L’escriptor i periodista analitza ‘El truc’ (La Campana/Anagrama), el debut d’Emmanuel Bergmann
Aquest estiu he conegut dos personatges malgrat que d’entrada semblava que no tinguessin res en comú al final ha resultat que l’un sense l’altre no tenien sentit. I tot plegat gràcies a ‘El truc’, la novel·la de debut d’Emmanuel Bergmann que ha traduït al català Albert Vitó i Godina i que publica La Campana. L’un és en Max Cohn.
L’altre Mosche Goldenhirsch, conegut com el Gran Zabbatini. En Max és un nen de deu anys que viu a Los Angeles i que té una il.lusió: buscar desesperadament que un encanteri eviti que els seus pares es divorciïn. Qui ho ha de fer possible és el vell il·lusionista i prestidigitador d’origen jueu, com ell, supervivent de la fúria nazi que enfila la recta final de la seva atropellada existència, precisament, sense cap mena d’il·lusió. Però curiosament el mag que inventa el destí va creuar les seves vides, aparentment tan diferents, i va fer que la il·lusió de l’un fos la il·lusió de l’altre.
Una història d’amor negre la Praga del 1934 i Los Angeles del 2007 escrita de manera senzilla però efectiva, sense trucs ni artificis. I com les grans obres d’art amb estones per riure i d’altres per plorar. Hi ha un moment de la novel·la en què Mosche viu el procés de convertir-se en el Gran Zabbatini sota el mestratge de L’Home de la Mitja Lluna i es pot llegir aquesta reflexió que “un mag és com un narrador que escriu una obre de teatre perquè durant el primer acte s’encarrega de crear expectatives que en el tercer s’han de complir i al cap d’un moment ja han de quedar capgirades.”
Bergmann, com a bon narrador i per tant amb un punt de màgia i prestidigitació, té l’art de convertir el que podria ser un drama en una novel·la d’aventures que t’emociona i que et dóna una lliçó de vida. Té la traça de l’artista que com deia no li cal cap dispositiu mecànic o maleta de doble fons per aconseguir transformar el lector.
En té prou en creure en el poder de les paraules, en la màgia dels mots, per fer un exercici sincer i proper per saber transformar els sentiments d’uns lectors que el que volem al capdavall és que ens expliquin històries en les quals si hi creus qualsevol somni es pot fer realitat. I fer-nos creure en la veritat de les mentides i que la màgia és una mentida preciosa, una gran il·lusió que no sempre és dins del nostre cap. De vegades pot ser tan poderosa que pot tenir el poder de salvar-nos la vida. N’hi ha per treure’s el barret davant d’aquesta història tan senzilla com colpidora.
El que ha aconseguit Bergmann amb aquesta novel·la és com si hagués escrit un llibre d’encanteris.
Martí Gironell
