He apurat fa ben poc l’epistolari de Himmler, el Reichführer de les SS, i la seva esposa Marga Siegroth, cartes datades entre 1924 i 1945, editades per Taurus el 2014 i que formaven part del botí que dos soldats britànics es van repartir després d’entrar al domicili familiar de Himmler, la casa Lindenfycht a Gmund. Les cartes (i d’altres documents) van ser trobades fa ben poc en un arxiu privat de Tel-Aviv…
La casualitat ha volgut que les agafés poc abans d’endegar “El nazi de Siurana” del meu amic Toni Orensanz, publicat per Ara Llibres aquest mateix any 2016, i amb qui tenim una presentació de l’obra per aquest mes d’abril. Estic d’acord amb en Toni, com diu en un moment del decurs narratiu, que els nazis, els romans i els egipcis son els dramatis personae intemporals d’èxits, als que jo, si em permeten (i en Toni també), afegiria els maçons.
En alguns països, com aquest, hem crescut amb l’amenaça sempre latent (i subtil) d’una conspiració maçònica de caire internacional… Himmler no era precisament gaire amic dels maçons, com no ho eren els nazis ni ho havia estat la societat Thule pangermànica (paradoxalment inspirada com a fraternitat en els models graus de la maçoneria). Els maçons quant als nazis estaven al mateix nivell que els jueus, gitanos, discapacitats, homosexuals, comunistes, malalts mentals i… jesuïtes! La conspiració jueva-maçònica-jesuítica va atabalar no únicament la Völkisch (extrema dreta) alemanya i els nazis, també els feixismes i les extremes dretes de finals del XIX fins a meitats del XX.
Literàriament s’han omplert milers de fulls de la conspiració. A l’inconscient de molts lectors, producte de les bagatel·les de molts polítics extremistes i narradors, gairebé s’han acabat per fusionar aquestes tres tribus conspiradores: jueus, maçons i jesuïtes. Fins i tot un dels grans de les lletres, recentment traspassat, Umberto Eco, amb certes zones ombroses en la seva obra, titlla als jesuïtes en “El cementeri de Praga” de “maçons que vesteixen faldilles”…
Més enllà del maniqueisme i manipulació dissimulada de la maçoneria, l’odi cap als maçons és capaç de fer brollar l’amor entre dos persones i acréixer-ne la complicitat. De la correspondència entre Himmler i Marga, així és veu, els maçons i jueus apareixen referenciats molts cops en el seu diàleg epistolar precedits de tèbies declaracions d’amor pueril i promeses eternes coronades de patriotisme…
La maçoneria atractiva sempre pel seu sigil i secretisme, per l’hermetisme dels seus rituals, és un filó per a qualsevol escriptor agosarat, perquè quan hi ha un esdeveniment que trontolla i sembla inexplicable o hom no pot justificar documentalment, acudir a la maniquea fraternitat cohesiona els fets i desperta aquest sentiment d’estar manipulats que tant ens agrada i tan atractiu ens resulta, com la mateixa autocompassió. Donar la culpa als maçons allibera (i molt) perquè ningú, ni els totpoderosos nazis, ni les terribles SS, que tenien uns arxius molt complerts amb el nom i cognoms dels maçons de tota Europa, van poder extingir el seu poder a l’ombra…
Així doncs, romans, nazis, egipcis i maçons son condiments d’èxit de públic literari i en aquest darrer cas, el dels maçons, més que no pas l’estètica particular, com podria explicar els altres tres casos, és la no estètica, el misteri, el secretisme i inconscientment aquesta malsana costum tan humana d’eludir responsabilitats i cercar culpables del que succeeix en unes voluntats ignotes i alienes a nosaltres…
