la es titulava “Digueu-me Ismael”, però a l’editorial no els acabava de fer el pes i vam estar buscant alternatives sense sortir-nos-en gaire. I un dia la Isabel Martí va tenir una conversa sobre el llibre amb en Josep Maria Espinàs i ell va proposar aquest títol. Em va agradar de seguida, perquè hi encaixava molt bé i tenia unes connotacions positives engrescadores.

Sempre ens pot quedar l’opció de no dir cap mentida però no dir tota la veritat.
Sí, excepte l’Àngel, això és el que fan gairebé tots els personatges del llibre. Ho fa en Pol, perquè hi ha alguns aspectes de la seva vida que prefereix amagar, ho fa el doctor Fontana, que no explica als seus fills el veritable destí de la seva mare; també ho fa la tieta Emma, que sap des del principi on ha anat la Lisa i tampoc no ho diu a ningú, i l’Agnès, que amaga alguna cosa al seu germà. És una forma molt més senzilla de mentir.

La novel·la Moby Dick està molt present. Per què i que li interessa de la novel·la de Melville
Jo vaig tenir una experiència amb “Moby Dick” molt semblant a la que en Pol té a la novel·la. És un llibre que vaig intentar llegir d’adolescent pensant que era una novel·la d’aventures i que vaig deixar després dels primers capítols. Mai més m’hi havia tornat a apropar fins que, ja d’adulta, vaig llegir una altra obra de Melville, “Bartleby, l’escrivent”. Tot i no tenir res a veure amb “Moby Dick”, em va fer venir ganes de tornar a llegir-la. Aquest cop sí que vaig arribar al final (digressions incloses!) i em va cridar molt l’atenció la veu narrativa de l’inici. Precisament, l’inici de “Moby Dick”, que el personatge de la Lisa llegeix un dia per casualitat, l’empeny a fer una cosa que afectarà a tots els altres personatges de la novel·la. De fet, el protagonista de l’obra de Melville, l’Ismael, és un mariner que es fa a la mar per fugir de la terra ferma i de la seva realitat. Això és el que fan alguns personatges de la novel·la i per això, en un principi, el llibre es titulava “Digueu-me Ismael”.

Treballa en una productora audiovisual. Ha pensat en la possibilitat de traslladar la novel·la al cinema?
De fet, aquest projecte va començar sent un guió, però no m’acabava de convèncer el resultat, tot i que la història no era ben bé igual. Aleshores vaig començar a treballar-la com a novel·la. Evidentment, m’agradaria molt veure-la al cinema, però en aquest moment no penso en la possibilitat de tornar-la a convertir en un guió, perquè, entre altres coses, tinc alguns dubtes sobre el fet que un autor sigui el millor guionista a l’hora d’adaptar la seva pròpia novel·la.