De tant en tant pateixo la síndrome de l’ensopiment del lector. M’aturo enmig de la meva biblioteca de deu mil llibres, i sento que no tinc res per llegir.
Normalment em passa quan encadeno dues o tres lectures frustrants. L’atac és més fort si no fa tant que vaig llegir una d’aquelles novel·les que de-debò-de-debò m’han enlluernat. Llavors venen els llibres-que-representa-que-t’han-d’agradar-però-no. Els llibres d’autor-consagradíssim-que-representa-que-mai-falla-però-també. Les novel·les-que-no-diuen-res-de-nou. I les que diuen tot de coses, però són coses-que-no-van-per-tu. A totes els concedeixes oportunitats amb benevolència, però continues pensant en aquella que i que no.
És una sensació semblant a sortir amb algú sense estar-ne prou enamorada. Aquell pobre noi que t’entretenia quan tenies disset anys i necessitaves oblidar el de sempre, l’autèntic beneit que no t’estimava com tu a ell. El pobre noi, el substitut, s’hi esforçava tant com podia, però tu res. Només li veies un defecte: no era l’altre, el beneit. Amb els llibres passa el mateix. Busques aquell que et tenia tot el dia buscant cinc minuts per tornar-hi, que t’enduies al bany, que et tenia fins les tantes de la matinada a força de promeses d’un capítol més i prou. Sospires. És una sensació estupenda, que un llibre t’atrapi. I passa poques vegades.
Ara ja sabeu que m’he passat les festes de Nadal enyorant lectures que no he trobat enlloc. He trobat un parell de bons llibres de poesia —el meu Joan Margarit, que mai no falla—, un assaig sobre Glenn Gould que m’ha fet sentir bé com a lectora però fatal com a la incipient pianista que torno a ser; algun premi recent prou satisfactori; un assaig sobre la història de la lectura que he trobat fred com un concurs d’estàtues de gel.
Al final, he decidit rellegir La vida del Buscón, de Francisco de Quevedo. Potser feia deu anys de la darrera vegada. Els clàssics, va dir Calvino, són llibres que mai no acaben de dir tot allò que tenen per dir. He rigut i m’he admirat. Ha estat una bona idea. Ara, mentre espero les novetats editorials, sento que Quevedo, que sempre m’ha agradat més que Cervantes, m’ha salvat una mica la vida. I, per si les novetats no m’agradessin prou, a la tauleta de nit ja fa cua Los trabajos de Persiles y Sigismunda.